dijous, 31 de desembre del 2009

qui dia passa, any empeny

F. Vera: Restaurant El Pescadero. Marràqueix, matinada de l'1 de gener de 2008

El subtil moment que separa Sant Esteve de Cap D'Any té quelcom de màgic, de definitiu, de trencament d'un continuu. Fem balanç de l'any i en sonar la darrera campanada formulem desitjos de canvi, propòsits nous, de vegades ja vells. L'any s'ha endut amics estimats i admirats, no s'han fet realitat determinats projectes i hem tingut la sensació de què, com en aquells versos d'Espriu "entra la tranquil·la tarda / pel fosc camí de la mirada". Però l'any nou és com l'au Fènix i com diu el vell adagi valencià: qui dia passa, any empeny.
Bon any!

diumenge, 27 de desembre del 2009

i tu, quina mena de fotos fas?


F. Vera: Graner, Camí d'Utxana. Sueca. 2009

Em passa sovint. Algú se n'assabenta que fas fotos, o que has fet una exposició, perquè ho ha vist ressenyat enlloc o perquè un conegut li ho ha dit i quan et troba i té oportunitat t'ho amolla així de directe: "ah!, fotògraf, i quina mena de fotos fas tu?"
A hores d'ara, al cap de tants anys, ja m'aniria bé saber-me una resposta ràpida i fàcil amb que contestar la pregunta, però, malauradament, la qüestió sempre m'agafa indefens i em provoca una mena de conflicte existencial. Sé que qui això em pregunta quedaria satisfet si li digués "fotografie animalets", o potser li agradara més sentire-me dir pomposament "home, faig fotos artístiques", amb la qual cosa, aquesta mena d'interlocutor, ja es donaria per satisfet. El problema, però, és que no faig fotos d'animalets (bé, alguna n'hauré fet, però em manquen coneixements, vocació i paciència per dedicar-m'hi de debó), ni faig, tampoc, fotos "artístiques", que això és d'una pretenciositat insofrible. Podria dir que faig fotos d'autor, però supose que deu d'haver quasibé tants tipus diferents d'autor com maneres distintes de fer fotografia, de manera què tampoc no s'hi defineix res així.
Com que la meua resposta sol ser "uf!" i em quede com quan li pregunten la lliçò a un xiquet que intenta trobar la resposta en el sostre, l'interlocutor pensarà "ja veus tu quin fotògraf és aquest que no sap ni quina mena de fotografia fa!", però afortunadament reaccione i parle de si les formes, de si els estímuls, d'allò que em sorprén i de tota una quantitat de coses que, tot i ser certes, no són en realitat la veritable contestació a la pregunta. I l'interlocutor, finalment, entén que ha de situar les fotografies que faig en algun punt indeterminat de la seua classificació, segurament en l'apartat de "rars". I, jo? Que hi he aclarit, jo? L'única cosa que em queda clara és que em resulta molt complicat explicar quina mena de fotografia faig.
Puc trobar explicacions a perquè fotografie açò o allò, puc fer un discurs sobre el per què d'una sèrie determinada, sobre quin ha estat el leit motiv, quin el criteri amb el qual m'ho he plantejat, sota quines premises he realitzat la selecció de les imatges i en funció de quina pretensió ho he conjuntat tot. Puc, fins i tot, explicar el criteri estètic i formal seguit en les meues fotografies. Respondre, però, a la pregunta de quina mena de fotos faig, se'm continua resistint.
He fet fotos d'arquitectura, però no sóc un fotògraf d'arquitectures, he fotografiat paisatges, però no sóc paisatgista, he fer retrats sense ser retratista i he fet reportatges sense ser-ne, en essència, un reporter. I això sense comptar les fotos que he hagut de fer de les coses més variades per les més diverses circumstàncies. I, malgrat tota eixa diversitat fotogràfica, si mire el gruix de les imatges que he realitzat en trenta anys, trobe, en el fons, que hi ha —enllà de l'evolució lògica i de l'aprenentatge— una certa coherència, una sèrie de constants compositives o d'aproximació que unifica el conjunt. Aleshores, pense, potser continuaré sense saber quina mena de fotos faig. Possiblement, fóra més fàcil tractar d'explicar la mirada que les provoca.

dimarts, 22 de desembre del 2009

trenta anys, només

F. Vera: Hortènsia, Arles. 1988

Avui fa trenta anys en l'ermita del Romaní (pedania de Sollana), amb una pluja i un fred semblant al que avui patim, Hortènsia i jo ens casàvem. Pel camí hem tingut dos fills, Francesc i Mercé, que ja volen sols (bé, cadascú amb la seua parella). Han hagut moments de tota mena, però ha pagat la pena de fer aquest trajecte tots dos junts.
Uns dies després d'aquell 22 de desembre compràvem a París la primera rèflex de pas universal i al poc de temps Hortènsia em regalà el primer tanc de revelat de negatius i vaig començar a positivar en un laboratori improvisat a una habitació que feia d'estudi al pis de quaranta metres quadrats on ens havíem instal·lat. De manera que si he fet res en açò de la fotografia, li ho dec a ella. És per això, i per tenir-la sempre al meu costat, que avui vull dedicar-li aquest espai a ella, la crítica més contundent (i encertada, per regla general) del meu treball, amb el desig de poder-la tenir, com a mínim, trenta anys més, que aquests primers se'ns han fet curts.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Nostàlgia de Nadal?

F. Vera: Motiu nadalenc. Sigüenza. 2005

Hi ha certs ritus cíclics que quasibé resulten indefugibles. Un d'ells és el de Nadal. Recorde que de menut aquests ritus eren molt més evidents que no ara, i també molt més impactants. El dia de Nadal, per exemple, s'encetava una ampolla de bon vi blanc —a casa només s'hi bevia vi quatre cops a l'any: Nadal, Cap d'Any, Reis i el dia del Crist de la Pietat, sant patró del poble, el 10 d'agost— i el dinar, tot i que potser ara no el consideraríem tal, era un menú "especial" que només es repetia d'any en any. Després venien els torrons i la copeta de cava, que en dèiem xampany. No hi havia "amic invisible", però la sobretaula era llarga i amena i acabava amb l'estrena a cada un dels fills per part del pare a qui calia besar-li la mà. A la vesprada visitàvem els padrins i la tia que també ens estrenava. I esperàvem els Reis amb la il·lusió de qui només sap que tindrà regals per aquesta data.
Hi havia, també, el costum de muntar el betlem, amb tot de figuretes al voltant del pessebre, amb muntanyes de suro pintat, el pou, el castell d'Herodes, un teló simulant un cel nocturne i l'estrella de color de la plata penjant d'un fil. Tota una feinada que no s'iniciava fins el 22 de desembre, quan començaven les vacances de l'escola i tot es desmuntava l'endemà mateix de Reis. I la nit de Nadal sopàvem a vora del foc i cantàvem nadales.
Les coses han canviat, generalment a millor, no diré que no, però ja avui resulta difícil la il·lusió cíclica i la gent, una gran part de gent, odia el Nadal perquè ha de fer regals que no voldria, perquè ha de sopar o dinar amb gent que li fa fàstic, perquè es cansa del tòpic reiterat i repetit i perquè l'excés d'anuncis nadalencs no li fan la gràcia d'aquells de la televisió en blanc i negre.

Les fotografies, sovint, són objectes que en rememoren situacions, moments, indrets, persones i són portadores, per tant, d'un cert punt de nostàlgia. Només cal repassar l'àlbum familiar. Però, de vegades, la fotografia és el mitjà a través del qual podem canalitzar sentiments diversos, i entre ells, també, el de la nostàlgia. Així passa amb aquesta imatge de l'aparador d'una ferreteria a Sigüenza, un motiu nadalenc que em recordà, ves tu a saber per què aquells nadals de la meua infantesa, aquells extraordinaris nadalencs del TBO, amb la 13 Rue del Percebe i la Familia Cebolleta, i la vella nadala que deia: "Esta nit fa bona nit/ i demà serà Nadal./ Uns tindran arròs amb tito/ i uns altres mal de queixal".

dimarts, 15 de desembre del 2009

coses habituals

F. Vera: Construccions d'ús agrícola. Camí d'Utxana. Sueca. 2009

Entre l'anar i el vindre per viaranys coneguts, familiars, quotidians, si el nostre és un ull mínimament atent, potser albire, ací o allà, en una revolta del camí o en un racó del carrer quelcom que de cop i volta pren una significació particular. Certament, allò que ens sobta ho hem conegut des de sempre i no és cap novetat; el cas és, però, que mai no l'havíem vist d'aquesta manera ni se'ns havia presentat amb aquella potència. O potser sí. Perquè hi ha la possibilitat de què descobriments com aquest s'hi donen perquè hem aprés a deixar-nos sorprendre per les coses habituals.
La troballa exòtica, allunyada del que ens és habitual, ens sobta, en la seua novetat, de manera tan immediata com immediata és la nostra resposta. L'indret habitual, però, ens pilla avisats i necessita, no sols d'una més gran atenció, sinó, sobretot, d'una voluntariosa reiteració de la mirada per sobtar-nos. Quasi podria dir-se que, perquè un indret nostrat ens sobte, cal abans un temps d'aprenentatge, un procés que en transforme el costum en estima i que, d'alguna manera, ens mene a comprendre, i entendre, allò que ens envolta.
Des de ben jove, en bicicleta o en cotxe, fins i tot a peu, he anat pels camins de la marjal i m'he familiaritzat amb les construccions que esquitxen, ací i allà, el terme. Són ben poques les coses que s'hi han modificat en aquest paisatge en bastants anys. Potser un camí de pols s'ha asfaltat, una sèquia s'ha vist eixamplada o una d'aquelles edificacions agrícoles, on abans s'hi trillava l'arròs, s'ha dedicat a d'altres menesters. Hi estic habituat a veure les variacions estacionals d'aquests camins i d'aquests camps de marjal, a trobar-m'hi garses i agrons i a sentir-ne el cant de les granotes, però darrerament m'hi he sorprés, una vegada més, amb aquest paisatge, i m'han captivat de nou les formes i les llums d'aquest indret, fins fer-se part indestriable de la meua mirada.

dissabte, 5 de desembre del 2009

les fotos ja no són registres?

