dimarts, 30 de juny del 2009

la carcassa, altra vegada

F. Vera: La Carcassa. Jardí Botàni de València. 2009

Com explicava, la Carcassa m'ha obsessionat. És evident que si no hagués estat pel l'exigència de treball potser no m'hauria parat a fotografiar-la, però calia fer-ho. Divendres vaig estar una estona donant-li voltes, vaig intentar fragmentar-la tot centrant-me en algun detall dels troncs o retallant les palmes sobre el cel en un contrapicat. Eren solucions que podien resultar una mica efectistes, però cap d'elles no donava la dimensió d'exemplar singular a la palmera ni em satisfeia plàsticament. El que cercava era representar visualment, si això era possible, l'efecte de l'esclat de la carcassa. I eixa idea es concretà, crec, en muntar en la càmera l'ull de peix, potser l'únic objectiu que no tenia previst emprar per aquest menester. En enquadrar amb aquesta òptica i amb aquell cel tan clar, trobava certa similitud amb algunes imatges de palmeres que fera Maxime du Camp a Egipte allà pel 1860 i això —trobar aquell referent a la fotografia primitiva— em reconfortava.
La capacitat de deixar-nos seduir per les coses, ja ho dit en altres ocasions, em sembla una premisa idefugible per fotografiar-les (per fotografiar-les més o menys creativament, vull dir), però de vegades, en treballs d'aquesta mena hi ha coses de difícil solució plàstica i, donat que "pensem amb una mirada estètica" (en paraules d'Stephen Shore que recollia l'edició d'avui de El País), ens cal lluitar contra l'objecte a fotografiar per evitar, ni que siga mínimament, la pura i simple representació icònica. I això, degut a les nostres limitacions creatives, no sempre és possible.

divendres, 26 de juny del 2009

la carcassa

F. Vera: Palmeres, Jardí Botànic de València. 2009

Estic capficat aquests dies fotografiant el Jardí Botànic. La varietat i quantitat de verds d'aquest indret, el contrast dur de llums intenses i ombres profundes, la diversitat d'espècies ordenades en funció de determinats criteris, em tenien una mica marejat, fins que les coses han anat prenent forma tot passejant-m'hi. És un treball que ha de recollir els espais i els especímens del jardí per donar una visió el més ajustada possible del que és i del que hom pot trobar-hi. Podria pensar-se que, en un treball d'aquestes característiques, resulta difícil de ser seduït pel tema, però tot és qüestió de parar una mica d'atenció. Explicava Joan Fuster que qualsevol cosa pot resultar-nos interessant si som capaços de dedicar-li cinc minuts d'atenció. De manera que els espais del Jardí, de vegades amples i lluminosos, en ocasions atapeïts, densos i ombrívols, han aconseguit interesar-me.
Hi ha moments i indrets en què em sembla reconéixer formes i colors propis de les fotografies d'Stephen Shore, en d'altres hi ha els matissos dels jardins de Monet, ocasionalment els jocs de llum i ombra de Pinazo (m'agrada més que Sorolla, què li hem de fer!), fins i tot poden aparéixer delicats jocs de marqueteria al més pur estil Friedlander. I, a més a més, he anat aprenent algunes coses sobre determinades espècies o particularitats d'alguna de les plantes que hi ha en aquest magnífic indret (i és que els fotògrafs tenim el rar privilegi d'anar construint-nos, en cada un dels treballs que encetem, una cultura de primera mà).
Amb tot i això, la fascinació, o l'interés, pel que fotografiem no significa que tot ens vaja a resultar fàcil, sinó que més aviat ens demana un esforç considerable i parar força atenció a cada imatge per no badar i clavar la pota. Us en faré cinc cèntims amb un exemple: hi ha al Botànic un exemplar de palmera bastant singular. És una palmera de trenta-cinc (sí, trenta-cinc) braços, coneguda com La Carcassa que em duu de cap.
Obric parèntesi: quan esclata una carcassa en un castell de focs artificials, per la similitud, en diem "palmera", una metàfora que s'hi torna en aquest cas, dient-li a la palmera que s'obri en tants braços, "carcassa". Tanque el parèntesi.
Deia que La Carcassa (que apareix a l'esquerra de la foto) em duu de cap perquè no trobe la manera d'abordar-la. Si intente captar-la tota sola i completa només aconseguesc la foto "de carnet" d'una palmera i si la integre en el conjunt potser no done idea del que és, de manera que aquesta vesprada, quan torne a anar al Botànic (perquè la llum em serà més favorable) temptaré de jugar, una altra vegada, amb la metonímia i veure si la part potser capaç de suggerir-ne el tot.
Com veieu, per a tractar-se d'un ofici de ganduls, com deia Erwitt, fer fotografies produeix algun que altre maldecap.
.

