quantificant la qualitat

F. Vera: Mur i grafits, platja de Gandia. 2009

Donant un tomb per Youkioske, tafanege revistes "de fotografia" on entre anuncis i publicitat d'aparells, òptiques i software, s'hi donen consells per fer una foto de qualitat. Fa uns dies, tanmateix, vaig trobar a Cronopios, postejat per Isidre Santacreu, l'enllaç a un web (ACQUINE) que quantifica la qualitat d'una fotografia de manera automàtica. Lògic. Si hi ha una recepta per fer bones fotos, s'hi pot aplicar, a la inversa, per valorar-les.
La curiositat té un cert punt de morbo i no m'hi vaig poder resistir, de manera que vaig seguir l'enllaç i m'hi vaig trobar amb la tesitura de sotmetre alguna imatge a la valoració automàtica del web, tot i preveure que els resultats serien els que en serien. Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig pujar una foto del Baró De Meyer, d'aquelles fetes amb flascons, copes i altres atifells de vidre, a contrallum i positivades a l'albúmina, una imatge que es reitera en quasi totes les històries de la fotografia. La qualificació, una estrella i quart sobre cinc, era de 35 sobre 100. Vaig continuar amb La fourchette de Kertész que va obtindre 55 sobre 100, una mica més que la Purple tulip d'Irving Penn (recentment transpassat) que amb prou feines treia un 50 sobre 100. Pensava continuar amb la foto de Capa del desembarcament a Normandia o amb la del xiquet amb les ampolles de vi de Cartier-Bresson, però ho vaig deixar córrer, per veure el ranking de les fotos que s'havien sotmés a consideració del programa. Amb cinc estrelles, 100 sobre 100, o quasi, he trobat fotos de gatets simpàtics i gossets juganers, nens encantadors i barquetes de colorins. És a dir fotos fetes amb la recepta d'obtenir bones fotos. Lògic.
Què cal deduir de tot això? Potser les "normes" no garanteixen una bona fotografia? És possible que els que tenim per grans fotògrafs obvien l'existència de les "normes"? O és que hi ha distints criteris per establir què és una bona fotografia? Ja ho sé, són preguntes retòriques, i en cap cas innocents, com podeu suposar.
Des de la Gestalt, Arnheim estudià una sèrie de fenomenologies en la percepció de les imatges (Art and Visual Perception - A Psicology of the Creative Eye 1954, versió revisada en 1974) i, des d'aleshores, el seu ha estat un text imprescindible en la formació artística i per a l'anàlisi visual. Però potser, també, ha dut a sistematitzar regles de composició, d'estructuració cromàtica i distribució dels centres d'interés. Potser és en això, en l'aplicació d'aquests referents, en el que s'hi basen totes aquestes receptes visuals. Però hi ha quelcom que no s'hi té en consideració: la subjectivitat, la manera particular de percebre i de comunicar de l'autor i la manera particular de percebre i de sentir de l'espectador.
El problema principal potser és la impossibilitat de valorar, mitjançant regles o normes, la qualitat de la mirada. Resulta plausible pensar que això no és possible, que no hi ha cap manera de establir un algoritme que quantifique matemàticament el valor estètic d'una fotografia, perquè eixa valoració és el producte d'una sèrie de sinapsis en què condicionants físics, psíquics i culturals produeixen relacions inèdites entre allò observat i allò conegut i que ens permeten d'efectuar salts qualitatius en el nostre procés perceptiu i en el nostre procés cognitiu. La fotografia, és evident, és una disciplina i com tota disciplina està sotmesa a unes determinades normes, procesos, i mètodes de treball, però hi ha sempre una variable que no pot sotmetre's a cap norma ni a cap criteri objectiu, un aspecte que només depén de la capacitat subjectiva de la mirada i que progresa en funció de la profunditat de la reflexió i la investigació personal amb el medi a partir del bagatge cultural i artístic de qui el realitza. Com algú ha dit, mirar ja és manipular, no fer-ho així, aplicar la "norma", és caure de manera indefugible en l'estereotip.
I, no obstant això, cal dir que la qualitat de les imatges, de les fotografies, s'hi pot valorar. Això és el que es fa en dues publicacions recents (en espanyol): Como leer la fotografía, de Ian Jeffrey (Ed. Electa) i Lección de fotografía d'Stephen Shore (Phaidon). Del primer ja en coneixia la traducció espanyola de Photography, a concise history, una aproximació interesant i diferent a les històries de Newhall i de Gernsheim amb què ens havíem format. Del segon, en canvi, el sol nom ja ens dóna fe d'una sòlida i interesant obra fotogràfica, complementada per la seua tasca pedagògica al Bard College d'Annandal-on-Hudson, Nova York. Són anàlisis subjectives, personals, però estan ben raonades i parteixen d'un coneixement exhaustiu del medi i per tant molt més recomanables per qui vulga trobar una manera personal de fer fotografia, d'apropar-se a l'excel·lència creativa.
Ah!, per cert, la foto de la capçalera ha obtingut un 55 sobre 100. Si m'ho creguera podria pensar que estic a l'altura del gran Kertész!