F. Vera: Palau El Badi. Marràqueix. 2008

Una de les obligacions acadèmiques que tinc, com a professor, és la de formar part d'algun tribunal per jutjar les tesines dels estudiants. Aquesta setmana n'he format part d'un. Es tractava del projecte final del Màster en Producció Artística d'un alumne que havia desenvolupat un treball fotogràfic al voltant de com persones diverses s'organitzaven la quotidianetat en els aspectes més comuns del dia a dia: roba estesa, prestatgeries amb llibres i apunts diversos, la vaixella escurada... En resum un treball ben plantejat i resolt amb un grau de pulcritud notable.
Després de la disertació de l'alumne, un dels meus companys de tribunal ha fet l'apreciació de què donat que havia realitzat un exercici de registre de situacions quotidianes, i a la vista de què les imatges realitzades presentaven un grau d'interpretació i un estil personal, hauria estat més efectiu encomanar a les persones, a la quotidianetat de les quals s'hi accedia, que enregistrasen elles mateix aquells aspectes, mitjançant el que tinguesen a mà, una càmera digital compacta, una de video o un telèfon mòbil, que la selecció del material la feren persones alienes al projecte i que la distribució en la sala dexposicions es deixara al personal de serveis, ja fos el conserge o l'encarregat de la neteja. Tot açò ho justificava conceptualment, el meu col·lega, en la diferenciació entre el registre i la fotografia, entenent totes dues com a coses diferents. Entenia que el registre és quelcom impersonal i independent de l'aparell mitjançant el qual s'enregistra, mentre que la fotografia implica una captura del moment, de la relació entre qui realitza la imatge i la situació o el objecte enregistrat, i que per tant, segons entenia ell, sempre té un component personal ineludible. El registre, per a ell hauria d'obviar preocupacions fotogràfiques com l'elecció de l'ISO o la combinació adequada entre el valor de diafragma i el temps d'obturació, no patir per la qualitat de la imatge resultant ni, molts menys encara, pel seu rigor compositiu. Jo hi vaig discrepar d'aquesta apreciació i vaig valorar molt positivament el treball presentat precíssament per les seues peculiaritats fotogràfiques i pel rigor formal i conceptual en què s'havia desenvolupat. Però tanmateix, em vaig alegrar de la intervenció del meu company de tribunal perquè venia a confirmar la capacitat creativa de la fotografia, la potencialitat que manifesta per interpretar el món i l'eficiència que hi té per copsar-nos.
¡Qui li havia de dir a Baudelaire, el qual menystenia la fotografia com a art perquè només oferia la possibilitat del registre, que arribaria un dia en què als fotògrafs se'ns faria el retret de què les nostres imatges, com que capten el moment, com que interpreten de manera personal el que és fotografiat, no serveixen per enregistrar, que pel que es veu és el que ara importa!

diumenge, 29 de novembre del 2009

versemblances, verosimilituds i creences

F. Vera: Souvenir del Bòsfor. Turquia. 2003

Ha passat un parell de vegades en les darreres setmanes. La primera amb un grup d'alumnes de segon de batxillerat, la segona divendres passat amb un grup d'alumnes de l'escola municipal d'arts plàstiques de Sueca.
L'amic Xavier Serra, ha treballat en l'asignatura de sociologia de segon de batxillerat el concepte de ciutat actual i ha intentat moure a la reflexió aquests alumnes mitjançant el meu treball Urbs mínima. Dintre del pla de treball havia programat una xerrada en què jo havia de comentar amb ells les imatges, el plantejament i les intencions del treball. Tot semblava anar bé, la gent prestava atenció i jo mateix em veia motivat per aquella actitud interesada, quan, de sobte, una alumna aixeca la mà i em pregunta "aquestes fotos les has fetes tu?". La meua perplexitat degué de ser ben patent, doncs ja des del començament, en presentar-me a la classe, Xavier havia explicat que jo n'era l'autor del treball. Potser dubtava l'alumna de la meua capacitat per realitzar eixa mena d'imatges? Potser considerava que fer fotografies com aquelles era una inqüestionable pèrdua de temps i que només un boig, un tocat de l'ala, podria dedicar-s'hi? O és que possiblement entenguera que això de "fer" és una cosa que ja no s'estila, habituada com deu d'estar a descarregar els treballs de classe de El rincón del vago? Clar, si ja tot hi és a internet, quin sentit té fer res?
Això hauria estat una simple anècdota protagonitzada per una xicota de disset anys de no ser perquè una cosa semblant s'hi va repetir en la visita que l'amic Manolo Baixauli, pintor i escriptor, organitzà amb l'alumnat de l'Escola Municipal Bàsica d'Arts Plàstiques a la sala d'exposicions on hi tenia penjat aquest treball. Cal dir, que en aquesta ocasió els visitants no són joves, sinó gent adulta, generalment dones d'entre els trenta i els cinquanta anys. Després de veure l'exposició i de fer-los cinc cèntims sobre el treball, sobre el procés i les intencions, Manolo feu algunes preguntes estratègiques sobre aquells aspectes del meu treball que, com a professor, li interesava remarcar davant els alumnes. També aquests feien preguntes, de vegades sobre la realització, de vegades valorant les imatges o manifestant allò que més els sorprenia de les fotografies. De sobte, també, una d'quelles persones preguntà "aquestes fotografies has anat a fer-les tu?". "Dona, resulta molt difícil fer-les sense anar-hi", que li vaig respondre jo, tractant de què no se'm notara massa la cara d'estúpid que em deixà la pregunta. "No, era per si les treies d'internet..."

dijous, 26 de novembre del 2009

proximitats

F. Vera: Graner, Camí d'Utxana, Sueca. 2009

El costum de veure les coses properes fa que, sovint, perdem la capacitat de mirar allò més immediat. De fet, si fotografiem un indret determinat trobarem que —si tenim un mínim, no ja de creativitat, sinó d'habilitat— qui més es sorprendrà del resultat serà aquell que ho veu tots els dies, aquell a qui l'objecte o l'indret fotografiat li és quotidià. Potser, d'una banda hi ha la satisfacció chauvinista, provinciana si voleu, de trobar que el que és seu és la cosa més important i bella del món i que, per tant, atreu l'admiració de qualsevol; però hi predomina, sobretot, en aquesta mena d'espectador la sorpresa, el descobriment d'aspectes inusitats en el que li és habitual mitjançant la imatge. I és que se'ns fa tan difícil mirar detingudament allò que ens és tan pròxim com fàcil ens resulta sentir-nos atrets i fascinats per l'exotisme dels indrets aliens.

Com que la mirada va implícita en l'acte fotogràfic, no és d'estranyar que la major part dels usuaris només en facen ús en aquells moments "exòtics" en què, d'alguna manera, es supera la quotidianitat: l'aniversari dels fills, el sopar de la Nit de Nadal o una excursió a Benidorm. Són moments "extraordinaris", instants que, en sortir de la rutina, permeten de ser "mirats" (tot i respondre a formes socials prefixades on la càmera hi sol participar).
Per fotografiar la quotidianitat, el dia a dia, cal la curiositat de qui sempre està disposat a mirar, de qui està prest a interrogar amb la mirada el seu voltant. Potser és per això que m'agrada tant, entre d'altres, l'obra de Soudek, la de Cualladó o la de Gowin, perquè ens fan excepcional la familiaritat.

Però fotografiar la proximitat té, també, els seus perills. D'una banda hi ha, evidentment, la familiaritat que dificulta la sorpresa i entrebanca la possibilitat de trobar formes o situacions engrescadores, i això independentment del grau d'enamorament que puguem sentir envers allò que fotografiem (un requisit de vegades fonamental i en d'altres d'efectes fatals). Però hi ha, sobretot, el perill de l'estereotip, perquè la proximitat no la procura només l'objecte o l'indret, sinó també la manera com ens hem habituat a veure'l representat, raó per la qual caure en el tipisme i en el tòpic esdevé un risc d'alta probabilitat. És per això —tal vegada perquè és tan meu, perquè m'és tan proper i perquè em captiva tan profundament— que feia molt de temps que no fotografiava la marjal, un paisatge sense el qual jo no em sabria definir. Ha hagut d'estar l'encàrrec qui m'ha obligat a enfrontar-m'hi, qui m'ha obligat a recuperar la mirada que he anat bastint dia rere dia, any rere any, sense l'aparell, i posicionar-me davant aquest espai tan mistificat per la imatge costumbrista d'aquarel·les, fotografies i olis de calendari.
I, obligat a mirar-me directament en els ulls d'aquest antic paisatge, tinc la sensació d'haver trobat les raons per les quals no puc defugir a l'encís d'aquesta quotidiana, austera, però fèrtil, planúria.
.