dilluns, 22 de juny del 2009

qüestió de distància

F. Vera: Els músics joves del Hoff Brau biergarten. Munic. 2006

Una cosa a la que dedique bastant atenció és a la distribució de l'espai. Potser tinc un pensament compositiu una mica cartesià, però sempre procure que l'equilibri no siga excessivament estàtic, sinó que preferesc que la imatge tinga un mínim de dinamisme. Potser per això, un fotògraf que m'encanta és Lee Friedlander, amb eixes composicions que semblen fetes amb les peces d'un trencaclosques, però també m'agraden d'altres, tan dissemblants d'ell, com ho pot ser Elliot Erwit.
Hi ha una noció compositiva que és aquella que considera el pes de cada una de les parts que conformen la imatge. I jo tinc tendència a fer una distribució més aviat asimètrica, sovint deixant a un racó allò que més pes hi té. Però això cal compensar-ho d'alguna manera amb d'altres elements i fer que, tanmateix, tot el que s'hi veu a la fotografia mantinga una interpretació de conjunt, que la faça suggestiva i que li done contundència visual. Es tracta, en definitiva d'establir un diàleg amb el tema fotografiat per enunciar un discurs coherent.
Habitualment, els llibres de fotografia, tipus "cómo hacer fotografías de..." o alguns manuals per a diletants, indiquen determinades regles per a obtindre composicions efectives i ben construïdes. Fins i tot, mostren alguna fotografia d'exemple que, de vegades i ves per on, pot ser d'algún fotògraf important. Però reduir una foto a una recepta és abocar-la a ser una imatge avorrida, morta, sense esperit. I això passa també amb els manuals d'il·luminació, que donen pautes a seguir amb les que aconseguir una il·luminació tècnicament correcta però que potser pequen d'una absoluta manca d'interés.
Tino Soriano comentava que quan li feren l'encàrrec de fotografiar el Tour de France (en el moment en què Indurain ho guanyava tot) fou perquè no era un fotògraf esportiu, ja que el que buscaven eren imatges distintes, de proximitat personal i no les típiques fotos de ciclistes. Siqui Sánchez mostrà no fa molt al seu blog unes fotos de productes d'alimentació que li foren encomanades perquè el client, pel que es veu, estava fart de trobar-se sempre amb el mateix tipus de llum.
La recepta que jo recomane (tots en tenim, de receptes) a qui em demana consell —ja siguen els meus alumnes o aficionats a la fotografia que volen millorar les seues fotos—, sempre és la mateixa: veure moltes fotos, estudiar l'obra de grans fotògrafs i anar cercant aquell ninot que, com deia Miró, cada u de nosaltres porta a dintre. I una cosa més: la necessitat de descobrir quina és la nostra distància. Crec que aquella vella màxima de Robert Capa de "si les teues fotos no són bastant bones és que no estàs el suficientment a prop", s'hauria de reconvertir en "si les teues fotos no són el suficientment bones és que encara no has trobat la teua distància". I la distància no és, només, la física respecte del tema, ni tan sols la distància emotiva, sinó, també —i la considere determinant—, cal trobar la distància focal de la nostra òptica. Potser és per això (permeteu-me aquest breu apunt tècnic) que sempre use òptiques fixes, perquè els zooms tenen la virtut de confondre'm i sempre aconsegueixen despistar-me d'allò que duia en ment.
.

diumenge, 21 de juny del 2009

el safareig

F. Vera: Safareig al campet de Joan. Sueca. 2009

Ja que som a l'estiu, permeteu-me una imatge refrescant, que ja en patim, de calor, a cor que vols. És, aquesta, una imatge feta una mica a repèl, amb una intenció més aviat didàctica que creativa.
Érem al campet del meu amic Joan (ja n'he parlat en altra ocasió de l'ombra que hi dóna la parra i la figuera i de les paelles tan bones que ens fa) i duia la càmera per casualitat, perquè havia d'anar a fer unes fotos més tard. Joan havia acabat d'omplir el safareig que hi té, el cel era d'un blau lluminós i net i s'hi reflectia en el doll d'aigua amb la mateixa intensitat. Com que el safareig hi és en alt, el nivell de l'aigua quedava quasi a l'altura dels meus ulls. Parant-me a mirar la làmina líquida me n'adone de que l'efecte de refracció produix la sensació de què la profunditat del safareig, que és uniforme, sembla anar variant, i, tanmateix, s'hi veu clarament en el reflex dels cantells del safareig l'efecte de difracció òptica en bandes de color.
L'observació i el fet de dur l'aparell fotogràfic em fan decidir-me a fotografiar l'efecte per usar-lo com exemple a les meues classes, ja que de vegades costa de fer entendre aquests dos conceptes òptics als alumnes quan els parle de les distorsions i les aberacions dels objectius. Però, una vegada la càmera en la mà, el que havia de ser un simple exemple d'intenció merament didàctica se'm revela com quelcom molt més proper, molt més emotiu. És la frescor que hom desitja assolir els calorosos dies de l'estiu, és el cel net i intens tan característic dels dies de bon temps, la tranquilitat dels horts, lluny del tràfec de la ciutat, l'espai on hom respira relaxat.
De vegades, les imatges s'ens venen de cop i volta, presentant-se de sobte, tot insinuant-se, intentant captivar la nostra mirada. Com tantes altres coses que s'ens passen pel davant, reclamen la nostra atenció, ens sedueixen i ens fascinen. Potser tendim a somniar amb temàtiques excelses, amb esdeveniments transcendents, amb imatges mítiques, però més aviat les nostres imatges s'hi troben a partir de la humilitat de les petites coses que, encara que no ho vulga'm veure, tenim al davant dels nostres nassos.
.

