dissabte, 29 d’agost del 2009

profecies

F. Vera: Xavi Castillo i Sergi Claramunt. Mostra Internacional de Mim, Sueca. 2000

La darrera de les lectures d'aquest estiu ha estat ¿Soñarán los androides con cámaras fotográficas? (Fontcuberta, J. editor, Ministerio de Cultura, Madrid, 2009). Es tracta d'una publicació que recull les ponències i intervencions de Encuentros PhE08, en juny de 2008. La intenció dels encuentros era la d'esbrinar quin era el futur que li espera a la fotografia, si en un futur hipotètic encara tindrà sentit el fer fotos, però, curiosament, el comú denominador de la pràctica totalitat dels textos es centra en una revisió del passat de la fotografia. I si hi ha cap mirada cap el futur, també aquesta és retrospectiva, ja que es basa en títols clàssics de la cinematografia de ciència-ficció, com Blade Runner o Metropolis. Fins i tot Gervasio Sánchez, magnífic fotògraf i ciutadà compromés, ironitza en finalitzar el seu text, dient que en el futur s'empraran les càmeres de plaques com clarament pot veure's a El planeta de los simios.
I és que parlar del futur resulta massa agossarat, potser. Sobre tot si qui aborda la qüestió és un historiador.
Posats a parlar de cinema de ciència-ficció, hi ha una escena de 2001, una odissea de l'espai, que em feu reflexionar en el seu moment. Quan el protagonista arriba a l'estació interespacial, manté una reunió amb diversos responsables, reunió que és documentada per un fotògraf. La càmera emprada és una càmera miniaturitzada (el transistor i el xip feien preveure que el futur seria miniaturitzat), però el fotògraf mira pel visor (òptic, evidentment) i no a una pantalla LCD i, ves per on, fa avançar el rodet de pel·lícula després de cada fotografia. Una profecia, aquesta, que l'ha errat en tots els aspectes, doncs les càmeres —les càmeres professionals, almenys— són grans i la pel·lícula pràcticament ja no s'usa.
De tota manera, i per no apartar-nos-en del que comentàvem, hi ha un parell de textos en el llibre que s'atreveixen a pronosticar un futur per a la fotografia, i trobe que tots dos tenen certes concomitàncies, ja que es centren en els usos actuals de la fotografia, de la fotografia digital, bàsicament, i acaben atrevint-se a pronosticar quin pot ser l'ús futur de la fotografia. Pedro Meyer, defensor i propagandista com pocs de la fotografia digital des del seu web ZoneZero, considera que el futur de la fotografia és el de ser vehicle de la construcció de simulacres, per a contar històries. Daniel Canogar, per la seua part, després de descriure els hàbits que s'han anat generant en la societat amb la incorporació de la fotografia digital determina que l'ús massiu de la fotografia l'ha banalitzat i la deixa incapacitada per a captar la realitat, raó per la qual serà la fotografia "artística", aquella que "ens presenta una versió estilitzada, escènica i dramàtica de la realitat" la que ens permetrà allunyar-nos de la banalització de la quotidianeitat. Una cabriola, quasi un triple salt mortal, amb que l'autor nega la existència de cap altra possible pràctica fotogràfica seriosa al marge de l'artisticitat, tot evitant els usos documentals de la fotografia per proclamar la documentalitat del simulacre.
No sé quin futur espera a la fotografia, però tinc la sensació de què estem repetint, d'alguna manera, la seua història.
.