diumenge, 22 de novembre del 2009

procés analògic i temps digital

F. Vera: Fotografiant la Catedral de Girona. 2001

És una reflexió que he hagut de fer en alguna que altra ocasió. De vegades motivat per l'entusiame que algun interlocutor mostrava per les innovacions tecnològiques, d'altres pel plantejament nostàlgic d'algú davant els procediments tradicionals i també davant les tribulacions de qui ha hagut de tornar a emprar mètodes tradicionals en aquesta època cibernètica. La reflexió en qüestió rau en què durant un curt període de temps, mentre les innovacions són "noves", els ritmes encara ho són, de "vells"; però, una vegada les novetats prenen cos i s'hi consoliden, els ritmes esdevenen també, malauradament, nous i les coses ja no tornen a ser de la mateixa manera.
Durant uns quants anys, bastants, vaig realitzar la documentació fotogràfica de la Mostra Internacional de Mim a Sueca. El festival s'inicia en dimecres i dura fins diumenge. Sistemàticament, la nit de dissabte, a una de les places de la població, hi ha allò que se'n podria anomenar l'espectacle estrella i dilluns els diaris recullen la crònica de la Mostra. Com que els periòdics no solen enviar fotògrafs, és la direcció del festival qui les ha de proporcionar si vol que la noticia vaja acompanyada d'una imatge d'aquell espectacle en l'indret on s'hi produeix. En conseqüència, durant molts anys, en acabar l'espectacle i mentre la gent s'hi ajuntava per fer-se una copa, jo ordenava els rodets, els revelava, esperava que s'eixugasen, feia les còpies de contacte, realitzava una selecció apresurada de quatre o cinc fotografies i enllestia una dotzena de còpies de cada una d'elles. L'endemà de bon de matí, sense haver dormit més de dues o tres hores, les donava a l'equip de premsa que tot just acabava d'enllestir una crònica que, sense variacions significatives, reproduirien els diferents diaris dilluns de matí. La resta de les imatges les lliurava al cap de dues setmanes, després d'haver fet una bona selecció i haver-les positivat adequadament en paper de 18 × 24 cm. Els dos darrers anys que vaig fer aquest treball, però, havia incorporat una rèflex digital i en acabar la funció em vaig poder prendre una copa amb els altres companys, anar tranquilament a casa, bolcar les imatges a l'ordinador, fer una selecció de les fotografies, realitzar algun retoc en la lluminositat i el contrast i copiar el treball complet (no ja les quatre o cinc imatges puntuals) en un parell de discs compactes. I encara podia dormir unes quantes hores.
Ara, però, els ritmes s'han ajustat al procés de producció i hom entén que si la tecnologia ha evolucionat és per poder-ho fer tot molt més ràpid, i si abans era lògic entendre que revelar, seleccionar i fer el copiat duia el seu temps, en el moment actual els terminis es redueixen a l'entrega quasibé instantània a causa de la immediatesa dels procesos digitals. La conseqüència és ben evident: se'ns demana una producció més gran en un temps més reduït. I aleshores també es redueix, lamentablement, el temps de reflexió, un dèficit que el fotògraf tendeix a compensar disparant encara més per tenir la seguretat de la foto "bona" que s'en destaque clarament per sobre de les altres i en facilite la selecció. Potser la digitalització, en determinats casos —no sé si pocs o molts com tampoc no sé si això és dolent o bo—, impose una predominància de l'atzar sobre la reflexió, un substitució de la mirada per la troballa, encara que caldrà reconéixer que aquesta actitud ja s'hi donava, d'alguna manera, en determinades maneres de fer abans de l'eclosió digital. Perquè si la tecnologia digital s'imposa en fotografia és perquè l'usuari, tot i emprar encara la tecnologia tradicional, amb la seua actitud, ja l'estava demanant aquesta nova tecnologia, com l'usuari de camera obscura o de camera lucida del XIX ja està demanant la invenció de la fotografia.
Potser aquestes reflexions siguen pròpies de qui s'ha format en un pensament analògic i resulten estranyes per qui ja naix en un món digitalitzat. Tanmateix, com algú feia notar, promte hi haurà la necessitat de crear "tallers-escola" per saber que les fotos de l'àlbum familiar no es feien amb el Photoshop ni els llibres es confeccionaven amb l'InDesign, com hi ha ara "granges-escola" per saber que la llet no ve del tetrabrik. Però el que si que queda meridianament clar, llevat de casos molt particulars i de caire artesanal, és que ja no podem respondre amb procediments analògics a una realitat que es mou en un temps digital.

dijous, 19 de novembre del 2009

la garsa i l'esmerla

F. Vera: Gavines a la marjal. Sueca. 2009

No sé massa ben bé perquè, hi ha poques fotografies d'animalets que arriben a copsar-me. No és que em desagraden els animals; fins i tot he tingut gossos, canaris i peixets a casa i la meua infantesa transcorregué en una societat eminentment rural on les gallines, els ànecs i els conills compartien espai amb les persones, però, això no obstant, la ingent quantitat d'animalets diversos que poblen el Flickr solen provocar-me un cert fàstic. I en bastants concursos en què he hagut de fer de jurat, dedicats a la natura i el medi ambient, he hagut de veure, fins a l'avorriment, multitud d'insulses fotografies de les més variades bestioles. Potser és per això que no m'atreu de fotografiar animalons i que entre els meus projectes no hi ha, precisament, un safari fotogràfic.
Segurament (segurament no, n'estic plenament convençut) fotografiar animals és una tasca feixuga, d'una banda, i complicada de l'altra, de manera que em cal suposar que si no s'hi tenen els coneixements i el domini tècnic pertinents no s'hi pot enfrontar el gènere amb un mínim d'èxit. I també és important, em sembla, l'atenció i, sobre tot la paciència. Possiblement és en això en el que fallen la gran part de les fotografies d'animals, en que el fotògraf oblida plantejar-se què és una fotografia i com cal mirar per construir la imatge.
Sí, em fan fàstic moltes de les fotografies d'animalets que hi trobe, però també he de dir que n'hi ha d'altres que em tenen enganxat i que fins i tot m'obsedeixen. Per exemple aquella de les gavines de Koudelka. De fet, quan en trobe de gavines, intente fer alguna fotografia. Ja sé que mai no aconseguiré ni tan sols apropar-m'hi a aquella de Koudelka, tampoc no pretenc d'emular-la. Potser es tracta d'un repte, d'un exercici, o d'una quimera, però tant se m'en fa, és una mena d'impuls irrefrenable que em fa estar pendent de la posició de les ales, dels giravolts que en fan, de si m'entrarà per la dreta o per l'esquerra..., què sé jo! I així puc pasar una llarga estona. Fa uns dies vaig haver de fotografiar els voltants de la Muntanyeta dels Sants, un promontori de vint-i-sis metres d'altura enmig de la marjal suecana; un tractor feia allò que ací, a la Ribera Baixa del Xúquer, se'n diu fanguejar, és a dir remoure la terra dels camps mentre estan inundats d'aigua i allà s'hi amuntegaven agrons, gavines i garses blanques tot cercant l'aliment que el tractor treia a la superfície, em vaig aproximar a poc a poc amb el cotxe fins ser bastant aprop, vaig agafar el meu vell 300 mm i vaig pasar una llarga estona temptant de trobar una fotografia mínimament potable, perquè per què hauria de rebutjar jo la possibilitat de fer una imatge d'asquests animalets si ja en el segle XV, amb materials d'aquesta mena, Roiç de Corella acordà aquella magnífica Balada de la garsa i l'esmerla?

F. Vera: Garsa blanca. Sueca. 2009

.

diumenge, 15 de novembre del 2009

fotos fins en la dutxa


F. Vera: Al bany. Berlín. 2004


És evident, malgrat la imatge que hi adjunte, que no em dutxe amb la càmera penjant al coll (no em duu tan lluny la perversió), però, de vegades, per peregrina i quotidiana que siga la situació —com ara sortir de la dutxa—, podem trobar-nos amb una escena tan sorprenent o xocant que ens mena a prendre l'aparell i fotografiar-la. I, no sé ben bé perquè, les habitacions d'hotel ho solen ser, de sorprenents.
Amb relativa freqüència, tot i que no sempre, fotografie les habitacions dels hotels, dels hostals o de les pensions en els quals m'hi he hostatjat. La raó per la qual ho faig no sabria massa ben bé bé definir-la, però tot apunta a una mena de necessitat quasi biològica, qui sap si semblant a aquella de marcar el territori, tot aixecant la pateta, que tenen els gossos, perquè trobant-nos en viatge, l'espai reduït de l'habitació d'un hotel és l'únic reducte "propi" —al marge de l'aparell fotogràfic— de què, temporalment, disposem.
No m'hi he parat mai a enllestir tot un conjunt de fotografies d'habitació d'hotel, ni, de moment, he considerat la possibilitat de fer-ne cap sèrie. Tampoc no estic segur de què moltes d'aquestes imatges anassen enllà de la simple anècdota, però, ves per on, m'ha semblat oportú d'apuntar el cas. I no només perquè siga jo qui fa aquesta mena de fotografies, sinó perquè, em sembla, és un gènere bastant estés entre els fotògrafs: Lee Friedlander, Robert Frank i Josef Koudelka, per exemple, ens han deixat imatges d'aquesta mena; Koldo Chamorro en confesava la quantitat d'autorretratrats que s'havia fet en habitacions de "fondes infectes" i alguns autors, fins i tot han arribat a fer de les habitacions d'hotel el leit motiv del seu treball i en el cas d'Abelardo Morell l'habitació de l'hotel esdevé, ella mateix, càmera obscura i les seues fotografies metàfora de la mirada interior que aquesta mena d'indret suposa.
Una habitació d'hotel sol ser, per al comú de la gent, un indret on descansar i endreçar-se mentre s'hi està de visita a algun lloc i en el que es valora sobre tot la comoditat i la varietat de serveis. Per a un fotògraf, l'habitació de l'hotel no sempre és l'indret còmode i confortable on reposar, sinó el lloc on es posa en ordre el material acumulat al llarg del dia, on s'estructuren les idees per al treball de l'endemà, on es prenen notes i es planifica la jornada i, finalment el lloc on s'hi troba amb ell mateix, on es fa possible aquella mirada interior. I com la manera que tenim els fotògrafs de mirar interiorment passa indefectiblement per la càmera, no hauria de resultar estrany que acabem fotografiant qualsevol racó d'aquell espai on ens trobem.
Recorde que fa uns anys, bastants, en atreure'm diverses fotografies d'autors variats que tractaven el tema se'm passà pel cap la peregrina idea de comissariar una exposició sobre pollastres. Ara, però, i encara que la idea també ho siga, de peregrina, m'encantaria comissariar-ne una d'habitacions d'hotel. Seria divertit i, al mateix temps, una manera personal de compartir la intimitat de la mirada.