dijous, 18 de juny del 2009

56 en números rodons

F. Vera: Fotodocument (sèrie autorretrats). 1986

Avui, 18 de juny, he fet 56 anys. Tanmateix, estic compartint amb Hortènsia la meua vida des de fa trenta anys i uns pocs dies. I aquests números els trobe rodons. També per ara, fa vint-i-vuit anys, vaig fer la meua primera exposició. I és que aquest trànsit entre la primavera i l'estiu sembla que em provoca una certa eclosió vital, de manera que demà, divendres, inauguraré a Gandia l'exposició Urbs mínima al Fotoespai (carrer Nogueres 12, a les 20 hores) i hi presentaré el llibre del mateix títol, editat per Afers, com ja sabeu. El presentaran Xavier Serra i Vicent Olmos.

Potser hi ha qui entén el pas dels anys com la pèrdua irremissible d'una joventut mitificada, moltes vegades poc viscuda, però. Jo, en canvi, tot i guardar magnífica memòria d'aquells dies en què vaig viure de manera tan intensa i que tant em va formar i conformar, em felicite de tot el que visc ara, de tot el que cada dia continua enriquint-me (personalment, no econòmica, que això mai no ho he sabut fer).

M'agradaria compartir, amb tots els que de manera més o menys esparsa aneu seguint aquest blog, l'irrefrenable desfici per mirar el que m'envolta, per continuar fotografiant i per aprendre tants secrets que encara no sé i saber de tanta gent com em queda per conéixer. Potser per això, per aquest desfici que arrossegue i m'arrossega, entre els llibres que m'he regalat per l'aniversari (i que hauria comprat de tota manera), a més del New York de Weegee —impressionat— i de Ligeramente desenfocado de Capa —interesant—, hi ha un que, encara que només siga pel títol, m'atreu moltíssim: Moriremos mirando d'Alberto García-Alix.

.

dimecres, 17 de juny del 2009

fotografiant tòpics

F. Vera: Fotografiant la Mesquita Blava, Istanbul. 2003

Viatgem, o fem turisme, en funció d'apetències personals o de determinades expectatives generades. Hi ha qui viatja a la recerca de diversió nocturna i buscarà, per tant, destinacions on les cafeteries, les discoteques i les atraccions de fira estiguen garantides. D'altres cerquen deslliurar-se'n de l'stress a llocs paradísiacs, de platges d'arena blanca, aigües transparents i un acurat servei d'hostaleria, o potser prefereixen un tranquil hotel de muntanya on gaudir de l'aire pur i el cant dels ocells. Per contra, hi ha qui es decideix a patejar ciutats emblemàtiques on conéixer edificacions, costums o formes de vida singulars.
En qualsevol cas, però, sempre hi ha l'estereotip condicionant-ne l'elecció. La platja caribenya, el balneari termal o la ciutat mítica es trien en funció del que sabem, del que ens han contat i del que hem vist a revistes, documentals, pel·lícules o llegit en novel·les. És lògic, per tant, que quan hi arribem pretenem reconéixer allò que ens esperàvem veure, allò que ja veíem predisposats a trobar. I això no és ni més ni menys que el tòpic. I, per tant, quan hi som, el que fotografiem també és el tòpic. El tòpic fotografiat de manera tòpica. ¿Com ser originals quan aquell indret, aquell palau, aquell castell, han estat fotografiats ja de totes les formes possibles? Afortunadament, sempre hi ha la manera d'aproximar-se al tema des d'un vessant personal, diferent, però això demana temps i reflexió i la pressa del turista no és la que hi proporciona la millor disponibilitat, precissament. Conec fotògrafs que escullen els tòpics com a leit motiv per les seues imatges i un d'ells, Ramon Masats, ho fa magistralment, mentre que d'altres procuren evitar-los com qui fuig del dimoni. Jo, per la meua part, trobe divertit el que passa al voltant del tòpic. No cerque mostrar-lo directament —el confie a la memòria visual de l'espectador—, sinó que m'hi fixe en el que fa la gent en fotografiar-lo, ja que en la mida en què sabem com funciona això de la fotografia podem reconstruir el que el personatge o personatges que hi apareixen estan fotografiant (Shaeffer i el seu concepte del dispositiu!).
En aquest cas, en la foto que avui he triat, hi ha, a més, tòpics de propina: el japonés o la japonesa que tot ho fotografia i la "veracitat", confrontada a la foto digital, d'haver estat feta, la imatge, amb pel·lícula de blanc i negre i una vella Leica. Uns tòpics que, com la gran part dels tòpics, malgrat basar-se en una certa veritat, són, com a mínim, qüestionables.