dimarts, 25 d’agost del 2009

el bit visual

F. Vera: Loggia della Signoria al capvespre. Florència. 2009

"És l'artista qui diu la veritat i la fotografia qui menteix, car en la realitat el temps no s'atura mai". Rodin entenia que la fotografia no podia ser "veritable" perquè congelava la realitat, perquè les instantànies deixaven en suspés tota acció, mentre que a les seues escultures hi regnava una certa sensació de moviment, de continuïtat en l'espai i en el temps. Vaig emprar, en el seu moment, la cita de Rodin per encapçalar un escrit a propòsit de la sèrie Paisatge mínim, en què tractava d'esbrinar certes qüestions sobre l'espai i el temps fotogràfics agafant el paisatge com a excusa. Ara, però, m'interesa detindre'm en la qüestió de la instantaneitat.
L'observació de Rodin posa en relleu la fragmentació de la realitat que procura la fotografia, és cert, però el que per a ell és defecte insalvable serà virtut excelsa per a Rodchenko: el tret característic que farà de la fotografia portadora d'autenticitat. Per al fotògraf i pintor soviètic, la veritat ja no hi reposa en l'artista, sinó en el resultat de l'aparell fotogràfic. Dues posicions contraposades que potser tenen, si no la raó, cadascuna la seua raó.
Independentment d'això, o potser precissament per això, durant molt de temps, el temps en què la visió del món ha estat determinada per la fotografia, s'ha generat en nosaltres una cosmovisió necessariament fraccionada i la nostra percepció de la realitat, doncs, s'ha configurat fragmentariament mitjançant la suma d'instants puntuals de continuums diversos. Però, igualment, eixes imatges estàtiques que congelen l'instant ens han dotat d'una visió polièdrica i diversificada del món, han posat tot un univers al nostre abast i han esdevingut, d'alguna manera, una forma de coneixement, un doll irrefrenable d'informació. I què seria, doncs, de la nostra memòria sense el testimoniatge de les fotografies?
Evidentment, la fotografia redueix el temps a un punt (és el temps fora del temps que per a Van Lier era el temps de la fotografia), però eixe instant imprecís i ambigu que captura la càmera pot retindre la significació i transformar-se, no ja en l'icona, sinó en el símbol de l'esdeveniment, com hem vist tantes vegades.
La fotografia, qualsevol fotografia, implica disposar només d'una mínima unitat d'informació visual, un punt aïllat en la continuïtat espacial i temporal de la realitat, seria, fent un paral·lelisme amb la nomenclatura informàtica, un bit visual, la informació mínima possible del fet enregistrat. Però així com en la informàtica, un bit d'informació només pot indicar blanc o negre, ple o buit, si o no, en fotografia la mínima informació té una diversificació de lectura que no pot reduir-se al codi binari, sinó que es presta a matisacions subtils i interpretacions personals. El punt espacial i temporal on talla la fotografia la realitat fa que els elements enregistrats mantinguen una relació particular entre ells, que la nostra coneixença de la realitat inferesca informacions no explicitades en la imatge i que aquell moment capturat deixe de ser només un punt per assolir la plena significació de l'esdeveniment. Potser això és el que no arribà a entendre Rodin i que tan clar va veure Rodchenko, que amb el mínim d'informació s'hi podia albirar el màxim de significació.
.

dilluns, 17 d’agost del 2009

la imatge i les paraules

F. Vera: Camposanto. Pisa. 2009

No han estat poques les vegades que he estat jurat d'algún premi de fotografia. En més d'una ocasió se m'ha demanat de fer cap suggerència per a la redacció de les bases del concurs de cara a la propera convocatòria i aleshores he dit en to burleta, però amb bastant convicció, que caldria prohibir que els autors posaren títols a les fotografies que hi presenten. Els organitzadors, sovint, em riuen la broma i, lògicament, no em fan cas; però jo, aquesta aportació la faig en un to molt més seriós del que sembla. Primer, perquè hi ha títols insuportables per cursis, d'altres innecessaris per redundants i alguns contradictoris amb la imatge. Segon, perquè una gran part d'autors que hi concorren al premi, pretenen ser més originals en la tria del títol que en l'execució de la imatge o bé desconeixen tant quines són les debilitats de la fotografia —de la fotografia en general, però també de les seues fotografies en particular— que el títol escollit s'esdevé en l'enemic més potent de la imatge que ens proposen. I és que la relació entre el text i les paraules no és una relació entre iguals i la més mínima paraula pot condicionar —i, fins i tot, modificar sensiblement— la percepció de la imatge.
Tanmateix, en els actes de lliurament dels premis, el regidor de torn o el membre de l'entitat organitzadora que oficia de presentador o mestre de cerimònies, rarament no tira mà d'allò tan sabut de què "una imatge val més que mil paraules", tot i que, davant de qualsevol de les imatges premiades, potser no en sabria dir més de tres (paraules que, obviament, només ennumerarien els objectes que la foto mostra). Ja Barthes se'n feu ressó d'eixa acció paràsita del text sobre la fotografia.
Posar un títol a una fotografia és una qüestió complexa i arriscada. Cal entendre que quan dic que caldria prohibir els títols en els concursos, m'estic referint a una determinada pràctica d'amateurs amb certes pretesions d'artistes excelsos per descobrir, però en realitat no estic en contra de què les fotografies duguen un derminat títol. De fet les meues fotografies solen tenir-ne, de títol.
Quan decidim posar-li nom a una imatge nostra estem determinant en gran mesura quin serà el sentit d'interpretació que caldrà donar-li i, atenent a què un dels recursos més potents que té la fotografia és el de la suggerència, ens caldrà anar amb molta cura perquè la paraula o paraules que triem no trenque el misteri sinó que, ans al contrari, el potencie.
Tanmateix, la indefugible càrrega documental de la fotografia depén en gran mesura del títol, el qual sempre ha de respondre a les expectatives que l'espectador demana: què és, on és i quan és.
Ja fa anys, en la sèrie Nocturnes (1985-1990), me n'adoní que en donar resposta a eixes qüestions, si les imatges eren el suficientment potents, les fotografies no perdien la seua capacitat suggestiva, sinó que més aviat l'augmentaven, perquè la sola ennumeració del què, el com i el quan, no arribaven a desvetllar-ne el secret. La fotografia que avui encapçala l'apunt podia haver tingut molts títols possibles, alguns d'ells, fins i tot, amb pretenciositat literària, però per a mi la opció més senzilla, i també la més efectiva, és la que propose, doncs cal tenir present que la fotografia és un medi obert, potent per a mostrar, per a suggerir, i dèbil per a explicar, un medi que s'adreça més al sentit poètic i anímic que a l'argumentació lògica. De manera què, com en la confrontació amb el text la fotografia sempre portarà les de perdre, ens caldrà afinar la percepció per superar la realitat evident i farcir la imatge de suggerències.
.