dimarts, 10 de novembre del 2009

d'originalitats i mímesis

F. Vera: La destrucció de l'objecte d'après Man Ray. 1992
(de la sèrie Políptic de Narcís en l'espill de Medusa)

No diré que siga normal, però sí que resulta habitual. I bastant gent ho haurà pogut constatar, com ho fa Rosa Maria Vila al seu blog, que hi ha la tendència a copiar del mestre.
Comprenc que per a molts aquest mimetisme resulte preocupant, ja que la manca d'originalitat es percep, generalment, en l'aplicació de receptes excessivament "trillades" i, certament, ens fan l'efecte d'un dejà vu. Sovint em trobe amb treballs molt ben estructurats, d'un perfecte plantejament narratiu, amb una composició i una tècnica impecable, però...
Un però que em duu a la memòria el que va dir-me en certa ocasió Xavier Miserachs. Opinava Miserachs que en fotografia, per mínim que fos, un canvi en el plantejament, en la manera de fer, suposava, sinó una revolució, sí un pas endavant considerable, ja que, pensava ell, en fotografia resulta complicadíssim d'innovar. I em posava l'exemple de Martin Parr com algú que havia donat eixe petit pas endavant, tan aparentment allunyat de l'èstètica Magnum, amb aquelles imatges de colorins i de temes tan banals com els turistes, la llar de les classes mitjanes angleses, la perruqueria o els telèfons mòbils. Però, ves per on, el món, ara, hi va ple de martins parrs, com hi ha anat farcit de cartiers-bressons, o de roberts franks, durant molts anys. Quin pot ser el motiu d'aquest dèficit crònic d'originalitat? Serà, potser, efecte de la societat postmoderna? O és per la impossibilitat de la fotografia, encotillada per la rigidesa de l'aparell, de representar el món de manera creativa?
D'altra banda, tanmateix, s'hi constata la reiteració d'imatges en la premsa diària i en les publicacions periòdiques, i quasi totes les publicacions semblen productes clònics (d'això se n'han ocupat, en els seus blogs, Paco Elvira i Tino Soriano en alguna que altra ocasió) i en les redaccions dels diaris i revistes el fotògraf sembla ser una espècie en vies d'extinció. Podreu pensar que això passa en els mitjans impressos i que només afecta el fotoperiodisme, però, què em direu de la fotografia "artística"? Tot i saber de la laxitud conceptual que comporta combinar fotografia i art, hi podem constatar també la reiteració i la mímesi de molts treballs que pengen a galeries i museus. ¿Hi ha també ací manca de creativitat en el fotògraf o és que el programador, el curator, no és capaç de posar en la seua capella cap sant que no haja estat beneït prèviament a d'altres parròquies? Podríem pensar que el camí ens mena cap a l'atzucat conceptual de l'ou i la gallina.
La mímesi, la reiteració, la moda al cap i a la fi, s'hi fa evident, però, pense, això no és nou d'ara. Si de cas, avui s'hi veu més perquè els mitjans en permeten una producció més gran i una més gran visibilitat. Ser original mai no ha estat fàcil i fer quelcom de diferent (en la mida en què pot distingir-s'hi fàcilment del que produeixen els altres) resulta més aviat complicat. En altres èpoques crec que passaria quelcom de semblant, però el temps decanta allò reiteratiu i separa el gra de la palla. Amb la facilitat de producció (o amb l'aparent facilitat de producció) de fotografies i la facilitat de difusió dels procediments fotogràfics, el bosc s'atepeeix molt més. Tanmateix, resulta lògic que la fascinació per determinat fotògraf famós influesca en la manera de fer de qui s'inicia i que els treballs que realitza s'hi vegen influïts fins caure en la mímesi. D'això no me'n preocuparia jo massa. Diuen que Velázquez fou Velázquez perquè no pogué ser Tizziano, aleshores perquè u no pot esdevindre un fotògraf reeixit per la impossibilitat de ser un Weston, o un Adams, o un Sander, o un Capa?
Educar l'ull, aprendre a configurar una mirada pròpia, no ve d'un dia, ni d'un mes, ni tan sols d'uns pocs anys. Una mirada pròpia (no sé si original, però com a mínim pròpia) necessita o bé de la casualitat (cosa més aviat estranya), o bé de la multiplicitat d'influències i d'un plantejament obert, de tal manera que el temps, en un moviment espiral, tornant a passar cada vegada pel mateix lloc però "una mica més ellà", ens permeta d'incorporar els aprenentatges que ens fan avançar en la nostra particular manera de mirar. I, parafrasejant Picasso, si de cas ens vinguera la genialitat, més ens valdria que ens agafara treballant.

diumenge, 8 de novembre del 2009

obituari

F. Vera: Rajolar. Oliva. 2009

Defuig l'obituari, no m'agrada. Però no és per la mort pel que no m'agrada. La gent es mor, jo mateix em moriré; "no anava a quedar-me per a llavor", com diem per ací, a la Ribera del Xúquer, una mica en broma, per referir-nos-en a tal certesa.
Si el defuig és perquè el transpàs ens obliga a parlar del mort, generalment en termes laudatoris, i perquè finalment acabem parlant més de nosaltres, de com ens havia influït aquell, de les estones que hi poguérem compartir, que no del mateix finat. I, tanmateix, les esqueles cada vegada més duen el nom d'amics i de gent coneguda. Déu ser cosa de l'edat que, cada vegada amb major freqüència, vagen desapareguent persones, llocs i coses que han estat, durant molt temps, els nostres referents.
En passar per determinat llocs trobes que aquella casa de façana impossible, el cantó de la qual era l'aresta d'un angle increïblement agut i que fotografiares amb una càmera de plaques tot cercant l'aspecte de la proa d'un vaixell ha deixat pas a l'exangüe jardí d'una tira de vivendes d'aquelles que en diuen adossades. La fesomia de l'espai més immediat varia lentament, però de sobte te n'adones de què hi ha un món que només viu ja a la memòria. O a les fotografies. Trobes que el sequer d'arròs —què se n'ha fet d'aquella societat agrícola?— on de xiquet jugaves al futbol, i que fotografiares ple d'herbes tot creixent de manera caòtica, fa ja una dècada, va camí de desapareixer en una ampliació, previsible, de la població. I el rajolar que abastia de material tantes obres els darrers anys, ara no en produeix ni una, de rajola. Caldria pensar, aleshores, que també s'hi moren els mons (el que nosaltres hem conegut com a món) i que d'ells només se'n conserva, potser, una certa memòria?
Fotografiem, en gran part, per conéixer, per descobrir-nos, però possiblement, i de manera igual d'important, ho fem també per no oblidar. Tant una cosa com l'altra són conseqüència d'una reacció d'autoafirmació del fotògraf, una manera de relacionar-se amb aquell món on trobem el nostre referent, el que ens dóna sentit, tot i que, com nosaltres, tampoc no es quedarà per a llavor. O potser sí? Potser fer fotografies siga la nostra manera d'evitar la gratuïtat de l'existència. Qui lo sà?.
Aquesta tardor ens ha faltat gent coneguda i estimada. Alguns d'ells, fotògrafs de primera línia. Ricard Terré, Koldo Chamorro i Humberto Rivas ho han fet amb poques setmanes de diferència. La premsa n'ha donat el comiat i el reconeixement, diguem-ne, oficial, mentre que als blogs hem pogut saber del buit que ha provocat la seva pèrdua entre qui els coneixíem. Els nostres referents fotogràfics, doncs, també desapareixen, com ho fan els edificis, els paisatges i els indrets que hem conegut, però d'aquests fotògrafs no només en guardarem la memòria, sinó què, afortunadament, seran ells els qui ens deixen la seua pròpia memòria: aquelles impagables fotografies en les que quedà enregistrada la manera com només ells foren capaços de mirar el món que els envoltava.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

