dijous, 19 de novembre de 2009

la garsa i l'esmerla

F. Vera: Gavines a la marjal. Sueca. 2009

No sé massa ben bé perquè, hi ha poques fotografies d'animalets que arriben a copsar-me. No és que em desagraden els animals; fins i tot he tingut gossos, canaris i peixets a casa i la meua infantesa transcorregué en una societat eminentment rural on les gallines, els ànecs i els conills compartien espai amb les persones, però, això no obstant, la ingent quantitat d'animalets diversos que poblen el Flickr solen provocar-me un cert fàstic. I en bastants concursos en què he hagut de fer de jurat, dedicats a la natura i el medi ambient, he hagut de veure, fins a l'avorriment, multitud d'insulses fotografies de les més variades bestioles. Potser és per això que no m'atreu de fotografiar animalons i que entre els meus projectes no hi ha, precisament, un safari fotogràfic.
Segurament (segurament no, n'estic plenament convençut) fotografiar animals és una tasca feixuga, d'una banda, i complicada de l'altra, de manera que em cal suposar que si no s'hi tenen els coneixements i el domini tècnic pertinents no s'hi pot enfrontar el gènere amb un mínim d'èxit. I també és important, em sembla, l'atenció i, sobre tot la paciència. Possiblement és en això en el que fallen la gran part de les fotografies d'animals, en que el fotògraf oblida plantejar-se què és una fotografia i com cal mirar per construir la imatge.
Sí, em fan fàstic moltes de les fotografies d'animalets que hi trobe, però també he de dir que n'hi ha d'altres que em tenen enganxat i que fins i tot m'obsedeixen. Per exemple aquella de les gavines de Koudelka. De fet, quan en trobe de gavines, intente fer alguna fotografia. Ja sé que mai no aconseguiré ni tan sols apropar-m'hi a aquella de Koudelka, tampoc no pretenc d'emular-la. Potser es tracta d'un repte, d'un exercici, o d'una quimera, però tant se m'en fa, és una mena d'impuls irrefrenable que em fa estar pendent de la posició de les ales, dels giravolts que en fan, de si m'entrarà per la dreta o per l'esquerra..., què sé jo! I així puc pasar una llarga estona. Fa uns dies vaig haver de fotografiar els voltants de la Muntanyeta dels Sants, un promontori de vint-i-sis metres d'altura enmig de la marjal suecana; un tractor feia allò que ací, a la Ribera Baixa del Xúquer, se'n diu fanguejar, és a dir remoure la terra dels camps mentre estan inundats d'aigua i allà s'hi amuntegaven agrons, gavines i garses blanques tot cercant l'aliment que el tractor treia a la superfície, em vaig aproximar a poc a poc amb el cotxe fins ser bastant aprop, vaig agafar el meu vell 300 mm i vaig pasar una llarga estona temptant de trobar una fotografia mínimament potable, perquè per què hauria de rebutjar jo la possibilitat de fer una imatge d'asquests animalets si ja en el segle XV, amb materials d'aquesta mena, Roiç de Corella acordà aquella magnífica Balada de la garsa i l'esmerla?

F. Vera: Garsa blanca. Sueca. 2009

.

1 comentari:

  1. No em dedico a caçar animals (fotogràficament) pero quan es fiquen aprop, doncs no tinc medis encara per fer-ho de lluny, m'agrada. Crec que s'ha de buscar sempre el gest diferent de l'animal o el seu entorn. El mateix dia que vaig llegir el teu post estava pel Delta de l'Ebre. I em vaig entretenir a veure com fanguejavent (desconeixia aquesta activitat) i com els animals s'esvalotaven (veure url). Salutacions

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.