d'originalitats i mímesis

F. Vera: La destrucció de l'objecte d'après Man Ray. 1992
(de la sèrie Políptic de Narcís en l'espill de Medusa)

No diré que siga normal, però sí que resulta habitual. I bastant gent ho haurà pogut constatar, com ho fa Rosa Maria Vila al seu blog, que hi ha la tendència a copiar del mestre.
Comprenc que per a molts aquest mimetisme resulte preocupant, ja que la manca d'originalitat es percep, generalment, en l'aplicació de receptes excessivament "trillades" i, certament, ens fan l'efecte d'un dejà vu. Sovint em trobe amb treballs molt ben estructurats, d'un perfecte plantejament narratiu, amb una composició i una tècnica impecable, però...
Un però que em duu a la memòria el que va dir-me en certa ocasió Xavier Miserachs. Opinava Miserachs que en fotografia, per mínim que fos, un canvi en el plantejament, en la manera de fer, suposava, sinó una revolució, sí un pas endavant considerable, ja que, pensava ell, en fotografia resulta complicadíssim d'innovar. I em posava l'exemple de Martin Parr com algú que havia donat eixe petit pas endavant, tan aparentment allunyat de l'èstètica Magnum, amb aquelles imatges de colorins i de temes tan banals com els turistes, la llar de les classes mitjanes angleses, la perruqueria o els telèfons mòbils. Però, ves per on, el món, ara, hi va ple de martins parrs, com hi ha anat farcit de cartiers-bressons, o de roberts franks, durant molts anys. Quin pot ser el motiu d'aquest dèficit crònic d'originalitat? Serà, potser, efecte de la societat postmoderna? O és per la impossibilitat de la fotografia, encotillada per la rigidesa de l'aparell, de representar el món de manera creativa?
D'altra banda, tanmateix, s'hi constata la reiteració d'imatges en la premsa diària i en les publicacions periòdiques, i quasi totes les publicacions semblen productes clònics (d'això se n'han ocupat, en els seus blogs, Paco Elvira i Tino Soriano en alguna que altra ocasió) i en les redaccions dels diaris i revistes el fotògraf sembla ser una espècie en vies d'extinció. Podreu pensar que això passa en els mitjans impressos i que només afecta el fotoperiodisme, però, què em direu de la fotografia "artística"? Tot i saber de la laxitud conceptual que comporta combinar fotografia i art, hi podem constatar també la reiteració i la mímesi de molts treballs que pengen a galeries i museus. ¿Hi ha també ací manca de creativitat en el fotògraf o és que el programador, el curator, no és capaç de posar en la seua capella cap sant que no haja estat beneït prèviament a d'altres parròquies? Podríem pensar que el camí ens mena cap a l'atzucat conceptual de l'ou i la gallina.
La mímesi, la reiteració, la moda al cap i a la fi, s'hi fa evident, però, pense, això no és nou d'ara. Si de cas, avui s'hi veu més perquè els mitjans en permeten una producció més gran i una més gran visibilitat. Ser original mai no ha estat fàcil i fer quelcom de diferent (en la mida en què pot distingir-s'hi fàcilment del que produeixen els altres) resulta més aviat complicat. En altres èpoques crec que passaria quelcom de semblant, però el temps decanta allò reiteratiu i separa el gra de la palla. Amb la facilitat de producció (o amb l'aparent facilitat de producció) de fotografies i la facilitat de difusió dels procediments fotogràfics, el bosc s'atepeeix molt més. Tanmateix, resulta lògic que la fascinació per determinat fotògraf famós influesca en la manera de fer de qui s'inicia i que els treballs que realitza s'hi vegen influïts fins caure en la mímesi. D'això no me'n preocuparia jo massa. Diuen que Velázquez fou Velázquez perquè no pogué ser Tizziano, aleshores perquè u no pot esdevindre un fotògraf reeixit per la impossibilitat de ser un Weston, o un Adams, o un Sander, o un Capa?
Educar l'ull, aprendre a configurar una mirada pròpia, no ve d'un dia, ni d'un mes, ni tan sols d'uns pocs anys. Una mirada pròpia (no sé si original, però com a mínim pròpia) necessita o bé de la casualitat (cosa més aviat estranya), o bé de la multiplicitat d'influències i d'un plantejament obert, de tal manera que el temps, en un moviment espiral, tornant a passar cada vegada pel mateix lloc però "una mica més ellà", ens permeta d'incorporar els aprenentatges que ens fan avançar en la nostra particular manera de mirar. I, parafrasejant Picasso, si de cas ens vinguera la genialitat, més ens valdria que ens agafara treballant.