pura esquizofrènia


F. Vera. Església de Mosqueruela. 2004

"Cal subratllar que als millors fotògrafs de l'actualitat no els preocupa ni molt ni gaire la qüestió (...) de si la fotografia és un art (...) Gràcies a la seua aptitud per cercar el xoc evocador, ell [el fotògraf] prova el seu poder d'expressió i aquesta és la seua revenja contra l'escepticisme de Daumier".
Una mica al fil del que explicava l'altre dia, m'apareix aquesta citació tot rellegint Benjamin. Es tracta d'un text de Georges Besson, de 1936, que el filòsof alemany recull en una d'aquelles col·leccions de cites que tant li agradaven.
La manca de preocupació dels fotògrafs per si és o no art allò que fan no ens ve d'ara, doncs. I no seria difícil trobar-ne, d'altres testimonis. Fins i tot el mateix Weston ho va deixar caure: "(...) ja no m'interesa d'intentar «expressar-me a mi mateix», d'imposar la meua personalitat a la naturalesa (...)". Però, d'altra banda cal considerar també que el fotògraf tampoc no s'ha sentit plenament aliè i sovint s'hi reivindica en l'artisticitat. Heus ací en tot l'esplendor l'estatut ambigu i paradoxal de la fotografia!
La relació entre art i fotografia sempre ha resultat problemàtica i de Baudelaire ençà la disjuntiva apareix amb precisió cíclica. Si en la literatura o en la pintura, en l'escultura o en la música, hi ha hagut una certa tradició conceptual que diferenciava entre versadors i poetes, entre pintors i il·lustradors, entre tallistes i escultors, entre cantadors i cantants, mai no hi ha hagut una fita mínimament precisa que marcara una diferenciació d'aquesta mena entre els que empren l'aparell fotogràfic, sinó que s'ha actuat sobre la totalitat com a categoria única. Fixeuvos-hi que la base conceptual de la distinció no té res a veure en la divisió entre professionals i aficionats (que en fotografia sí que s'hi dóna), doncs hi ha versador que viu de fer versos de falla i poetes que han de guanyar-se la vida d'oficinistes. Però, tradicionalment, ni en la poesia, ni en la pintura ni en l'escultura ni en la música hi ha hagut mai la confusió entre quina cosa calia considerar art i quina no podia assolir eixa categoria. Per què, aleshores, en fotografia, hom s'hi planteja l'artisticitat sobre el mitjà en sí i no sobre l'ús que se'n fa? Què hi ha en la fotografia que no entenem i que no ens permet dilucidar on hi és el límit, la fita, la frontera? O és que no en calen, de fronteres ni de fites i resulta que la fotografia és una altra cosa de ben diferent?
Weston ens recorda (ni més ni menys que en un text de l'any 1943) que la fotografia és "bàsicament un mitjà honest per enregistrar els aspectes superficials d'un subjecte", però què "ofereix al fotògraf la posibilitat de mirar en profunditat la naturalesa de les coses (...) Li permet revelar l'esència del que hi ha davant de l'objectiu amb tal claredat de percepció que l'espectador pot arribar a trobar que la imatge recreada és més real i comprensible que l'objecte mateix". Hi ha qui pot pensar que el "purisme" de Weston no s'acorda amb els temps actuals on tot és mistificat, transversal i híbrid, però pense que ens dóna alguna pista d'utilitat al que estàvem plantejant. La fotografia juga amb l'enregistrament d'aspectes superficials del món visible però ateny a l'esència, a la percepció clarivident, a l'invisible. Per al fotògraf, com diu Weston, la tasca més difícil i més important no és la de "conéixer la càmera, revelar o positivar, sinó veure fotogràficament", és a dir exercitar la mirada.
¿Seria plausible, doncs, considerar que la fotografia, amb aquesta preponderància de la mirada sobre de l'ofici, curtcircuita, d'alguna manera, el procés de la producció artística i que amb ella ja no té sentit el diferenciar entre el què és art i el que no ho és? ¿Potser és per això, per eixa aportació de la fotografia, que els museus d'art contemporani s'omplin de propostes artístiques en què no hi ha cap artisticitat aparent?¿ És possible que per influència de la fotografia les propostes artístiques actuals vinguen farcides de propòsits documentals? ¿Serà cert, com de vegades ho sembla en les visites a galeries i museus, que ja no interesa tant què s'hi fa o com s'hi fa, com el simple fet de fer? En definitiva, i per dur tot açò una mica a l'absurde: a partir d'ara caldria considerar al mateix nivell el versador que el poeta?
Potser, com deia aquell vers d'una cançó de Raimon, "qui pregunta ja respon".
Si cerqueu en Google la combinació fotografia i art trobareu quasi un milió d'entrades en català i uns quaranta cinc milions en espanyol. Una combinació que jo no empraria per localitzar a la xarxa aquella fotografia que m'interessa perquè no podeu imaginar com de polisèmica pot ser la paraula art combinada amb fotografia.
Els fotògrafs podrem considerar-nos artistes o no, però no ens podem deslliurar de reflexionar sobre la mirada. Podrem realitzar tasques documentals o utilitàries en moltes ocasions, però no podem defugir realitzar-les a partir d'una particular manera de mirar. Ens pot donar igual saber si el que fem és art o no però ens cal reconéixer que en el que fem sempre hi ha un cert plantejament artístic. Jo mateix tinc "obra" en algunes institucions de cert prestigi i algunes fotos meues estan penjades a les parets d'algun coleccionista, de manera que puc fer broma amb l'artisticitat de la fotografia, però en segons què i com, puc ser considerat com a artista. I és que encara estem pillats en la trampa, tant que no sabria dir si sóc un documentalista que fa art o un artista que empra el llenguatge documental. Pura esquizofrènia.
.

dijous, 29 d’octubre del 2009

és quan dormo que hi veig clar


F. Vera: Englischegarten, Munic. 2005

"Quan més treballo és quan no estic treballant". Aquesta frase, atribuida en algun lloc que ara no sabria precisar a Joan Miró, és tota una declaració de principis. Si més no caldria que ho fos per als fotògrafs.
Hi ha la creença, falsa amb tota seguretat, de què els que ens hi dediquem hem de dur la càmera penjant al coll, o en bandoulière, d'ací cap allà per si de cas ens "trobem" la foto, però potser és millor, en moltes ocasions, deixar-se l'aparell a casa i dedicar-se al sa exercici de mirar, d'aprendre a treballar quan no s'està treballant. I és que, tot i l'obsessió d'alguns per fer arxiu, la nostra no és una tasca linial, d'acumulació, en què un pas duu a un altre; fer més, aleshores, no implica fer-ho necessariament millor. Possiblement és per això que Erwitt considerava la fotografia com un ofici de ganduls, perquè només el gandul és capaç de treballar quan no treballa. I s'aplica de debó en la tasca. En conseqüència, la possibilitat de prendre fotografies reeixides ja no pot ser una qüestió de probabilitat, sinó de reflexivitat.
El fotògraf necessita del món visible per configurar formalment la seua obra, però de poc li serviria aquesta si no fos capaç d'atendre a les essències de l'invisible, com molt bé considerava l'admirat i malaurat Koldo Chamorro.
Aleshores, el fotògraf, faria bé en apropiar-se d'aquell vers de J.V. Foix: "és quan dormo que hi veig clar..."
.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

a propòsit del flickr

F. Vera: Carretera entre Marràqueix i Ourika. 2008

No sé si són les aportacions de la tecnologia les que impulsen comportaments nous entre la gent o si, tot just al contrari, són les formes socials aquelles que fan factible l'eclosió de les novetats tecnològiques. Dic açò perquè en la major part de textos que trobe al respecte sembla haver-hi la convicció de què tot aquest fenomen de les xarxes socials ve com de rebot per la introducció de determinats models tecnològics. Potser la seguretat amb que hom estableix quina és la causalitat i quin l'efecte s'esdevé d'alguna lectura "interessada", no ho sé, però trobe que deixar de banda la influència de certs hàbits socials en el desenvolupament d'aquests models és, com a mínim, arriscat.
Donats com som a crear mites, tendim a pensar que la societat avança a cops de genialitat, i que els invents s'hi deuen a l'acció aïllada de certs individus. Així, doncs, la fotografia hauria estat el producte de la genial intuició de Daguerre, i d'aquesta manera, almenys, fou presentat, per Arago, el daguerreotip a l'Académie des Sciences i al l'Assemblée National i així s'ha fixat l'esdeveniment en la memòria col·lectiva. Però va i resulta que hi ha censats, pels historiadors de la fotografia, una vintena d'inventors en l'estreta franja de temps que suposa la dècada dels trenta del segle XIX, i, d'entre ells alguns de ben rellevants, com Talbot o Bayard. Aquella concentració d'inventors, en un moment en el qual els experiments es difonien amb un relatiu retard, fa sospitar que la societat del dinou mostrava un cert interés per trobar la manera de reproduir mecànicament imatges de la realitat, i seria plausible pensar en una certa prehistòria de la fotografia, anterior a 1839, i que la definitiva invenció, la innovació tecnològica, obeïria a un cert costum de guardar imatges d'indrets o fets i al desig de poder-les prendre més fàcilment (és particularment interesant a aquest respecte el llibre de Geoffrey Batchen, Arder en deseos: la concepción de la fotografía, Barcelona, Gustavo Gili, 2004).
Tanmateix, trobe un cert paral·lelisme amb el que està passant ara amb aquest fenomen de les xarxes socials, i més concretament amb aquelles destinades a compartir fotografies. Bastants publicacions, especialitzades o no, se'n fan ressó del fenòmen del Faceboock o el Twitter, on hi ha milions de membres; i en el Flickr o el Picasa una quantitat de persones impossible de determinar ha penjat milions de fotografies. Seran, doncs, eixes eines les que han generat el fenomen, o potser és el desig, si no la necessitat, de la gent per fer-se de notar el que ha permés l'eclosió d'aquestes xarxes? Mirant l'afany de protagonisme que entre la gent s'ha detectat en els darrers anys, m'incline més aviat per la segona possibilitat. Abans, bastant abans, de les xarxes socials hi ha hagut el fenomen del "mama, vull ser artista" seguit de l'ostentació pública de la pròpia privacitat com a manera d'assolir notorietat. I d'igual manera que la televisió n'ha ofert, de presència, a tota una troupe de famosos de dubtosa qualitat, internet ens ha obert la possibilitat d'oferir la nostra quotidianeitat al món sencer. Així, des de l'anonimat en què vivim, perduts en un món que ens ignora, ens creem la il·lusió, no sé si falsa o veritable, de què oferint-nos en el món cibernètic, assolirem el reconeixement de qui sap quins remots admiradors.
I, pel que es veu, la xarxa crea comunitats, grups de persones que s'hi reconeixen per una mateixa activitat, com, en el Flickr, pot ser fer fotos de la cosa més absurda que hom puga imaginar, ja siguen les pizzes que un s'hi menja, les fotos fetes a través del parabrises del cotxe o les rutines que hi realitza cada dia. Tanmateix, resulta igual de fàcil, o de probable, entre tot aquest garbuig d'imatges, ser vist com passar desapercebut. Tot sembla ser una qüestió de probabilitat. I, per a qui cerca entre les imatges d'una determinada categoria o entre les associades a una determinada etiqueta (les etiquetes, tags, també són tan aleatòries i peregrines com mai), també és una qüestió de probabilitat trobar una imatge que tinga una qualitat mínima entre els milers d'imatges referenciades de la mateixa manera. Potser per això, Joachim Schmid ("Currywurst actualizada", en Soñarán los androides con cámaras fotográficas, pàg 292), en reflexionar sobre aquest fet, pensa que "els fotògrafs no són creadors ingeniosos, sinó una prolongació de la tècnica emprada" i que "l'obra mestra no és res més que una necessitat aleatòria que passa amb una freqüència directament proporcional al nombre de fotografies que s'hi prenen". No ho sé, però si tot és qüestió de freqüència i de probabilitat, com proposava la publicitat d'un aparell fotogràfic, com s'explica la gran quantitat de fotògrafs "genials" que hi ha hagut quan la fotografia no era una pràctica massiva com ho és ara? L'argument, potser, pretén dir-nos que el fotògraf mai no podrà ser un artista, però què la fotografia, en canvi, podra ser usada pels artistes per fer art (el que en França anomen AUP, artistes usant la photo), una tendència que ha anat agafant força des de la dècada dels noranta ençà i que fa volantins espectaculars per justificar l'artisticitat de la fotografia anterior a la dècada dels setanta. Potser aleshores ens podríem sentir, els fotògrafs, com a proscrits de l'art, però, ben mirat, si en aquesta societat fins els estilistes més incultes pretenen ser-ho, qui ho voldria ser, d'artista?
.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

