diumenge, 29 de novembre del 2009

versemblances, verosimilituds i creences

F. Vera: Souvenir del Bòsfor. Turquia. 2003

Ha passat un parell de vegades en les darreres setmanes. La primera amb un grup d'alumnes de segon de batxillerat, la segona divendres passat amb un grup d'alumnes de l'escola municipal d'arts plàstiques de Sueca.
L'amic Xavier Serra, ha treballat en l'asignatura de sociologia de segon de batxillerat el concepte de ciutat actual i ha intentat moure a la reflexió aquests alumnes mitjançant el meu treball Urbs mínima. Dintre del pla de treball havia programat una xerrada en què jo havia de comentar amb ells les imatges, el plantejament i les intencions del treball. Tot semblava anar bé, la gent prestava atenció i jo mateix em veia motivat per aquella actitud interesada, quan, de sobte, una alumna aixeca la mà i em pregunta "aquestes fotos les has fetes tu?". La meua perplexitat degué de ser ben patent, doncs ja des del començament, en presentar-me a la classe, Xavier havia explicat que jo n'era l'autor del treball. Potser dubtava l'alumna de la meua capacitat per realitzar eixa mena d'imatges? Potser considerava que fer fotografies com aquelles era una inqüestionable pèrdua de temps i que només un boig, un tocat de l'ala, podria dedicar-s'hi? O és que possiblement entenguera que això de "fer" és una cosa que ja no s'estila, habituada com deu d'estar a descarregar els treballs de classe de El rincón del vago? Clar, si ja tot hi és a internet, quin sentit té fer res?
Això hauria estat una simple anècdota protagonitzada per una xicota de disset anys de no ser perquè una cosa semblant s'hi va repetir en la visita que l'amic Manolo Baixauli, pintor i escriptor, organitzà amb l'alumnat de l'Escola Municipal Bàsica d'Arts Plàstiques a la sala d'exposicions on hi tenia penjat aquest treball. Cal dir, que en aquesta ocasió els visitants no són joves, sinó gent adulta, generalment dones d'entre els trenta i els cinquanta anys. Després de veure l'exposició i de fer-los cinc cèntims sobre el treball, sobre el procés i les intencions, Manolo feu algunes preguntes estratègiques sobre aquells aspectes del meu treball que, com a professor, li interesava remarcar davant els alumnes. També aquests feien preguntes, de vegades sobre la realització, de vegades valorant les imatges o manifestant allò que més els sorprenia de les fotografies. De sobte, també, una d'quelles persones preguntà "aquestes fotografies has anat a fer-les tu?". "Dona, resulta molt difícil fer-les sense anar-hi", que li vaig respondre jo, tractant de què no se'm notara massa la cara d'estúpid que em deixà la pregunta. "No, era per si les treies d'internet..."

dijous, 26 de novembre del 2009

proximitats

F. Vera: Graner, Camí d'Utxana, Sueca. 2009

El costum de veure les coses properes fa que, sovint, perdem la capacitat de mirar allò més immediat. De fet, si fotografiem un indret determinat trobarem que —si tenim un mínim, no ja de creativitat, sinó d'habilitat— qui més es sorprendrà del resultat serà aquell que ho veu tots els dies, aquell a qui l'objecte o l'indret fotografiat li és quotidià. Potser, d'una banda hi ha la satisfacció chauvinista, provinciana si voleu, de trobar que el que és seu és la cosa més important i bella del món i que, per tant, atreu l'admiració de qualsevol; però hi predomina, sobretot, en aquesta mena d'espectador la sorpresa, el descobriment d'aspectes inusitats en el que li és habitual mitjançant la imatge. I és que se'ns fa tan difícil mirar detingudament allò que ens és tan pròxim com fàcil ens resulta sentir-nos atrets i fascinats per l'exotisme dels indrets aliens.