dimarts, 11 d’agost del 2009

la densa transparència de les ombres

Paco Martí (al centre) en la inauguració de l'exposició a Xodos (foto F.V.)

Vista de l'exposició de Paco Martí a Xodos (foto F.V.)

Fa ja uns quants anys, allà pels vuitanta, que al text d'un catàleg seu, glosava jo les fotografies de Paco Martí com imatges en què s'hi palesava "la densa transparència de les ombres". En les seues fotografies vaig aprendre que les ombres poden ser més suggerents que les llums i que el que importava en una fotografia no era tant la cosa representada com la forma de representar-la, que la càrrega emotiva podia imposar-se sense paliatius sobre la denotativa.
Paco no és cap fotògraf a l'ús. La seua llarga trajectòria, a causa de la seua humilitat i del nul afany de protagonisme que té, pot passar-li desapercebuda a més d'un, disposat com està sempre a aprendre de tothom, fins i tot de la diletància del darrer nouvingut. De fet, el seu molt recomanable blog Llum invisible (el títol ja ho és, d'aclaridor) fou una sorpresa fins i tot pels amics més acostats, molts dels quals no ens assabentàrem fins que no feia un any llarg que l'havia iniciat.
De fet, Paco és un fotògraf heterodox alhora que purista, un fotògraf de qui seria agosarat dir que fa fotografia conceptualista encara que les fotografies que fa hi van farcides, de conceptes; tampoc no podríem dir que empra la càmera per enregistrar objectes, tot i que en les imatges que ens lliura no podem evitar la nua imposició de l'objecte, ni ens estaria permés dir que realitza una obra metafísica, tot i els recursos sígnics i emotius que hom troba sense dificultat a les imatges que, amb lent degoteig, ens proporciona.
Paco no teoritza sobre la fotografia —pecat del qual, jo inclòs, estem tocats molt fotògrafs— però tampoc no és, ni de lluny, un primari, doncs la seua cultura visual s'ha nodrit a bastament de textos i d'imatges i pot aportar interessants punts de vista en un debat teòric. Però el que realment fa de Paco un especimen poc habitual és la càrrega poètica de les seues imatges.
Les fotografies de Paco Martí són imatges que necessiten de la complicitat, imatges que poden passar desapercebudes per a qui no és capaç de prestar atenció a la importància de les coses petites, per a qui no és capaç de deixar-se sorprendre per la emotivitat més sincera. Però si sou capaços de parar l'orella atentament, trobareu en les fotografies de Paco Martí allò que deia Diane Arbus de què una fotografia és un secret sobre un secret. Pareu doncs l'orella i escolteu-ne tant de secret com hi ha a les seues imatges.
Havia pensat d'incloure una imatge seua en aquest apunt, trencant així el costum (que no la norma) d'encapçalar les entrades amb una foto meua, però he considerat molt més interesant, o pervers, si així ho voleu, crear-vos la necessitat de visitar Llum invisible, perquè hi descobriu vosaltres mateix quins secrets s'hi amaguen entre la densa transparència de les ombres d'aquelles fotografies.

