pura esquizofrènia

F. Vera. Església de Mosqueruela. 2004

"Cal subratllar que als millors fotògrafs de l'actualitat no els preocupa ni molt ni gaire la qüestió (...) de si la fotografia és un art (...) Gràcies a la seua aptitud per cercar el xoc evocador, ell [el fotògraf] prova el seu poder d'expressió i aquesta és la seua revenja contra l'escepticisme de Daumier".
Una mica al fil del que explicava l'altre dia, m'apareix aquesta citació tot rellegint Benjamin. Es tracta d'un text de Georges Besson, de 1936, que el filòsof alemany recull en una d'aquelles col·leccions de cites que tant li agradaven.
La manca de preocupació dels fotògrafs per si és o no art allò que fan no ens ve d'ara, doncs. I no seria difícil trobar-ne, d'altres testimonis. Fins i tot el mateix Weston ho va deixar caure: "(...) ja no m'interesa d'intentar «expressar-me a mi mateix», d'imposar la meua personalitat a la naturalesa (...)". Però, d'altra banda cal considerar també que el fotògraf tampoc no s'ha sentit plenament aliè i sovint s'hi reivindica en l'artisticitat. Heus ací en tot l'esplendor l'estatut ambigu i paradoxal de la fotografia!
La relació entre art i fotografia sempre ha resultat problemàtica i de Baudelaire ençà la disjuntiva apareix amb precisió cíclica. Si en la literatura o en la pintura, en l'escultura o en la música, hi ha hagut una certa tradició conceptual que diferenciava entre versadors i poetes, entre pintors i il·lustradors, entre tallistes i escultors, entre cantadors i cantants, mai no hi ha hagut una fita mínimament precisa que marcara una diferenciació d'aquesta mena entre els que empren l'aparell fotogràfic, sinó que s'ha actuat sobre la totalitat com a categoria única. Fixeuvos-hi que la base conceptual de la distinció no té res a veure en la divisió entre professionals i aficionats (que en fotografia sí que s'hi dóna), doncs hi ha versador que viu de fer versos de falla i poetes que han de guanyar-se la vida d'oficinistes. Però, tradicionalment, ni en la poesia, ni en la pintura ni en l'escultura ni en la música hi ha hagut mai la confusió entre quina cosa calia considerar art i quina no podia assolir eixa categoria. Per què, aleshores, en fotografia, hom s'hi planteja l'artisticitat sobre el mitjà en sí i no sobre l'ús que se'n fa? Què hi ha en la fotografia que no entenem i que no ens permet dilucidar on hi és el límit, la fita, la frontera? O és que no en calen, de fronteres ni de fites i resulta que la fotografia és una altra cosa de ben diferent?
Weston ens recorda (ni més ni menys que en un text de l'any 1943) que la fotografia és "bàsicament un mitjà honest per enregistrar els aspectes superficials d'un subjecte", però què "ofereix al fotògraf la posibilitat de mirar en profunditat la naturalesa de les coses (...) Li permet revelar l'esència del que hi ha davant de l'objectiu amb tal claredat de percepció que l'espectador pot arribar a trobar que la imatge recreada és més real i comprensible que l'objecte mateix". Hi ha qui pot pensar que el "purisme" de Weston no s'acorda amb els temps actuals on tot és mistificat, transversal i híbrid, però pense que ens dóna alguna pista d'utilitat al que estàvem plantejant. La fotografia juga amb l'enregistrament d'aspectes superficials del món visible però ateny a l'esència, a la percepció clarivident, a l'invisible. Per al fotògraf, com diu Weston, la tasca més difícil i més important no és la de "conéixer la càmera, revelar o positivar, sinó veure fotogràficament", és a dir exercitar la mirada.
¿Seria plausible, doncs, considerar que la fotografia, amb aquesta preponderància de la mirada sobre de l'ofici, curtcircuita, d'alguna manera, el procés de la producció artística i que amb ella ja no té sentit el diferenciar entre el què és art i el que no ho és? ¿Potser és per això, per eixa aportació de la fotografia, que els museus d'art contemporani s'omplin de propostes artístiques en què no hi ha cap artisticitat aparent?¿ És possible que per influència de la fotografia les propostes artístiques actuals vinguen farcides de propòsits documentals? ¿Serà cert, com de vegades ho sembla en les visites a galeries i museus, que ja no interesa tant què s'hi fa o com s'hi fa, com el simple fet de fer? En definitiva, i per dur tot açò una mica a l'absurde: a partir d'ara caldria considerar al mateix nivell el versador que el poeta?
Potser, com deia aquell vers d'una cançó de Raimon, "qui pregunta ja respon".
Si cerqueu en Google la combinació fotografia i art trobareu quasi un milió d'entrades en català i uns quaranta cinc milions en espanyol. Una combinació que jo no empraria per localitzar a la xarxa aquella fotografia que m'interessa perquè no podeu imaginar com de polisèmica pot ser la paraula art combinada amb fotografia.
Els fotògrafs podrem considerar-nos artistes o no, però no ens podem deslliurar de reflexionar sobre la mirada. Podrem realitzar tasques documentals o utilitàries en moltes ocasions, però no podem defugir realitzar-les a partir d'una particular manera de mirar. Ens pot donar igual saber si el que fem és art o no però ens cal reconéixer que en el que fem sempre hi ha un cert plantejament artístic. Jo mateix tinc "obra" en algunes institucions de cert prestigi i algunes fotos meues estan penjades a les parets d'algun coleccionista, de manera que puc fer broma amb l'artisticitat de la fotografia, però en segons què i com, puc ser considerat com a artista. I és que encara estem pillats en la trampa, tant que no sabria dir si sóc un documentalista que fa art o un artista que empra el llenguatge documental. Pura esquizofrènia.
.