Com que la mirada va implícita en l'acte fotogràfic, no és d'estranyar que la major part dels usuaris només en facen ús en aquells moments "exòtics" en què, d'alguna manera, es supera la quotidianitat: l'aniversari dels fills, el sopar de la Nit de Nadal o una excursió a Benidorm. Són moments "extraordinaris", instants que, en sortir de la rutina, permeten de ser "mirats" (tot i respondre a formes socials prefixades on la càmera hi sol participar).
Per fotografiar la quotidianitat, el dia a dia, cal la curiositat de qui sempre està disposat a mirar, de qui està prest a interrogar amb la mirada el seu voltant. Potser és per això que m'agrada tant, entre d'altres, l'obra de Soudek, la de Cualladó o la de Gowin, perquè ens fan excepcional la familiaritat.

Però fotografiar la proximitat té, també, els seus perills. D'una banda hi ha, evidentment, la familiaritat que dificulta la sorpresa i entrebanca la possibilitat de trobar formes o situacions engrescadores, i això independentment del grau d'enamorament que puguem sentir envers allò que fotografiem (un requisit de vegades fonamental i en d'altres d'efectes fatals). Però hi ha, sobretot, el perill de l'estereotip, perquè la proximitat no la procura només l'objecte o l'indret, sinó també la manera com ens hem habituat a veure'l representat, raó per la qual caure en el tipisme i en el tòpic esdevé un risc d'alta probabilitat. És per això —tal vegada perquè és tan meu, perquè m'és tan proper i perquè em captiva tan profundament— que feia molt de temps que no fotografiava la marjal, un paisatge sense el qual jo no em sabria definir. Ha hagut d'estar l'encàrrec qui m'ha obligat a enfrontar-m'hi, qui m'ha obligat a recuperar la mirada que he anat bastint dia rere dia, any rere any, sense l'aparell, i posicionar-me davant aquest espai tan mistificat per la imatge costumbrista d'aquarel·les, fotografies i olis de calendari.
I, obligat a mirar-me directament en els ulls d'aquest antic paisatge, tinc la sensació d'haver trobat les raons per les quals no puc defugir a l'encís d'aquesta quotidiana, austera, però fèrtil, planúria.
.