dissabte, 8 d’agost del 2009

ordenar el caos

F. Vera: Festers i xaranga. Xodos. 2009

Avui hem estat a Xodos, petit i bell poble del Maestrat. L'associació cultural L'Argivello havia convençut el meu amic Paco Martí de fer una exposició a la Casa de la Vila i eixe ha estat el motiu de recórrer els 175 quilòmetres que hi ha des de Sueca. Feia anys que Paco no es decidia a mostrar en públic les seues fotos i és per això, per gaudir de l'esdeveniment, que ens hem reunit allà tota una colla d'amics seus de diversa procedència.
A la inauguració hem fet una breu, però intensa, tertúlia de fotògrafs amb les fotos de Paco com a tema indefugible. Després hem dinat a casa d'uns amics de Paco en un agradable ambient i finalment hem anat a prendre café al bar del poble. I és allà on, ni Paco ni jo hem pogut deixar l'aparell fotogràfic quiet: al bar acabaven de dinar la xaranga i els festers i en aquell espai reduït hem temptat de capturar imatges fent-nos lloc com hem pogut entre aquell ambient festiu i sorollós.
Un ambient d'aquesta mena, generalment, em resulta poc agradable, però la situació era tan colorista i el joc d'elements (la tuba, el saxo, els timbalets, la taula amb les restes del dinar i la gent amb samarretes blaves i grogues) tan suggerent que la situació ens ha motivat enormement. Eixa és una de les causes que ens menen la major part de les vegades a fotografiar: la possibilitat de transformar el que s'hi presenta davant els ulls en una escena (situació en què els elements prenen una particular i suggerent significació mitjançant l'èmfasi d'algun dels detalls mostrats). Fotografiar situacions com aquesta en què cadascú va a la seua, en què tot és imprevisible i caòtic, implica un intent d'organitzar amb precisió meridiana el que tenim al nostre davant per donar-li sentit a la imatge resultant. Que això no és fàcil, ja ho sabem, que resulta complicat obtenir una imatge poc o gens vista, també, però, parafrasejant García-Alix, ningú no ens pot treure el dret a intentar una mirada pròpia d'aquelles coses que d'alguna manera, i ni que siga momentàniament, ens captiven.
I de les fotografies de Paco promet parlar-ne aviat. És un tema que m'abelleix força.
.

dilluns, 3 d’agost del 2009

morir mirant ("d'après" García-Alix)

F. Vera: Terrassa del Uffizi. Florència. 2009

Els darrers dies de juliol, en el transcurs del viatge a Florència, he pogut llegir Moriremos mirando, el llibre d'Alberto García-Alix (Madrid. La Fábrica, 2008). Un títol suggerent i una lectura interesant on podem trobar de manera plana, emotiva i, sobretot, vivencial el que podem llegir de manera erudita i solemne a determinats textos de teoria fotogràfica.
El llibre és un recull de textos, aviat breus, destinats a publicacions diverses, ja foren catàlegs d'exposicions o articles de revista, però trobe que transmeten en el seu conjunt dues idees recurrents: la fotografia com a intent de comprensió d'un mateix i del que s'hi té al davant, per una banda i, d'altra, la indefectible condició de passat de tot allò fotografiat, de manera que el que es capta amb la càmera, segons ens diu, es situa a "des d'on no s'hi torna".
Les fotografies de García-Alix sempre m'ha interesat, però, sobre tot, m'han colpit, m'han captivat. Són fotografies directes, sinceres, sense artifici aparent i, fonamentalment, contundents, viscudes. I és que, com molt bé diu l'autor, "una manera de mirar, és una forma de ser". Jo, per la meua part —tot i que no sabria fer aquesta mena d'imatges per molt que l'admire i li envege l'art—, coincidesc amb el que García-Alix ens proposa, perquè també a mi em sembla que fotografiar és un exercici de comprensió, tot i que, afortunadament, més aviat em mena a formular-me noves preguntes que a trobar respostes concretes. Potser és per això que continue fotografiant, i que —a despit de què semble un embarbussament— per explicar-me per què fotografie és que faig fotos de gent fotografiant. No seré jo també, com diu l'Alberto, un més d'aquells que moriran mirant?