a propòsit del flickr

F. Vera: Carretera entre Marràqueix i Ourika. 2008

No sé si són les aportacions de la tecnologia les que impulsen comportaments nous entre la gent o si, tot just al contrari, són les formes socials aquelles que fan factible l'eclosió de les novetats tecnològiques. Dic açò perquè en la major part de textos que trobe al respecte sembla haver-hi la convicció de què tot aquest fenomen de les xarxes socials ve com de rebot per la introducció de determinats models tecnològics. Potser la seguretat amb que hom estableix quina és la causalitat i quin l'efecte s'esdevé d'alguna lectura "interessada", no ho sé, però trobe que deixar de banda la influència de certs hàbits socials en el desenvolupament d'aquests models és, com a mínim, arriscat.
Donats com som a crear mites, tendim a pensar que la societat avança a cops de genialitat, i que els invents s'hi deuen a l'acció aïllada de certs individus. Així, doncs, la fotografia hauria estat el producte de la genial intuició de Daguerre, i d'aquesta manera, almenys, fou presentat, per Arago, el daguerreotip a l'Académie des Sciences i al l'Assemblée National i així s'ha fixat l'esdeveniment en la memòria col·lectiva. Però va i resulta que hi ha censats, pels historiadors de la fotografia, una vintena d'inventors en l'estreta franja de temps que suposa la dècada dels trenta del segle XIX, i, d'entre ells alguns de ben rellevants, com Talbot o Bayard. Aquella concentració d'inventors, en un moment en el qual els experiments es difonien amb un relatiu retard, fa sospitar que la societat del dinou mostrava un cert interés per trobar la manera de reproduir mecànicament imatges de la realitat, i seria plausible pensar en una certa prehistòria de la fotografia, anterior a 1839, i que la definitiva invenció, la innovació tecnològica, obeïria a un cert costum de guardar imatges d'indrets o fets i al desig de poder-les prendre més fàcilment (és particularment interesant a aquest respecte el llibre de Geoffrey Batchen, Arder en deseos: la concepción de la fotografía, Barcelona, Gustavo Gili, 2004).
Tanmateix, trobe un cert paral·lelisme amb el que està passant ara amb aquest fenomen de les xarxes socials, i més concretament amb aquelles destinades a compartir fotografies. Bastants publicacions, especialitzades o no, se'n fan ressó del fenòmen del Faceboock o el Twitter, on hi ha milions de membres; i en el Flickr o el Picasa una quantitat de persones impossible de determinar ha penjat milions de fotografies. Seran, doncs, eixes eines les que han generat el fenomen, o potser és el desig, si no la necessitat, de la gent per fer-se de notar el que ha permés l'eclosió d'aquestes xarxes? Mirant l'afany de protagonisme que entre la gent s'ha detectat en els darrers anys, m'incline més aviat per la segona possibilitat. Abans, bastant abans, de les xarxes socials hi ha hagut el fenomen del "mama, vull ser artista" seguit de l'ostentació pública de la pròpia privacitat com a manera d'assolir notorietat. I d'igual manera que la televisió n'ha ofert, de presència, a tota una troupe de famosos de dubtosa qualitat, internet ens ha obert la possibilitat d'oferir la nostra quotidianeitat al món sencer. Així, des de l'anonimat en què vivim, perduts en un món que ens ignora, ens creem la il·lusió, no sé si falsa o veritable, de què oferint-nos en el món cibernètic, assolirem el reconeixement de qui sap quins remots admiradors.
I, pel que es veu, la xarxa crea comunitats, grups de persones que s'hi reconeixen per una mateixa activitat, com, en el Flickr, pot ser fer fotos de la cosa més absurda que hom puga imaginar, ja siguen les pizzes que un s'hi menja, les fotos fetes a través del parabrises del cotxe o les rutines que hi realitza cada dia. Tanmateix, resulta igual de fàcil, o de probable, entre tot aquest garbuig d'imatges, ser vist com passar desapercebut. Tot sembla ser una qüestió de probabilitat. I, per a qui cerca entre les imatges d'una determinada categoria o entre les associades a una determinada etiqueta (les etiquetes, tags, també són tan aleatòries i peregrines com mai), també és una qüestió de probabilitat trobar una imatge que tinga una qualitat mínima entre els milers d'imatges referenciades de la mateixa manera. Potser per això, Joachim Schmid ("Currywurst actualizada", en Soñarán los androides con cámaras fotográficas, pàg 292), en reflexionar sobre aquest fet, pensa que "els fotògrafs no són creadors ingeniosos, sinó una prolongació de la tècnica emprada" i que "l'obra mestra no és res més que una necessitat aleatòria que passa amb una freqüència directament proporcional al nombre de fotografies que s'hi prenen". No ho sé, però si tot és qüestió de freqüència i de probabilitat, com proposava la publicitat d'un aparell fotogràfic, com s'explica la gran quantitat de fotògrafs "genials" que hi ha hagut quan la fotografia no era una pràctica massiva com ho és ara? L'argument, potser, pretén dir-nos que el fotògraf mai no podrà ser un artista, però què la fotografia, en canvi, podra ser usada pels artistes per fer art (el que en França anomen AUP, artistes usant la photo), una tendència que ha anat agafant força des de la dècada dels noranta ençà i que fa volantins espectaculars per justificar l'artisticitat de la fotografia anterior a la dècada dels setanta. Potser aleshores ens podríem sentir, els fotògrafs, com a proscrits de l'art, però, ben mirat, si en aquesta societat fins els estilistes més incultes pretenen ser-ho, qui ho voldria ser, d'artista?
.