diumenge, 22 de novembre del 2009

procés analògic i temps digital

F. Vera: Fotografiant la Catedral de Girona. 2001

És una reflexió que he hagut de fer en alguna que altra ocasió. De vegades motivat per l'entusiame que algun interlocutor mostrava per les innovacions tecnològiques, d'altres pel plantejament nostàlgic d'algú davant els procediments tradicionals i també davant les tribulacions de qui ha hagut de tornar a emprar mètodes tradicionals en aquesta època cibernètica. La reflexió en qüestió rau en què durant un curt període de temps, mentre les innovacions són "noves", els ritmes encara ho són, de "vells"; però, una vegada les novetats prenen cos i s'hi consoliden, els ritmes esdevenen també, malauradament, nous i les coses ja no tornen a ser de la mateixa manera.
Durant uns quants anys, bastants, vaig realitzar la documentació fotogràfica de la Mostra Internacional de Mim a Sueca. El festival s'inicia en dimecres i dura fins diumenge. Sistemàticament, la nit de dissabte, a una de les places de la població, hi ha allò que se'n podria anomenar l'espectacle estrella i dilluns els diaris recullen la crònica de la Mostra. Com que els periòdics no solen enviar fotògrafs, és la direcció del festival qui les ha de proporcionar si vol que la noticia vaja acompanyada d'una imatge d'aquell espectacle en l'indret on s'hi produeix. En conseqüència, durant molts anys, en acabar l'espectacle i mentre la gent s'hi ajuntava per fer-se una copa, jo ordenava els rodets, els revelava, esperava que s'eixugasen, feia les còpies de contacte, realitzava una selecció apresurada de quatre o cinc fotografies i enllestia una dotzena de còpies de cada una d'elles. L'endemà de bon de matí, sense haver dormit més de dues o tres hores, les donava a l'equip de premsa que tot just acabava d'enllestir una crònica que, sense variacions significatives, reproduirien els diferents diaris dilluns de matí. La resta de les imatges les lliurava al cap de dues setmanes, després d'haver fet una bona selecció i haver-les positivat adequadament en paper de 18 × 24 cm. Els dos darrers anys que vaig fer aquest treball, però, havia incorporat una rèflex digital i en acabar la funció em vaig poder prendre una copa amb els altres companys, anar tranquilament a casa, bolcar les imatges a l'ordinador, fer una selecció de les fotografies, realitzar algun retoc en la lluminositat i el contrast i copiar el treball complet (no ja les quatre o cinc imatges puntuals) en un parell de discs compactes. I encara podia dormir unes quantes hores.
Ara, però, els ritmes s'han ajustat al procés de producció i hom entén que si la tecnologia ha evolucionat és per poder-ho fer tot molt més ràpid, i si abans era lògic entendre que revelar, seleccionar i fer el copiat duia el seu temps, en el moment actual els terminis es redueixen a l'entrega quasibé instantània a causa de la immediatesa dels procesos digitals. La conseqüència és ben evident: se'ns demana una producció més gran en un temps més reduït. I aleshores també es redueix, lamentablement, el temps de reflexió, un dèficit que el fotògraf tendeix a compensar disparant encara més per tenir la seguretat de la foto "bona" que s'en destaque clarament per sobre de les altres i en facilite la selecció. Potser la digitalització, en determinats casos —no sé si pocs o molts com tampoc no sé si això és dolent o bo—, impose una predominància de l'atzar sobre la reflexió, un substitució de la mirada per la troballa, encara que caldrà reconéixer que aquesta actitud ja s'hi donava, d'alguna manera, en determinades maneres de fer abans de l'eclosió digital. Perquè si la tecnologia digital s'imposa en fotografia és perquè l'usuari, tot i emprar encara la tecnologia tradicional, amb la seua actitud, ja l'estava demanant aquesta nova tecnologia, com l'usuari de camera obscura o de camera lucida del XIX ja està demanant la invenció de la fotografia.
Potser aquestes reflexions siguen pròpies de qui s'ha format en un pensament analògic i resulten estranyes per qui ja naix en un món digitalitzat. Tanmateix, com algú feia notar, promte hi haurà la necessitat de crear "tallers-escola" per saber que les fotos de l'àlbum familiar no es feien amb el Photoshop ni els llibres es confeccionaven amb l'InDesign, com hi ha ara "granges-escola" per saber que la llet no ve del tetrabrik. Però el que si que queda meridianament clar, llevat de casos molt particulars i de caire artesanal, és que ja no podem respondre amb procediments analògics a una realitat que es mou en un temps digital.

dijous, 19 de novembre del 2009

la garsa i l'esmerla

F. Vera: Gavines a la marjal. Sueca. 2009

No sé massa ben bé perquè, hi ha poques fotografies d'animalets que arriben a copsar-me. No és que em desagraden els animals; fins i tot he tingut gossos, canaris i peixets a casa i la meua infantesa transcorregué en una societat eminentment rural on les gallines, els ànecs i els conills compartien espai amb les persones, però, això no obstant, la ingent quantitat d'animalets diversos que poblen el Flickr solen provocar-me un cert fàstic. I en bastants concursos en què he hagut de fer de jurat, dedicats a la natura i el medi ambient, he hagut de veure, fins a l'avorriment, multitud d'insulses fotografies de les més variades bestioles. Potser és per això que no m'atreu de fotografiar animalons i que entre els meus projectes no hi ha, precisament, un safari fotogràfic.
Segurament (segurament no, n'estic plenament convençut) fotografiar animals és una tasca feixuga, d'una banda, i complicada de l'altra, de manera que em cal suposar que si no s'hi tenen els coneixements i el domini tècnic pertinents no s'hi pot enfrontar el gènere amb un mínim d'èxit. I també és important, em sembla, l'atenció i, sobre tot la paciència. Possiblement és en això en el que fallen la gran part de les fotografies d'animals, en que el fotògraf oblida plantejar-se què és una fotografia i com cal mirar per construir la imatge.
Sí, em fan fàstic moltes de les fotografies d'animalets que hi trobe, però també he de dir que n'hi ha d'altres que em tenen enganxat i que fins i tot m'obsedeixen. Per exemple aquella de les gavines de Koudelka. De fet, quan en trobe de gavines, intente fer alguna fotografia. Ja sé que mai no aconseguiré ni tan sols apropar-m'hi a aquella de Koudelka, tampoc no pretenc d'emular-la. Potser es tracta d'un repte, d'un exercici, o d'una quimera, però tant se m'en fa, és una mena d'impuls irrefrenable que em fa estar pendent de la posició de les ales, dels giravolts que en fan, de si m'entrarà per la dreta o per l'esquerra..., què sé jo! I així puc pasar una llarga estona. Fa uns dies vaig haver de fotografiar els voltants de la Muntanyeta dels Sants, un promontori de vint-i-sis metres d'altura enmig de la marjal suecana; un tractor feia allò que ací, a la Ribera Baixa del Xúquer, se'n diu fanguejar, és a dir remoure la terra dels camps mentre estan inundats d'aigua i allà s'hi amuntegaven agrons, gavines i garses blanques tot cercant l'aliment que el tractor treia a la superfície, em vaig aproximar a poc a poc amb el cotxe fins ser bastant aprop, vaig agafar el meu vell 300 mm i vaig pasar una llarga estona temptant de trobar una fotografia mínimament potable, perquè per què hauria de rebutjar jo la possibilitat de fer una imatge d'asquests animalets si ja en el segle XV, amb materials d'aquesta mena, Roiç de Corella acordà aquella magnífica Balada de la garsa i l'esmerla?