dissabte, 13 de juny del 2009

sentir-se captivat

F. Vera: Gemaldegalerie. Berlín. 2004

He estat llegint les memòries de Doro Balaguer i, necessàriament, m'he hagut de deturar en les reflexions que fa al voltant de la pintura, extrapolables a l'art en el seu conjunt, i també en les que fa sobre la literatura. Trobe que, malgrat la subjectivitat, són observacions assenyades, dignes de ser tingudes en compte. Qüestiona Balaguer, entre altres coses, el mecenatge actual de bancs i institucions exclussivament interesats, diu, en la rendibilitat econòmica o política de la cultura, i ho enfronta amb aquell mecenatge personal dels Guggenheim, Rockefeller o Thyssen als quals reconeix el mèrit de la passió, de l'aposta personal per una modalitat d'art innovadora.
Aquelles col·leccions, fetes pel gust personal, a partir d'interesos estètics particulars, han esdevingut, amb el temps, institucions que cerquen beneficis. De fet, recorde haver llegit, en una entrevista a qui aleshores n'era el lehendakari, Karlos Garaicoetxea, com en les negociacions entre els representants del Guggenheim i el govern basc per dur la nova seu del museu a Bilbao, els arguments que sempre s'hi posaren a sobre la taula eren econòmics i que mai no hi aparegué cap consideració artística.
Fa poc, Lola Garrido, a una entrevista en el butlletí d'Arte Informado explicava l'aparició d'una nova espècie de col·leccionista, la intenció dels quals és la de fer una col·lecció en funció de les recomanacions de certs experts en el mercat artístic per després cedir-les o vendre-les a una institució i obtenir-ne així el reconeixement públic que la seua activitat o la seua vàlua personal mai no els donaria (i, no sé per què, em ve al cap aquell espavilat de l'operació Malàia).
L'art, la producció artística, esdevé, doncs, una activitat esconòmica més. És cert que hi ha artistes que es gasten un posat crític mitjançant l'antiartiscitat i l'oposició al sistema, que pretenen fer una obra, generalment conceptual, d'atac frontal a l'establishment en pro d'un canvi social. Però gran part d'aquesta obra sol ser assimilada pel sistema que vol qüestionar l'endemà mateix d'haver estat feta i, com molt bé diu Balaguer, "l'últim «video-art» més arriscat desperta adhesions divertides del mateix signe que els jocs electrònics per a infants".
Potser hem volgut veure en l'art, pretenciosament, el mecanisme capaç de canviar mentalitats, de fer reflexionar el públic, de fer-nos qüestionar el món en què vivim i, curiosament, avui que els museus s'omplin de gent, res de tot això s'hi albira. I és que, com deia Arnheim, la sola visita al museus i a les exposicions no educa estèticament la gent. Potsert cal alguna cosa més.
Espectacularitzar el museu i fer de l'art un entreteniment per ocupar el temps del turista repercutirà en el balanç financer de l'entitat, però l'excessiva sacralització del que s'hi mostra, l'inqüestionable criteri "superior" de qui ha decidit que allò mostrat és valuós, potser crea un espectador acrític i l'obra vista, que no mirada, no és capaç de deixar-li cap empremta. Aleshores, si allò que veu no li arriba, l'espectador pensa, com en el conte del rei nu, que és tan babau que no pot gaudir-ne les excel·lències i ho accepta sumís per no manifestar les seues mancances; o potser pensa que allò no és per a ell i se n'aparta indiferent.
Hom dirà, amb raó, que la formació és necessària per poder gaudir a bastament de l'obra artística i per poder-la interpretar i valorar en la justa mida, però crec que en el fons s'està deixant de costat una premisa fonamental en la nostra relació amb les obres artístiques: el gaudi de deixar-se captivar, de ser seduït pel que se'n mostra. I el pitjor, crec, és que, de vegades, ho obliden els artistes. Potser per això, perquè ja resulta tot tan fàcil, avui tothom hi aspira, a ser "artista".
Enric Banyuls, amic i magnífic pintor, fa un temps, em referí una anècdota: una senyora li deia al seu marit mentre visitava una exposició d'art modern, "i, d'açò, qui s'ha d'enamorar?" Potser aquella senyora tenia, sinó la raó, la seua raó. Pensem'ho, d'allò que fem qui s'ha d'enamorar? Més encara, allò que fem ens enamora?
Només un apunt final: per ser seduït, per sentir-se captivat, ens cal l'esperit obert. El tòpic repetit, l'entreteniment fàcil, poden fer-nos sentir còmodes però mai no podran encisar-nos. Només una certa dificultat o un cert grau d'inaccessibilitat podria seduir-nos, il·lusionar-nos, fer-nos passar ànsia i generar en nosaltres la necessitat de comprendre, d'aprendre, de crèixer.

