de primera mà

F. Vera: Atomium, Brussel·les. 2008

Potser el cinema i certa literatura hagen contribuït a crear un estereotip de fotògraf aventurer, perdut a indrets exòtics o ficat fins les orelles en guerres llunyanes. En d'altres ocasions el trobem immers en ambients sòrdids, marginals, entre bandes de gànsters. O, si més no, al darrere de les cel·lebritats al més pur estil paparazzo. I crec que no caldrà que en cite cap, ni de novel·la ni de pel·lícula, perquè se m'entenga.
No dubte que aquest estereotip troba referents indubtables en fotògrafs reals, de carn i ossos, i que potser és el que millor pot adir-se a les exigències d'una novel·la o d'un guió cinematogràfic. Fins i tot, jo mateix, en faig ús d'aquests mites aventurers, estrafolaris o curiosos per captar l'atenció dels meus alumnes cap a la potencialitat creativa de la fotografia (mea culpa!). Amb tot, la imatge que hom s'en fa del fotògraf és la d'una persona una mica bohèmia, que —potser per influència d'eixe present continu que és la fotografia— viu el dia a dia, una persona a qui l'endemà no li importa ni gens ni mica. Alguns poden pensar que un fotògraf és algú que avui s'hi torra sota el sol de la sabana tot fotografiant elefants i demà disfruta, voltat de senyoretes magnífiques, a l'exclussiu hotel d'una platja tropical. I, per acabar-ho d'apanyar, va i Eliott Erwitt diu allò de què "fotògraf és un ofici de ganduls"!
Però això no obstant, la de fotògraf, és una tasca complexa que demana una dedicació ben intensa, si més no apasionada. Ser fotògraf implica un aprenentatge continuu. Cada treball realitzat suposa un nou repte, una nova manera d'aproximar-se al que ens envolta, i, en cada treball, el fotògraf aprén quelcom de nou, de diferent i ho integra en el seu personal bagatge. Per fotografiar cal sensibilitat, llibertat d'esperit, deixar-se dur pel sentiment, per l'emotivitat, pel que desperta en nosaltres allò que tenim al davant. I per a això —tenia raó Erwitt—, cal l'esperit del gandul. Ben entés, però, "gandul" i "malfeiner" no en són, ni de lluny, sinònims, perquè el fotògraf s'hi dedica de valent i no s'hi conforma amb la primera imatge que li ve al davant. Cert que hi ha qui fa la "foto de carnet" i dóna mitja volta, però això no és, en esència, un fotògraf. Un fotògraf és una persona curiosa, atenta, analítica i, alhora, sintètica, que interroga el món permanentment i que tempta de trobar-hi respostes a les seues preguntes.
Potser altre dels tòpics que fan referència al fotògraf és el de la poca importància que té la cultura per a la seua formació; segons eixe tòpic ú es posa a fotògraf i comença a fer fotos com qui no vol la cosa, sense ni haver estudiat ni sense haver llegit res al voltant del que fa. I, en canvi, cal subscriure el que dèia Lewis Caroll a Com comença el dia d'un fotògraf: "diuen de nosaltres els fotògrafs que només som capaços de veure el més bell rostre com un conjunt de llums i d'ombres; és eixa una idea que desitge trencar". No diré que no s'hi puguen fer fotos des del desconeixement més absolut o des de la ignorància més aclaparadora, però per realitzar un treball mínimament sòlid, al fotògraf li caldrà un mínim substrat cultural si no vol que allò que fa siga una redundància del que ja s'ha fet o que es veja condemnat a reinventar la sopa d'all. La veritat és que tots aquells fotògrafs, o quasi, que m'han interesat són fotògrafs amb una formació cultural i artística que, si no era sistemàtica, resultava més que suficient. Si eixa formació era anterior a la tasca fotogràfica o si s'ha anat donant en el transcurs de la seua activitat, potser ja és una qüestió secundària que no lleva importància a la necessitat de tindre-la.
Per formar-se hi ha la possibilitat dels llibres, de les exposicions, de les visites a museus i la consulta de les històries de l'art i de la fotografia. Potser podrieu pensar en un pintor que desconegués Piero della Francesca o Francis Bacon? Per què, aleshores, s'ha de considerar normal que un fotògraf desconega Cartier-Bresson o Edward Weston? També un fotògraf ha de formar-se en llibres i museus, és clar. Ara bé, el fotògraf potser té un cert privilegi i és el de tindre la possibilitat de formar-se mentre desenvolupa el seu treball. Fotografiar, implica la possibilitat d'aconseguir una cultura de primera mà perquè cal anar al lloc concret on hi ha el tema per poder obtenir les fotografies i, si el fotògraf té el mínim de curiositat exigit, haurà d'aprendre d'allò que ha fotografiat. L'aprenentatge del fotògraf, doncs, no és únicament tècnic, no és sols una qüestió d'ofici , sinó que trascendeix l'aspecte merament fotogràfic per passar a un aprenentatge vivencial sobre el món que l'envolta i això li proporciona una cultura sense mediatitzar, una formació de primera mà que potser comparteix amb el científic i l'investigador, però que a diferència de la d'aquests, molt especialitzada, la del fotògraf es diversifica i arriba a camps ben diversos del coneixement. Una bona part del que sé d'història, de geografia o de botànica s'hi deu a les fotos que, per encàrrec, en cada cas he hagut de fer i que han vingut a completar el que ja en sabia. Fotografiar ha estat, en moltes ocasions, la manera de vivenciar (disculpeu un terme que no recull el diccionari) el que havia trobat en els llibres, fent-ho així més meu, més propi.
I arribats ací, crec que toca parafrasejar aquell conegut aforisme de Joan Fuster que deia "és cert que els llibres no poden substituir la vida, però també és cert que la vida no pot substituir els llibres". Potser es pot viure sense fer fotos, però per fer fotos potser cal temptar de comprendre la vida.
.