de primera mà

F. Vera: Atomium, Brussel·les. 2008

Potser el cinema i certa literatura hagen contribuït a crear un estereotip de fotògraf aventurer, perdut a indrets exòtics o ficat fins les orelles en guerres llunyanes. En d'altres ocasions el trobem immers en ambients sòrdids, marginals, entre bandes de gànsters. O, si més no, al darrere de les cel·lebritats al més pur estil paparazzo. I crec que no caldrà que en cite cap, ni de novel·la ni de pel·lícula, perquè se m'entenga.
No dubte que aquest estereotip troba referents indubtables en fotògrafs reals, de carn i ossos, i que potser és el que millor pot adir-se a les exigències d'una novel·la o d'un guió cinematogràfic. Fins i tot, jo mateix, en faig ús d'aquests mites aventurers, estrafolaris o curiosos per captar l'atenció dels meus alumnes cap a la potencialitat creativa de la fotografia (mea culpa!). Amb tot, la imatge que hom s'en fa del fotògraf és la d'una persona una mica bohèmia, que —potser per influència d'eixe present continu que és la fotografia— viu el dia a dia, una persona a qui l'endemà no li importa ni gens ni mica. Alguns poden pensar que un fotògraf és algú que avui s'hi torra sota el sol de la sabana tot fotografiant elefants i demà disfruta, voltat de senyoretes magnífiques, a l'exclussiu hotel d'una platja tropical. I, per acabar-ho d'apanyar, va i Eliott Erwitt diu allò de què "fotògraf és un ofici de ganduls"!
Però això no obstant, la de fotògraf, és una tasca complexa que demana una dedicació ben intensa, si més no apasionada. Ser fotògraf implica un aprenentatge continuu. Cada treball realitzat suposa un nou repte, una nova manera d'aproximar-se al que ens envolta, i, en cada treball, el fotògraf aprén quelcom de nou, de diferent i ho integra en el seu personal bagatge. Per fotografiar cal sensibilitat, llibertat d'esperit, deixar-se dur pel sentiment, per l'emotivitat, pel que desperta en nosaltres allò que tenim al davant. I per a això —tenia raó Erwitt—, cal l'esperit del gandul. Ben entés, però, "gandul" i "malfeiner" no en són, ni de lluny, sinònims, perquè el fotògraf s'hi dedica de valent i no s'hi conforma amb la primera imatge que li ve al davant. Cert que hi ha qui fa la "foto de carnet" i dóna mitja volta, però això no és, en esència, un fotògraf. Un fotògraf és una persona curiosa, atenta, analítica i, alhora, sintètica, que interroga el món permanentment i que tempta de trobar-hi respostes a les seues preguntes.
Potser altre dels tòpics que fan referència al fotògraf és el de la poca importància que té la cultura per a la seua formació; segons eixe tòpic ú es posa a fotògraf i comença a fer fotos com qui no vol la cosa, sense ni haver estudiat ni sense haver llegit res al voltant del que fa. I, en canvi, cal subscriure el que dèia Lewis Caroll a Com comença el dia d'un fotògraf: "diuen de nosaltres els fotògrafs que només som capaços de veure el més bell rostre com un conjunt de llums i d'ombres; és eixa una idea que desitge trencar". No diré que no s'hi puguen fer fotos des del desconeixement més absolut o des de la ignorància més aclaparadora, però per realitzar un treball mínimament sòlid, al fotògraf li caldrà un mínim substrat cultural si no vol que allò que fa siga una redundància del que ja s'ha fet o que es veja condemnat a reinventar la sopa d'all. La veritat és que tots aquells fotògrafs, o quasi, que m'han interesat són fotògrafs amb una formació cultural i artística que, si no era sistemàtica, resultava més que suficient. Si eixa formació era anterior a la tasca fotogràfica o si s'ha anat donant en el transcurs de la seua activitat, potser ja és una qüestió secundària que no lleva importància a la necessitat de tindre-la.
Per formar-se hi ha la possibilitat dels llibres, de les exposicions, de les visites a museus i la consulta de les històries de l'art i de la fotografia. Potser podrieu pensar en un pintor que desconegués Piero della Francesca o Francis Bacon? Per què, aleshores, s'ha de considerar normal que un fotògraf desconega Cartier-Bresson o Edward Weston? També un fotògraf ha de formar-se en llibres i museus, és clar. Ara bé, el fotògraf potser té un cert privilegi i és el de tindre la possibilitat de formar-se mentre desenvolupa el seu treball. Fotografiar, implica la possibilitat d'aconseguir una cultura de primera mà perquè cal anar al lloc concret on hi ha el tema per poder obtenir les fotografies i, si el fotògraf té el mínim de curiositat exigit, haurà d'aprendre d'allò que ha fotografiat. L'aprenentatge del fotògraf, doncs, no és únicament tècnic, no és sols una qüestió d'ofici , sinó que trascendeix l'aspecte merament fotogràfic per passar a un aprenentatge vivencial sobre el món que l'envolta i això li proporciona una cultura sense mediatitzar, una formació de primera mà que potser comparteix amb el científic i l'investigador, però que a diferència de la d'aquests, molt especialitzada, la del fotògraf es diversifica i arriba a camps ben diversos del coneixement. Una bona part del que sé d'història, de geografia o de botànica s'hi deu a les fotos que, per encàrrec, en cada cas he hagut de fer i que han vingut a completar el que ja en sabia. Fotografiar ha estat, en moltes ocasions, la manera de vivenciar (disculpeu un terme que no recull el diccionari) el que havia trobat en els llibres, fent-ho així més meu, més propi.
I arribats ací, crec que toca parafrasejar aquell conegut aforisme de Joan Fuster que deia "és cert que els llibres no poden substituir la vida, però també és cert que la vida no pot substituir els llibres". Potser es pot viure sense fer fotos, però per fer fotos potser cal temptar de comprendre la vida.
.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

quantificant la qualitat

F. Vera: Mur i grafits, platja de Gandia. 2009

Donant un tomb per Youkioske, tafanege revistes "de fotografia" on entre anuncis i publicitat d'aparells, òptiques i software, s'hi donen consells per fer una foto de qualitat. Fa uns dies, tanmateix, vaig trobar a Cronopios, postejat per Isidre Santacreu, l'enllaç a un web (ACQUINE) que quantifica la qualitat d'una fotografia de manera automàtica. Lògic. Si hi ha una recepta per fer bones fotos, s'hi pot aplicar, a la inversa, per valorar-les.
La curiositat té un cert punt de morbo i no m'hi vaig poder resistir, de manera que vaig seguir l'enllaç i m'hi vaig trobar amb la tesitura de sotmetre alguna imatge a la valoració automàtica del web, tot i preveure que els resultats serien els que en serien. Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig pujar una foto del Baró De Meyer, d'aquelles fetes amb flascons, copes i altres atifells de vidre, a contrallum i positivades a l'albúmina, una imatge que es reitera en quasi totes les històries de la fotografia. La qualificació, una estrella i quart sobre cinc, era de 35 sobre 100. Vaig continuar amb La fourchette de Kertész que va obtindre 55 sobre 100, una mica més que la Purple tulip d'Irving Penn (recentment transpassat) que amb prou feines treia un 50 sobre 100. Pensava continuar amb la foto de Capa del desembarcament a Normandia o amb la del xiquet amb les ampolles de vi de Cartier-Bresson, però ho vaig deixar córrer, per veure el ranking de les fotos que s'havien sotmés a consideració del programa. Amb cinc estrelles, 100 sobre 100, o quasi, he trobat fotos de gatets simpàtics i gossets juganers, nens encantadors i barquetes de colorins. És a dir fotos fetes amb la recepta d'obtenir bones fotos. Lògic.
Què cal deduir de tot això? Potser les "normes" no garanteixen una bona fotografia? És possible que els que tenim per grans fotògrafs obvien l'existència de les "normes"? O és que hi ha distints criteris per establir què és una bona fotografia? Ja ho sé, són preguntes retòriques, i en cap cas innocents, com podeu suposar.
Des de la Gestalt, Arnheim estudià una sèrie de fenomenologies en la percepció de les imatges (Art and Visual Perception - A Psicology of the Creative Eye 1954, versió revisada en 1974) i, des d'aleshores, el seu ha estat un text imprescindible en la formació artística i per a l'anàlisi visual. Però potser, també, ha dut a sistematitzar regles de composició, d'estructuració cromàtica i distribució dels centres d'interés. Potser és en això, en l'aplicació d'aquests referents, en el que s'hi basen totes aquestes receptes visuals. Però hi ha quelcom que no s'hi té en consideració: la subjectivitat, la manera particular de percebre i de comunicar de l'autor i la manera particular de percebre i de sentir de l'espectador.
El problema principal potser és la impossibilitat de valorar, mitjançant regles o normes, la qualitat de la mirada. Resulta plausible pensar que això no és possible, que no hi ha cap manera de establir un algoritme que quantifique matemàticament el valor estètic d'una fotografia, perquè eixa valoració és el producte d'una sèrie de sinapsis en què condicionants físics, psíquics i culturals produeixen relacions inèdites entre allò observat i allò conegut i que ens permeten d'efectuar salts qualitatius en el nostre procés perceptiu i en el nostre procés cognitiu. La fotografia, és evident, és una disciplina i com tota disciplina està sotmesa a unes determinades normes, procesos, i mètodes de treball, però hi ha sempre una variable que no pot sotmetre's a cap norma ni a cap criteri objectiu, un aspecte que només depén de la capacitat subjectiva de la mirada i que progresa en funció de la profunditat de la reflexió i la investigació personal amb el medi a partir del bagatge cultural i artístic de qui el realitza. Com algú ha dit, mirar ja és manipular, no fer-ho així, aplicar la "norma", és caure de manera indefugible en l'estereotip.
I, no obstant això, cal dir que la qualitat de les imatges, de les fotografies, s'hi pot valorar. Això és el que es fa en dues publicacions recents (en espanyol): Como leer la fotografía, de Ian Jeffrey (Ed. Electa) i Lección de fotografía d'Stephen Shore (Phaidon). Del primer ja en coneixia la traducció espanyola de Photography, a concise history, una aproximació interesant i diferent a les històries de Newhall i de Gernsheim amb què ens havíem format. Del segon, en canvi, el sol nom ja ens dóna fe d'una sòlida i interesant obra fotogràfica, complementada per la seua tasca pedagògica al Bard College d'Annandal-on-Hudson, Nova York. Són anàlisis subjectives, personals, però estan ben raonades i parteixen d'un coneixement exhaustiu del medi i per tant molt més recomanables per qui vulga trobar una manera personal de fer fotografia, d'apropar-se a l'excel·lència creativa.
Ah!, per cert, la foto de la capçalera ha obtingut un 55 sobre 100. Si m'ho creguera podria pensar que estic a l'altura del gran Kertész!