dijous, 11 de juny del 2009

la Tarjúlia

F. Vera: Aston Quay. Dublín. 2007

En setembre de 2004 vaig encetar la col·laboració amb les Tertúlies de Ca Fuster. Fou Víctor Labrado qui em demanà de col·laborar i, en un principi, temerós de no poder seguir el ritme que suposa preparar una tarja cada mes, només em vaig comprometre a fer-les durant un curs, és a dir les onze tertúlies que anaven de setembre d'aquell any a juliol de l'any següent. Ves per on, han passat cinc anys i encara continue, mes rera mes, mirant quina foto del meu arxiu personal s'adiu el millor possible al tema de la tertúlia i dissenyar la tarja d'invitació amb aquella imatge.
Demà, divendres 12 (una excepció, doncs habitualment s'hi fa el primer divendres del mes) hi ha tertúlia a la Biblioteca Suecana com cada mes i, en aquesta ocasió, es presenta el llibre de Tobies Grimaltos Idees i paraules, una filosofia de la vida quotidiana.
La tarja de la tertúlia, en un moment determinat i mercés a un error mecanogràfic meu en enviar un correu electrònic, acabà sent batejada com la "tarjúlia", un híbrid de tarja i de tertúlia que fou ben trobat per Víctor i que des d'aleshores fem servir per referir-nos a ella. El cas és que el proper mes, amb el tancament del curs tertuliar, ja en seran cinquanta-cinc les tarjúlies realitzades i no em fa encara mandra seguir fent-les, sinó que, ans al contrari, és una activitat mensual que em motiva, un repte periòdic que cal afrontar i que resulta estimulant. Sé que hi ha vegades en què el resultat és més encertat que en d'altres, però crec que fins ara, en cada asalt, he aconseguit de sortir-me'n.
Fins ara, no m'ha calgut fer cap foto ex profeso per a confegir la tarjúlia (bé, sí, irònicament, calia una foto de Sueca per a la presentació del llibre de Fuster Elogi del meu poble i em vaig trobar que no en tenia cap que em servira, de manera que vaig haver d'agafar la càmera i eixir a buscar la foto adient, però ha estat l'única vegada). Generalment, en saber-ne el títol i l'autor, mire de trobar una imatge que, més que explicar el tema, més que intentar formular continguts, siga capaç de suggerir sensacions, interrogants o expectatives sobre aquell, a manera de matàfora visual. És un exercici força interessant, aquest: el de fer servir imatges que no tenien cap utilitat predeterminada i trobar que l'ambigüitat de la teua mirada pot donar forma a les idees literàries d'una altra persona.
Però, tanmateix, repassant ara les "tarjúlies", veig que hi ha una evolució en la manera de triar les imatges i, així ho percep almenys, que també he anat "afinant" aquesta utilització (d'útil) de la meua mirada.

dimecres, 10 de juny del 2009

del viatger calotipista a la foto del turista

F. Vera: Nymphenburg. Munic. 2005

El viatge ha estat, ja des de l'època del calotip i el col·lodió, una situació propícia per a la producció de fotografies. Aquells viatgers de la segona meitat del segle XIX —els que pertanyien a les classes benestants, s'entén— solien incloure, entre la gran quantitat de baguls amb què s'hi movien d'un lloc a un altre, un voluminós equip fotogràfic que desplegaven davant les meravelles i exotismes que s'hi trobaven en els diversos mesos que durava aquell viatge.
Martínez Alonso, recull l'exemple de Tenisson, un viatger que recorre la península Ibèrica allà pel 1860 i que capta una trentena d'imatges en calotip. ¿Qui, en l'actualitat, carregaria amb una càmera i tot l'equipament del calotip anant amunt i avall durant mesos per obtenir només trenta imatges? I és que segle i mig llarg ha transformat molt la manera de viatjar i també la forma com obtenim fotografies. El viatger s'ha transformat irremissiblement en turista en la mesura en què el viatge ha esdevingut tour i que la dificultat de la pràctica fotogràfica s'ha anat reduint fins ser pràcticament inexistent. El recorregut de Tenisson el fan avui els turistes japonesos en quatre dies i en eixe temps poden capturar, cada un d'ells, un miler d'imatges. Una obvietat, és cert, però il·lustra clarament el que vull dir.
Entre els trenta calotips de Tenisson, referent important, patrimoni fotogràfic indefugible, i els milers de fotografies diàries actuals d'aquells mateixos indrets, redundants, previsibles i prescindibles dels turistes hi ha una pila d'anys que s'hi interposen. Però el canvi és molt més recent del que sembla. Siqui Sánchez, al seu blog, hi penja un apunt on relata la diferència entre un viatge de jove al Vaticà en què feu una imatge que li era molt emotiva i un altre acabat de fer on, entre tant de "fotògraf" no va poder fer cap fotografia, endut com era per la gentada.
Quan li preguntaren a Robert Frank per què hi havia tant de cotxe a les seues fotografies, contestava "eixiu al carrer i mireu que hi ha sinó cotxes". Potser per això, quan no hi ha manera de defugir el sentir-se turista enmig d'un allau de turistes, la única cosa que puc fotografiar és l'aglomeració, sobre tot si hi ha ningú que pren fotografies.