F. Vera: Garsa blanca. Sueca. 2009

.

diumenge, 15 de novembre del 2009

fotos fins en la dutxa


F. Vera: Al bany. Berlín. 2004


És evident, malgrat la imatge que hi adjunte, que no em dutxe amb la càmera penjant al coll (no em duu tan lluny la perversió), però, de vegades, per peregrina i quotidiana que siga la situació —com ara sortir de la dutxa—, podem trobar-nos amb una escena tan sorprenent o xocant que ens mena a prendre l'aparell i fotografiar-la. I, no sé ben bé perquè, les habitacions d'hotel ho solen ser, de sorprenents.
Amb relativa freqüència, tot i que no sempre, fotografie les habitacions dels hotels, dels hostals o de les pensions en els quals m'hi he hostatjat. La raó per la qual ho faig no sabria massa ben bé bé definir-la, però tot apunta a una mena de necessitat quasi biològica, qui sap si semblant a aquella de marcar el territori, tot aixecant la pateta, que tenen els gossos, perquè trobant-nos en viatge, l'espai reduït de l'habitació d'un hotel és l'únic reducte "propi" —al marge de l'aparell fotogràfic— de què, temporalment, disposem.
No m'hi he parat mai a enllestir tot un conjunt de fotografies d'habitació d'hotel, ni, de moment, he considerat la possibilitat de fer-ne cap sèrie. Tampoc no estic segur de què moltes d'aquestes imatges anassen enllà de la simple anècdota, però, ves per on, m'ha semblat oportú d'apuntar el cas. I no només perquè siga jo qui fa aquesta mena de fotografies, sinó perquè, em sembla, és un gènere bastant estés entre els fotògrafs: Lee Friedlander, Robert Frank i Josef Koudelka, per exemple, ens han deixat imatges d'aquesta mena; Koldo Chamorro en confesava la quantitat d'autorretratrats que s'havia fet en habitacions de "fondes infectes" i alguns autors, fins i tot han arribat a fer de les habitacions d'hotel el leit motiv del seu treball i en el cas d'Abelardo Morell l'habitació de l'hotel esdevé, ella mateix, càmera obscura i les seues fotografies metàfora de la mirada interior que aquesta mena d'indret suposa.
Una habitació d'hotel sol ser, per al comú de la gent, un indret on descansar i endreçar-se mentre s'hi està de visita a algun lloc i en el que es valora sobre tot la comoditat i la varietat de serveis. Per a un fotògraf, l'habitació de l'hotel no sempre és l'indret còmode i confortable on reposar, sinó el lloc on es posa en ordre el material acumulat al llarg del dia, on s'estructuren les idees per al treball de l'endemà, on es prenen notes i es planifica la jornada i, finalment el lloc on s'hi troba amb ell mateix, on es fa possible aquella mirada interior. I com la manera que tenim els fotògrafs de mirar interiorment passa indefectiblement per la càmera, no hauria de resultar estrany que acabem fotografiant qualsevol racó d'aquell espai on ens trobem.
Recorde que fa uns anys, bastants, en atreure'm diverses fotografies d'autors variats que tractaven el tema se'm passà pel cap la peregrina idea de comissariar una exposició sobre pollastres. Ara, però, i encara que la idea també ho siga, de peregrina, m'encantaria comissariar-ne una d'habitacions d'hotel. Seria divertit i, al mateix temps, una manera personal de compartir la intimitat de la mirada.