dilluns, 5 d’octubre del 2009

impenitent

F. Vera: Carretons de mercat. Piazza della Signoria. Florència. 2009

Sé que no tinc perdó de Déu, d'impenitent com sóc. Tot i no creure'n, he estat, una altra vegada, jurat d'un concurs. I potser no en serà el darrer cop. No ho serà perquè no sé negar-me si qui m'ho demana és algú amb qui m'uneix l'afecte o si la proposta ve des de qui treballa per una causa que considere encomiable, justa, l'acció del qual crec que és, fins i tot, necessària.
Un concurs de fotografia pot servir per a moltes coses: per establir una certa competència i guanyar-se un relatiu prestigi entre el col·lectiu de les agrupacions fotogràfiques, o per cohesionar socialment —esmorzars i sopars de germanor inclosos— un grup de gent aficionada als aparells fotogràfics; serveix, també, en ocasions, perquè una entitat determinada puga fer-se amb un stock d'imatges a un preu de risa i, en d'altres, en canvi, pot aprofitar per promoure una consciència crítica i emotiva (si és que tots dos conceptes ho són, de compatibles) entre els habitants d'un determinat territori envers el seu patrimoni ecològic i paisatgístic.
Tanmateix, qui hi participa ho farà en funció dels estímuls més variats: des de qui s'hi presenta esperonat per qüestions crematístiques fins a qui cerca un cert reconeixement públic que el destaque d'entre els seus iguals. Solen ser fotògrafs amateurs amb un domini suficient de l'aparell fotogràfic i una particular habilitat en el laboratori o l'ús del photoshop. Però hi ha també un tipus de participant que apareix indefectiblement en qualsevol concurs. És el cas d'aquell usuari que ha aconseguit una fotografia de la qual se sent particularment orgullós perquè li ha quedat d'una aparença superba i, havent trobat la convocatòria del concurs, la hi envia, convençut de que el món s'hi rendirà sense remissió als seus peus. Aquesta mena d'usuari —sempre sol passar així— es queda confós quan el jurat no selecciona, ni tan sols, aquella imatge en la que el seu fill menut, o el gatet o el gosset han quedat tan bé i que ell considerava inapel·lable. I a continuació, potser lamentarà haver fet una despesa tan inútil en una ampliació que no podrà posar en cap marquet damunt de la taula de centre de la saleta d'estar.
Ser jurat d'un concurs fotogràfic implica la possibilitat de trobar una imatge o un autor amb un cert interés, però també la seguretat de trobar fotos reiteratives, manides, tòpiques, de baixa qualitat tècnica i estètica tot i que el tema fotografiat en elles puga ser interesant, fins i tot noble.
Sol passar que, el fotògraf, sobre tot aquell que jo anomene "usuari", pensa que fotografiar el riuet, el penyal sobre la mar, els carretons del mercat, o les gràcies del net —coses dignes de mèrit, sense dubte— és suficient per obtenir una bona fotografia, però obliden, o més aviat no saben, que l'objecte fotografiat i la fotografia sols mantenen entre sí un fràgil vincle de realitat. Indefugible, necessari, determinant, però fràgil, tènue i, sovint, ambigu. Fins i tot podriem aventurar que es tracta d'un vincle tangencial entre dues realitats ben distintes. I així els hi va.
La fotografia pot ser equívoca perquè només ens mostra, però, tanmateix, hem aprés a veure fotografies i entendre-les com quelcom transparent, sense artifici, natural, com llenguatge sense codi, i és això el que ens crea la confusió. Però, tot just al contrari, més que una presència de l'objecte hi ha, en la fotografia, una interpretació, una manera particular d'aproximació i una intencionalitat indefugible. I si això, aquesta intencionalitat interpretativa, no s'hi dóna en qui fa la foto apareix el tòpic i l'estereotip, que no és cap altra cosa que la versió intencionada, i interesada, d'altri.
Les imatges oficials d'aquell parc temàtic, buit de contingut, faraònic i inútil —pou sense fons del diner públic— que és la Ciutat de les Arts i les Ciències de València es reiteren diàriament, per milers, en les càmeres de turistes (i —sí, també— en la de determinats alumnes meus), algunes de les quals, fins i tot, seran presentades a concursos. I és el conjunt de tota eixa producció visual reiterada la que dóna contingut a aquella ocurrència fofa i gratuïta, perquè, així m'ho sembla, tot aquell decorat pareix tenir l'única funció de ser fotografiat de manera massiva, d'oferir l'oportunitat al turista de disparar la seua càmera. I, tot d'una, allò cobra importància perquè és fotografiat fins a la sacietat i perquè el Google Earth satura aquell espai amb una indescriptible acumulació de quadrets del Panoramio.
Si fórem conscients de la trampa, potser ens estalviaríem tanta fotografia, però, impenitents com som, en l'intent de ser únics, no podem evitar disparar les nostres càmeres sobre allò ja fotografiat de manera tan reiterada.

dilluns, 28 de setembre del 2009

la dictadura del photoshop

F. Vera: Boda a la Basílica de Mozac. Auvèrnia. 2005

Valérie Boyer, diputada francesa, ha tingut l'ocurrència de fer una proposició de llei a l'Assemblea per limitar els efectes del Photoshop i els mitjans de comunicació se n'han fet un més gran ressó que si s'hagués proposat l'abolició del sufragi universal com a base de la democràcia. Fins i tot hi ha hagut qui ha dit que, la iniciativa, s'aixeca contra la dictadura del famós programa d'edició d'imatges.
De quins greus pecats s'acusa la famosa aplicació informàtica? Hom diu que és impenitent i recalcitrant en la tasca d'eliminar les arrugues dels rostres, de fer més turgents els pits, de llevar les taques de la pell, d'estilitzar la figura i de blanquejar les dents. És a dir, sembla que és l'únic enginy capaç d'aconseguir realment allò que tants productes i corporacions dermoestètiques ofereixen en la seua publicitat: un cànon corporal impossible de trobar enllà de la virtualitat. Deuen ser aquestes malifetes del Photoshop a les que s'hi refereix la senyora Boyer, però, tanmateix, no són els únics retrets que se li fan a una eina que, d'altra banda, sembla haver-se fet indispensable.
Es critica l'ús del programa per fer aquells retocs estètics, però també, diuen, per modificar realitats. Als fotoperiodistes, per exemple, se'ls qüestiona el treball si hi ha la més mínima sospita de què han emprat el Photoshop. Fotògrafs prestigiats han vist com se'ls ha retirat el premi perquè s'ha trobat que, lleument o a bastament, han tirat mà de l'aplicació referida. Sembla doncs, que allò que es presentava com un avanç incontestable per a la fotografia, ha esdevingut l'eina més diabòlica que hom puga imaginar i que, per tant, qui l'usa està fet de la mateixa pell del Banyeta.
Alguns, però —generalment fotògrafs de moda o dedicats a la publicitat—, lleven ferro a la qüestió tot indicant-hi que ja sabem que allò s'ha retocat i que ningú no dubta de què el que s'hi veu és mentida. D'altres, no obstant això, salten com un llamp i despotriquen contra l'engany implícit en aquesta mena de manipulació. I ull!, que a cap fotògraf de premsa no se li passe pel cap retocar ni encara que només siga els punts de pols del sensor, perquè hi haurà qui no s'ho pensarà dues vegades i qüestionarà sense pietat la seua honestedat professional.
Particularment, d'aquells usos del programa dels qual tant s'abomina, el que més em molesta no és el fet de manipular en sí, sinó la manca de gust amb què habitualment estan fets i la freqüent absència de perícia de qui la realitza (ja és famosa, i per tant no hi abundaré, la pàgina de Photoshop disasters), perquè totes aquelles manipulacions no són ni tan noves ni els resultats són, necessàriament, deshonestos. El que passa és que la digitalització de la imatge ha permés un augment dels qui s'hi dediquen i això fa que aquestes coses tinguen més notorietat. Però com algú dèia, que hi haja més gent que fa fotos no vol dir que hi haja més fotògrafs. De fet, sembla cada vegada més difícil trobar-ne, de fotògrafs, entre tant d'usuari. El fotomuntatge suposava una habilitat i un domini de l'ofici que en limitava la seua pràctica (que no pretenia l'engany, tot siga dit de pas); l'eliminació de defectes precissava d'un domini de l'ús dels llums i dels filtres. Ara sembla que la imatge digital facilita moltes de les tasques i, tanmateix, hom descuida en la captura de la imatge aspectes que abans era fonamental tindre ben resolts des d'un bell inici, tot pensant que després això ho apanyarà amb el Photoshop. I és clar, el Photoshop no ho apanya tot. Només si l'aplicació de l'eina està prevista ja des de l'inici i la imatge s'ha capturat tot tenint en compte eixe pas podrà haver un resultat mínimament digne.
Quan la fotografia no era digital, s'hi posaven els llums, s'empraven filtres, en el copiat es feien reserves i intensificacions, es reenquadrava, s'enfosquia allò que era convenient i s'augmentava el contrast o la lluminositat de l'element que hom volia posar en relleu. I després, encara, hi havia qui afegia pestanyes llargues o eliminava pigues i arrugues tot retocant el negatiu o la còpia.
És per això, doncs, que trobe que el debat s'ha anat a situar al lloc equivocat. Cap d'eixes manipulacions a les quals és sotmesa la imatge (abans o després de la captura) té en el fons cap importància que no siga de tipus tècnic, perquè la única manipulació de fons, aquella efectivament important, la que fa que la imatge arribe a gaudir del nivell de màgia necessari per colpir-nos, aquella manipulació que irremissiblament ens pot fer fotògrafs, no pot ser cap altra que la mirada.
.