dilluns, 8 de juny del 2009

record de la Muntanyeta dels Sants

F. Vera: Capvespre des de la Muntanyeta dels Sants. Sueca. 2009

Ahir dinàvem una reduïda colla de gent al campet del meu amic Juan. La paella ben cuinada per ell —com sempre—, l'ambient fresc sota l'ombra del pruner, la figuera i la parra (quasi com en la famosa cançó de bressol), afavorien la conversa agradable i distendida. Havent fet ja els merescuts elogis al bon punt de l'arròs, una de les presents ens contà del seu recent viatge a Nova York.
Si mai sentim parlar d'aquest poble gran que és Nova York —tot i no conéixer-lo de primera mà— ens hi situem sense dificultat, perquè el cinema i la televisió ens l'han transformat en un barri força conegut. Però, com sempre, en una bona conversa hi ha un moment en què alguna cosa atreu particularment la nostra atenció, i això es produí quan aquesta persona relatà l'obligada visita a l'Empire State.
Referia la nostra interlocutora que, obligatòriament, desviaven els turistes per fer-los la foto-souvenir de l'estada al famós gratacel. Cap novetat, en abril Hortènsia i jo estiguérem a la Cova dels Hams, a Mallorca, i també, abans d'accedir-hi, ens fotografiaren obligatòriament. Per què em sorprengué doncs el fet de fotografiar els turistes a l'Empire State? Doncs perquè no posaven el personal contra el fons del rebedor de l'edifici, ni contra l'skyline novaiorqués, sinó davant d'un croma!
Un croma, ja ho sabeu, és un fons uniforme, generalment de color verd, que després es substitueix per una imatge projectada. Per tant, la foto-souvenir de l'Empire State podria perfectament haver-se fet a Sueca amb resultats idèntics a la feta in situ, només que aleshores en seria una falsificació. No una falsificació de la fotografia, sinó una falsificació del souvenir, no sé si se m'entén el matís.
Us en done, doncs, la idea, si és que cap fotògraf està disposat a fer un treball tan monòton, avorrit i mistificat com aquest: agafar aquesta foto del capvespre des de la Muntanyeta dels Sants, el sol reflectint-se en l'aigua dels casells de la marjal, i afegir-la com a fons a les fotos fetes, és clar que sobre el croma, als visitants d'aquest indret tan suecà abans d'accedir-hi a la vista real.
.

dissabte, 6 de juny del 2009

on els frares facen niu...