dimarts, 10 de novembre del 2009

d'originalitats i mímesis

F. Vera: La destrucció de l'objecte d'après Man Ray. 1992
(de la sèrie Políptic de Narcís en l'espill de Medusa)

No diré que siga normal, però sí que resulta habitual. I bastant gent ho haurà pogut constatar, com ho fa Rosa Maria Vila al seu blog, que hi ha la tendència a copiar del mestre.
Comprenc que per a molts aquest mimetisme resulte preocupant, ja que la manca d'originalitat es percep, generalment, en l'aplicació de receptes excessivament "trillades" i, certament, ens fan l'efecte d'un dejà vu. Sovint em trobe amb treballs molt ben estructurats, d'un perfecte plantejament narratiu, amb una composició i una tècnica impecable, però...
Un però que em duu a la memòria el que va dir-me en certa ocasió Xavier Miserachs. Opinava Miserachs que en fotografia, per mínim que fos, un canvi en el plantejament, en la manera de fer, suposava, sinó una revolució, sí un pas endavant considerable, ja que, pensava ell, en fotografia resulta complicadíssim d'innovar. I em posava l'exemple de Martin Parr com algú que havia donat eixe petit pas endavant, tan aparentment allunyat de l'èstètica Magnum, amb aquelles imatges de colorins i de temes tan banals com els turistes, la llar de les classes mitjanes angleses, la perruqueria o els telèfons mòbils. Però, ves per on, el món, ara, hi va ple de martins parrs, com hi ha anat farcit de cartiers-bressons, o de roberts franks, durant molts anys. Quin pot ser el motiu d'aquest dèficit crònic d'originalitat? Serà, potser, efecte de la societat postmoderna? O és per la impossibilitat de la fotografia, encotillada per la rigidesa de l'aparell, de representar el món de manera creativa?
D'altra banda, tanmateix, s'hi constata la reiteració d'imatges en la premsa diària i en les publicacions periòdiques, i quasi totes les publicacions semblen productes clònics (d'això se n'han ocupat, en els seus blogs, Paco Elvira i Tino Soriano en alguna que altra ocasió) i en les redaccions dels diaris i revistes el fotògraf sembla ser una espècie en vies d'extinció. Podreu pensar que això passa en els mitjans impressos i que només afecta el fotoperiodisme, però, què em direu de la fotografia "artística"? Tot i saber de la laxitud conceptual que comporta combinar fotografia i art, hi podem constatar també la reiteració i la mímesi de molts treballs que pengen a galeries i museus. ¿Hi ha també ací manca de creativitat en el fotògraf o és que el programador, el curator, no és capaç de posar en la seua capella cap sant que no haja estat beneït prèviament a d'altres parròquies? Podríem pensar que el camí ens mena cap a l'atzucat conceptual de l'ou i la gallina.
La mímesi, la reiteració, la moda al cap i a la fi, s'hi fa evident, però, pense, això no és nou d'ara. Si de cas, avui s'hi veu més perquè els mitjans en permeten una producció més gran i una més gran visibilitat. Ser original mai no ha estat fàcil i fer quelcom de diferent (en la mida en què pot distingir-s'hi fàcilment del que produeixen els altres) resulta més aviat complicat. En altres èpoques crec que passaria quelcom de semblant, però el temps decanta allò reiteratiu i separa el gra de la palla. Amb la facilitat de producció (o amb l'aparent facilitat de producció) de fotografies i la facilitat de difusió dels procediments fotogràfics, el bosc s'atepeeix molt més. Tanmateix, resulta lògic que la fascinació per determinat fotògraf famós influesca en la manera de fer de qui s'inicia i que els treballs que realitza s'hi vegen influïts fins caure en la mímesi. D'això no me'n preocuparia jo massa. Diuen que Velázquez fou Velázquez perquè no pogué ser Tizziano, aleshores perquè u no pot esdevindre un fotògraf reeixit per la impossibilitat de ser un Weston, o un Adams, o un Sander, o un Capa?
Educar l'ull, aprendre a configurar una mirada pròpia, no ve d'un dia, ni d'un mes, ni tan sols d'uns pocs anys. Una mirada pròpia (no sé si original, però com a mínim pròpia) necessita o bé de la casualitat (cosa més aviat estranya), o bé de la multiplicitat d'influències i d'un plantejament obert, de tal manera que el temps, en un moviment espiral, tornant a passar cada vegada pel mateix lloc però "una mica més ellà", ens permeta d'incorporar els aprenentatges que ens fan avançar en la nostra particular manera de mirar. I, parafrasejant Picasso, si de cas ens vinguera la genialitat, més ens valdria que ens agafara treballant.

