obituari

F. Vera: Rajolar. Oliva. 2009

Defuig l'obituari, no m'agrada. Però no és per la mort pel que no m'agrada. La gent es mor, jo mateix em moriré; "no anava a quedar-me per a llavor", com diem per ací, a la Ribera del Xúquer, una mica en broma, per referir-nos-en a tal certesa.
Si el defuig és perquè el transpàs ens obliga a parlar del mort, generalment en termes laudatoris, i perquè finalment acabem parlant més de nosaltres, de com ens havia influït aquell, de les estones que hi poguérem compartir, que no del mateix finat. I, tanmateix, les esqueles cada vegada més duen el nom d'amics i de gent coneguda. Déu ser cosa de l'edat que, cada vegada amb major freqüència, vagen desapareguent persones, llocs i coses que han estat, durant molt temps, els nostres referents.
En passar per determinat llocs trobes que aquella casa de façana impossible, el cantó de la qual era l'aresta d'un angle increïblement agut i que fotografiares amb una càmera de plaques tot cercant l'aspecte de la proa d'un vaixell ha deixat pas a l'exangüe jardí d'una tira de vivendes d'aquelles que en diuen adossades. La fesomia de l'espai més immediat varia lentament, però de sobte te n'adones de què hi ha un món que només viu ja a la memòria. O a les fotografies. Trobes que el sequer d'arròs —què se n'ha fet d'aquella societat agrícola?— on de xiquet jugaves al futbol, i que fotografiares ple d'herbes tot creixent de manera caòtica, fa ja una dècada, va camí de desapareixer en una ampliació, previsible, de la població. I el rajolar que abastia de material tantes obres els darrers anys, ara no en produeix ni una, de rajola. Caldria pensar, aleshores, que també s'hi moren els mons (el que nosaltres hem conegut com a món) i que d'ells només se'n conserva, potser, una certa memòria?
Fotografiem, en gran part, per conéixer, per descobrir-nos, però possiblement, i de manera igual d'important, ho fem també per no oblidar. Tant una cosa com l'altra són conseqüència d'una reacció d'autoafirmació del fotògraf, una manera de relacionar-se amb aquell món on trobem el nostre referent, el que ens dóna sentit, tot i que, com nosaltres, tampoc no es quedarà per a llavor. O potser sí? Potser fer fotografies siga la nostra manera d'evitar la gratuïtat de l'existència. Qui lo sà?.
Aquesta tardor ens ha faltat gent coneguda i estimada. Alguns d'ells, fotògrafs de primera línia. Ricard Terré, Koldo Chamorro i Humberto Rivas ho han fet amb poques setmanes de diferència. La premsa n'ha donat el comiat i el reconeixement, diguem-ne, oficial, mentre que als blogs hem pogut saber del buit que ha provocat la seva pèrdua entre qui els coneixíem. Els nostres referents fotogràfics, doncs, també desapareixen, com ho fan els edificis, els paisatges i els indrets que hem conegut, però d'aquests fotògrafs no només en guardarem la memòria, sinó què, afortunadament, seran ells els qui ens deixen la seua pròpia memòria: aquelles impagables fotografies en les que quedà enregistrada la manera com només ells foren capaços de mirar el món que els envoltava.