F. Vera: Monestir de la Murta. Alzira. 2009
(cliqueu sobre la imatge per veure-la ampliada)

"On els frares facen niu, a l'hivern i a l'estiu", que diu el refrany. Cert. Vegeu sinó els jerònims, que aturaren en aquest bell indret de la Vall de la Murta allà pel segle XIV, gràcies a la concesió que d'aquestes terres els feu el rei Pere el Cerimoniós. Des d'allà s'hi pot pujar fins a El Cavall Bernat per albirar, de dalt estant, tota l'extensió de la Ribera Baixa, o bé s'hi pot anar pel Pas del Pobre fins a la Vall de la Casella, un altre indret natural de gran bellesa. Però si no voleu fer grans caminades, a uns pocs centenar de metres d'on deixeu el cotxe hi ha les ruines de l'antic monestir on el tranquil paratge ja és força gratificant, i lloc escollit per moltes parelles de nuvis per fer-se les fotos del casament (que ja es pensaveu que no anava a parlar-ne, de fotografia, o què?).
El fotògraf de noces, o fotògraf social, com se'l coneix ara, hi trobarà ací un magnífic escenari, ingredient ben apreciat per la clientela, sobre el qual emmarcar bellament la parella de desposats. D'altres usuaris, relaxats excursionistes, s'acontentaran amb fer la foto, dejà vu, de les restes, convenientment emmarcades pel safareig i l'arbreda que les envolta, com a souvenir-trofeu de l'estada (que potser pengen a Panoramio, una més què hi fa?) i potser algú, com ara jo, tracte de posar en solfa visual aquests ingredients tot aprofitant que les ombres de les branques de primer terme ajuden a "tancar" una composició en rombe lleugerament desplaçada per confegir la imatge que avui encapçala l'apunt.
No penseu que siga bel·ligerant amb la fotografia, o els fotògrafs, d'esdeveniments socials com ara les bodes. Ans al contrari, trobe que és una especialitat de certa dificultat i, cada vegada més, de molta competència. Altra cosa és, però, que aquesta mena de fotografia puga resultar-me estimulant o atractiva. Reconec que en el dilentantisme dels meus inicis fotogràfics vaig fer algun reportatge de boda de manera molt esparça, com també vaig fer algún treball, diem-ne, periodístic, però allò no podia tindre projecció perquè jo no en tenia les qualitats requerides per a aquells oficis (i, tanmateix, no em calia fer-los per a viure, cosa important). Sí que m'ha interesat, però, aquesta pràctica, aquest ús que se'n fa de la fotografia, per reflexionar-hi una mica.
Un reportatge de noces, evidentment, com tants altres usos de la fotografia, fixa el record en la memòria i el documenta. Però, potser hi ha quelcom més en aquesta mena de fotografies. De fet, i sembla anar en augment, hi ha més ficció que esdeveniment en aquestes imatges, a no ser que la ficció ja en forme part de l'esdeveniment, fins i tot que el traspasse. Un reportatge de noces actual implica traslladar-se a indrets reconegudament bells, "marcs de bellesa inigualable", on els nuvis posen per al fotògraf en posicions "naturalment dirigides": "ara mireu-vos, ara gira el cap cap aquí, ara dóna-li un petonet...". Fins i tot se n'han donat de casos en què aquest "reportatge" s'ha fet la setmana abans del casament (supose que per no fer esperar els convidats durant hores a les portes del restaurant) i en un àlbum de noces potser aquesta mena d'imatges supera en un elevat percentatge les dedicades a documentar la cerimònia del casament i les del convit.
Aleshores, a què respon aquesta pràctica? Quin sentit té fer-se fotografiar d'aquesta manera? Molt senzill, en tant que fotografiable, un esdeveniment deixa de ser el necessari fet a constatar per ser-ne el punt de partida d'una, o vàries, fotografies i s'hi deixa constància, no tant del fet com de l'actitud que s'hi pren front a ell. I en la mida en què aquesta actitud resulte més artificiosa, preparada i estereotipada, més ens aproparem al sentit real de l'esdeveniment, a la pomposotitat i grau d'ostentació que s'hi pretenen. I això ha de confluir necessariament amb les pretensions estètiques de qui opera la càmera, doncs aquestes han de ser coincidents amb l'ostentació i pompa encomanades. I és que al remat fons i forma acaben sent part indisoluble, una mateixa cosa.

dijous, 4 de juny del 2009

el periodisme és un mal ofici...

F. Vera: Gos al supermercat. Ciutat de Palma. 2009

"El periodisme és un mal ofici, i jo us aconsello que una vegada n'hagiu tret el suc, us en sortiu. Però el periodisme és útil perquè força a veure les coses directament i a descriure-les d'una manera clara i senzilla (...)". Aquestes paraules, que Pla posa en boca de Quim Borrallera, apareixen al Quadern gris en l'entrada corresponent al 3 de juny (podeu seguir aquest dietari de Pla, presentat en forma de blog, a BloQG). Curiosament llegia aquestes paraules després d'haver escrit l'apunt anterior. Sembla que Pla va prendre bona nota d'aquest consell i aconseguí aquell estil tan particular i exquisit que el caracteritzava. Veure les coses directament i descriure-les de manera clara i senzilla, quina tasca més feixuga i complicada!
El fotògraf, pense, també hauria d'aplicar-se el consell. Quan veig totes eixes "fotografies" en què l'autor s'encabota a complicar les coses, a tractar cada detall com si fos únic, desconnectat del conjunt, quan trobe eixes imatges en què el desplegament tècnic, el "virtuosisme", n'és l'única qualitat destacable, me n'adone de què estic davant d'un autor que no té res que dir, que voleu que us diga! Potser, de vegades, calga passar per l'ofici de periodista per aprendre aquesta veritat, per obtenir una veritable "virtut". Hi ha fotoperiodistes, la tècnica dels quals (el temps no juga al seu favor, precisament) és limita a ajustar correctament l'exposició i a aplicar nivells automàtics en el procés d'edició, però que tenen clar que en compondre la imatge han de donar el màxim d'informació possible de la manera més senzilla que puguen.
El meu amic Manuel Molines, fotoperiodista del diari Levante, ho té clar això. Un dia, explicant les seues imatges i el procés que segueix per fer-les als alumnes d'un curs de fotografia documental a Espai d'Art Fotogràfic en què també jo hi participava, m'ho va fer entendre de manera diàfana. Les seues imatges podien semblar descuidades, però si t'hi fixaves allà cada cosa hi era perquè tenia sentit, tot mostrat de manera frontal, donant la informació pertinent. Amb això no vull dir que el fotògraf no haja de tindre estil, i tant que l'ha de tindre!, em contradiria si no ho pensés, però no es pot tindre, d'estil, si no s'hi té res a contar, crec. També sé que el fotoperiodista, sobre tot el fotoperiodista de diari, i més encara el que ho és al d'una ciutat petita o mitjana, ha de fer moltes vegades imatges que no aniran enllà d'il·lustrar una noticia puntual i circumstancial, però això són gangues de l'ofici. Jo no ho sóc, de fotoperiodista, però ho puc comprendre.
Ben mirat, ja que l'he tret a col·lació impunement, i donat que la fotografia que encapçala l'apunt és la foto d'un gos i que a ell li encanten les fotos d'animalets, crec que és de justícia que li dedique l'entrada d'avui. Manolo, t'ho mereixes. Va per tu!
.