dimecres, 23 de setembre del 2009

tardor

F. Vera: Camí. Jardí Botànic de València. 2009

Ens ho recordaren ahir els noticiaris, tots, que ja som a la tardor. Una rutina cíclica dels informatius, de periodicitat anual. Fins i tot alguna locutora ha dit, com cada any: "la tardor representa la maduresa i s'identifica amb la nostàlgia". No ho sé. Segons explica Fuster, ací, a Sueca, els llauradors li deien, a la tardor, "la primavera de l'hivern" i la primavera, diuen, sempre s'identifica amb l'inici, amb el despertar, amb una certa eclosió. Aleshores, no sé a quina carta quedar-me. Potser em quedaré amb totes dues, encara què això siga fer trampa. Em quede amb totes dues perquè a aquest petit racó del país la primavera i la tardor, malgrat les diferències, s'hi assemblen bastant. Són aquestes dues, èpoques en què es concentra la pluja, s'hi dóna un clima temperat i l'alba i l'ocàs donen un sol perfectament rodó i roig.
Però, això no obstant, una cosa és la tardor i una altra la representació que d'ella ens fem en el nostre imaginari. Perquè hi ha imatges que s'identifiquen amb una o altra estació de l'any en funció de certes idees estereotipades. Així, les tonalitats fredes, blaves o lila, són fàcilment identificables amb l'hivern, mentre les tonalitats fresques, vibrants, es fan servir per reflectir la primavera. Les tonalitats daurades, ocres, càlides, serveixen ben bé per identificar la tardor, molt més si pel terra hi ha, espargides, algunes fulles. Aleshores, si trobem una fotografia que reuneix alguna o vàries d'aquestes característiques potser l'identificarem, sense esforç, amb la tardor i, qui sap, si, fins i tot, no sentirem aquella sensació de maduresa, de plenitud i d'enyorança que la locutora explicava, encara què la imatge, com és el cas de la foto que he escollit per encapçalar l'apunt d'avui, haja estat feta sota la basca d'un calorós dia d'estiu.
.

dimarts, 22 de setembre del 2009

trompe l'œil

F. Vera: Il Duomo. Pisa. 2009

De vegades la fotografia juga al trompe l'œil i sembla mostrar-nos allò que no és; si més no, momentàniament. De vegades l'efecte és fortuït, casual, i respon a la manca d'experiència de l'usuari de la càmera o a l'aplicació d'un esquema estereotipat, com en el cas del turista que subjecta la torre de Pisa. En d'altres ocasions, però, és fruit de la previsualització del fotògraf, és a dir, de la seua imaginació. Exemple paradigmàtic d'aquesta última possibilitat és Chema Madoz, un dels fotògrafs que seguesc de prop des dels anys vuitanta i a qui Isabel Lafont dedica avui un article al diari El Pais.
El que m'ha sorprés del text esmentat no ha estat el contingut, que potser és el que s'espera d'un article d'aquesta mena, sinó el títol: "Chema Madoz, especialista del engaño". No sé quin interés hi ha darrerament en voler que la fotografia "enganye" i no entenc on hi ha l'engany en les fotografies de Madoz. Perquè una cosa és l'engany i una altra de diferent el trompe l'œil, el ser capaç de suggerir-nos una cosa, tot sabent (veient) que és una altra. Un got buit tombat sobre una taula en la que un cordill reprodueix el contorn del que podria ser un líquid vessat no és cap engany. Tot i que la nostra visió, o seria millor dir el nostre cervell, en un primer cop d'ull, puga patir una il·lusió, com en les imatges d'Escher, de seguida, quasi instantàniament, percep l'objecte i hi descobreix la intervenció del fotògraf. No hi ha, per tant, engany.
Però el que m'interesa de l'obra de Madoz, no és únicament aquest efecte de cop d'ull, perquè només amb això l'obra podria quedar-se, com tantes altres, en un pur acudit visual, en quelcom que ens mena a fer un somriure momentani però desproveït de la consistència visual suficient per mantenir-se. El que sempre m'ha interessat d'ella, enllà del rigor i de la perfecció tècnica de les fotografies, és la manera com s'exploten els recursos, purament fotogràfics, amb què es confegeix la imatge i l' aparent simplicitat visual amb la qual és capaç de provocar-nos una tal densitat emotiva i suggeridora.
La fotografia, com sabem, és un simple "clic" davant d'una realitat, una pura i simple mostració de l'objecte. Hi ha, però, recursos per intervindre-hi, és cert, i, fins i tot, aquests poden escamotejar-se per provocar confusió (engany) en l'espectador i en eixe cas, quan el pastís es descobreix, la nostra reacció no va enllà del somriure complaent o l'enuig momentani per haver-se sentit enganyat (tot queda en una anècdota, per molt que s'hi vulga adornar allò amb tota la teoria conceptual possible). Però quan la "trampa" es fa evident i, enllà de l'anècdota, la nostra mirada continua enganxada a la imatge, quan se'ns ha desvellat el secret i en canvi la "màgia" perdura, és que estem davant d'una mirada capaç de desvetllar-nos la nostra pròpia ànima.

dilluns, 21 de setembre del 2009

el temps i la memòria

F. Vera: (59º 19' 50" N; 18º 02' 32" E) (01/08/2006; 09:54:09) De la sèrie Urbs mínima

Dijous passat, al Quadern, suplement cultural de El País al País Valencià, l'amic Manuel Baixauli ens parla de la memòria a un article que titula L'empremta. En l'article, Manolo es pregunta pels mecanismes que conformen la memòria, per què determinades coses ens deixen empremta i per què d'altres s'obliden, tot i ser, de vegades, objectivament més importants. Descartada per ell la peculiaritat com a detonant rememorador, planteja la insistència i la reiteració com a possibles configuradors d'aquella empremta que s'hi fixa en la nostra memòria (no era eixa l'estratègia que seguien els nostres professors en el nostre, ja llunyà, batxillerat?). Bé que ens ho diu Manolo: "perquè un personatge de ficció ingresse sòlidament al nostre imaginari li cal caràcter, però també pàgines".
Els personatges, els objectes o els indrets de les fotografies, però, semblen imposar-s'hi amb molta més facilitat, com si no tinguessen cap necessitat de reiteració. Tal vegada perquè la fotografia ens ofereix l'opció de la perdurabilitat, i la perdurabilitat és una qualitat que ben bé podria aparellar-se sense dificultat a la memòria.
La memòria posa en funcionament un mecanisme pel qual situacions, llocs, persones o esdeveniments són rememorats mitjançant determinades associacions d'idees: una olor, un color, un objecte qualsevol, un retall de diari, un bolic de cabell, un mocador, poden despertar els nostres records, fer-nos rememorar temps passats.
Però, i una fotografia? Rememora res, en nosaltres, una fotografia? Sóc de l'opinió de què la fotografia no ho és, necessariament, de rememorativa. No ho és, almenys, com l'olor o el cabell, ni com el mocador o el retall. La fotografia és ja, directament la memòria, allò que fa present el que ja és, i de vegades de fa molt, passat. Quan ens trobem davant d'una fotografia de la nostra adolescència, no hi ha res que ens evoque, de manera més o menys nostàlgica, els temps passats, sinó que "vivim" aquell temps pretèrit com un "present" en el nostre moment actual.
La memòria és sempre selectiva. Guardem records d'unes coses i n'oblidem d'altres. De fet, quan rememorem un llunyà viatge de treball que férem per allà el 1987 a l'Havana Manolo i jo, aquest sempre em comenta com jo recorde coses que ell ha oblidat (i, tanmateix, hi ha coses que ell recorda i jo no), però hi ha determinats moments i situacions en què la nostra memòria coincideix; són situacions que, curiosament, foren fotografiades, moments dels quals guardem la imatge fotogràfica. I aquestes coses no cal que siguen rememorades, perquè ja són, en sí mateix, memòria, perquè en fotografiar ja havíem posat en marxa aquella funció selectiva. I no ens ha d'extranyar, doncs, que Baixauli, al final del seu article, quan tracta de recordar allò que més l'ha colpit d'un viatge als Pirineus aquest estiu, determina que són les fotos penjades a la paret d'una casa on s'hi veuen, en una d'elles, uns xiquets descalços que porten un ós d'una corda i, en una altra, un home de grans proporcions i deforme, anomenat el Gegant que morí a inicis del segle XX, allò que li ha deixat empremta. Aleshores, per què hauríem d'estranyar-nos de què el daguerotip fos batejat, des d'un bell inici, com "l'espill (el mirall, per als de parla oriental) amb memòria"?
.