diumenge, 8 de novembre del 2009

obituari

F. Vera: Rajolar. Oliva. 2009

Defuig l'obituari, no m'agrada. Però no és per la mort pel que no m'agrada. La gent es mor, jo mateix em moriré; "no anava a quedar-me per a llavor", com diem per ací, a la Ribera del Xúquer, una mica en broma, per referir-nos-en a tal certesa.
Si el defuig és perquè el transpàs ens obliga a parlar del mort, generalment en termes laudatoris, i perquè finalment acabem parlant més de nosaltres, de com ens havia influït aquell, de les estones que hi poguérem compartir, que no del mateix finat. I, tanmateix, les esqueles cada vegada més duen el nom d'amics i de gent coneguda. Déu ser cosa de l'edat que, cada vegada amb major freqüència, vagen desapareguent persones, llocs i coses que han estat, durant molt temps, els nostres referents.
En passar per determinat llocs trobes que aquella casa de façana impossible, el cantó de la qual era l'aresta d'un angle increïblement agut i que fotografiares amb una càmera de plaques tot cercant l'aspecte de la proa d'un vaixell ha deixat pas a l'exangüe jardí d'una tira de vivendes d'aquelles que en diuen adossades. La fesomia de l'espai més immediat varia lentament, però de sobte te n'adones de què hi ha un món que només viu ja a la memòria. O a les fotografies. Trobes que el sequer d'arròs —què se n'ha fet d'aquella societat agrícola?— on de xiquet jugaves al futbol, i que fotografiares ple d'herbes tot creixent de manera caòtica, fa ja una dècada, va camí de desapareixer en una ampliació, previsible, de la població. I el rajolar que abastia de material tantes obres els darrers anys, ara no en produeix ni una, de rajola. Caldria pensar, aleshores, que també s'hi moren els mons (el que nosaltres hem conegut com a món) i que d'ells només se'n conserva, potser, una certa memòria?
Fotografiem, en gran part, per conéixer, per descobrir-nos, però possiblement, i de manera igual d'important, ho fem també per no oblidar. Tant una cosa com l'altra són conseqüència d'una reacció d'autoafirmació del fotògraf, una manera de relacionar-se amb aquell món on trobem el nostre referent, el que ens dóna sentit, tot i que, com nosaltres, tampoc no es quedarà per a llavor. O potser sí? Potser fer fotografies siga la nostra manera d'evitar la gratuïtat de l'existència. Qui lo sà?.
Aquesta tardor ens ha faltat gent coneguda i estimada. Alguns d'ells, fotògrafs de primera línia. Ricard Terré, Koldo Chamorro i Humberto Rivas ho han fet amb poques setmanes de diferència. La premsa n'ha donat el comiat i el reconeixement, diguem-ne, oficial, mentre que als blogs hem pogut saber del buit que ha provocat la seva pèrdua entre qui els coneixíem. Els nostres referents fotogràfics, doncs, també desapareixen, com ho fan els edificis, els paisatges i els indrets que hem conegut, però d'aquests fotògrafs no només en guardarem la memòria, sinó què, afortunadament, seran ells els qui ens deixen la seua pròpia memòria: aquelles impagables fotografies en les que quedà enregistrada la manera com només ells foren capaços de mirar el món que els envoltava.