dimarts, 2 de juny del 2009

en el fons i en la forma

F. Vera: No parking. Sant Elm. Mallorca. 2009

Maria Rosa Vila, a Enfocant, hi penja una entrevista amb Jean François Leroy. Leroy és el director de Visa pour l'Image, potser el festival de fotografia periodística i documental més prestigiós a Europa. L'entrevista volta sobre el futur del fotoperiodista, de les dificultats que pateix aquesta professió amb la incorporació dels diaris electrònics i de la difusió de la informació per internet, entre d'altres coses. L'entrevista paga la pena de ser llegida perquè, sense arribar al catastrofisme, planteja la situació de manera realista.
Una de les opinions de Leroy és la de què el documental web, o documental multimèdia, pot ser una de les alternatives, tot i que s'afanya a dir que això no és un grapat de deu o quinze fotos passant automàticament sobre un fons musical qualsevol, una observació de molt de trellat, en la meua humil opinió.
Tanmateix, fa esment de la intenció bàsica que guia el festival: "sempre hem afirmat —diu—, i seguirem fent-ho, que el fons és més important que la forma". Podem pensar que és lògica aquesta idea tractant-se de fotografia documental, però, tanmateix, una mica abans ha esmentat la "recerca de la qualitat i l'exigència respecte al fons i la forma", i, més endavant s'hi refereix a les magnífiques fotografies de Massimo Berruti sobre el Pakistan, unes fotografies en les que la forma, la qualitat estètica de cada una d'elles, és innegable.
Heus ací un debat sempre obert, un dilema sempre present. Hom pot creure que la preponderància de la forma sobre el contingut hauria de donar-se en les obres artístiques, mentre que en el cas de la fotografia documental hauria de passar tot just el contrari. Però hi ha artistes l'obra dels quals declina els aspectes estètics per posar de relleu els valors conceptuals, de contingut, mentre que hi ha les imatges de determinats fotògrafs "documentals" que posen per davant les qualitats plàstiques del que fan, a despit de què puguen entrar en conflicte amb la realitat que pretenen documentar.
Resulta ben evident, pense, que documentar implica posar de relleu la informació, el contingut, però, tanmateix, el fotògraf treballa amb la mirada i la manera com mira és determinant per confegir el seu document. L'elecció del color o del blanc i negre, la manera d'apropar-se a la realitat, l'enquadrament, la selecció de les imatges, són elements indefugibles que configuraran la seua història, el seu relat visual. I en fotografia, cal tenir ben present que contingut i continent, significat i significant, són una mateixa cosa, indestriables. Cartier-Bresson semblava tenir-ho clar quan plantejava l'exigència de que no li mutilaren les imatges i exigia que les seues fotografies es reproduiren amb l'enquadrament complet. Eugene Smith, diuen, solia fer dues fotografies del mateix tema, una en apaïsat i l'altra en vertical, per evitar que els editors decidiren tallar-li l'enquadrament per ajustar-les a la maquetació de la pàgina si només en tenien una. Són dos exemples de com la forma i el contingut estan en comunió permanent. I, no ho oblidem, les imatges, les fotografies sobre tot, només ens mouen a la reflexió si abans han estat capaces de tocar-nos la fibra sensible. L'exigència, com diria el mestre Smith, és la de procurar un treball honest.

F. Vera: No parking, Sant Elm, Mallorca. 2009 (versió vertical)
.