dilluns, 21 de setembre de 2009

el temps i la memòria

F. Vera: (59º 19' 50" N; 18º 02' 32" E) (01/08/2006; 09:54:09) De la sèrie Urbs mínima

Dijous passat, al Quadern, suplement cultural de El País al País Valencià, l'amic Manuel Baixauli ens parla de la memòria a un article que titula L'empremta. En l'article, Manolo es pregunta pels mecanismes que conformen la memòria, per què determinades coses ens deixen empremta i per què d'altres s'obliden, tot i ser, de vegades, objectivament més importants. Descartada per ell la peculiaritat com a detonant rememorador, planteja la insistència i la reiteració com a possibles configuradors d'aquella empremta que s'hi fixa en la nostra memòria (no era eixa l'estratègia que seguien els nostres professors en el nostre, ja llunyà, batxillerat?). Bé que ens ho diu Manolo: "perquè un personatge de ficció ingresse sòlidament al nostre imaginari li cal caràcter, però també pàgines".
Els personatges, els objectes o els indrets de les fotografies, però, semblen imposar-s'hi amb molta més facilitat, com si no tinguessen cap necessitat de reiteració. Tal vegada perquè la fotografia ens ofereix l'opció de la perdurabilitat, i la perdurabilitat és una qualitat que ben bé podria aparellar-se sense dificultat a la memòria.
La memòria posa en funcionament un mecanisme pel qual situacions, llocs, persones o esdeveniments són rememorats mitjançant determinades associacions d'idees: una olor, un color, un objecte qualsevol, un retall de diari, un bolic de cabell, un mocador, poden despertar els nostres records, fer-nos rememorar temps passats.
Però, i una fotografia? Rememora res, en nosaltres, una fotografia? Sóc de l'opinió de què la fotografia no ho és, necessariament, de rememorativa. No ho és, almenys, com l'olor o el cabell, ni com el mocador o el retall. La fotografia és ja, directament la memòria, allò que fa present el que ja és, i de vegades de fa molt, passat. Quan ens trobem davant d'una fotografia de la nostra adolescència, no hi ha res que ens evoque, de manera més o menys nostàlgica, els temps passats, sinó que "vivim" aquell temps pretèrit com un "present" en el nostre moment actual.
La memòria és sempre selectiva. Guardem records d'unes coses i n'oblidem d'altres. De fet, quan rememorem un llunyà viatge de treball que férem per allà el 1987 a l'Havana Manolo i jo, aquest sempre em comenta com jo recorde coses que ell ha oblidat (i, tanmateix, hi ha coses que ell recorda i jo no), però hi ha determinats moments i situacions en què la nostra memòria coincideix; són situacions que, curiosament, foren fotografiades, moments dels quals guardem la imatge fotogràfica. I aquestes coses no cal que siguen rememorades, perquè ja són, en sí mateix, memòria, perquè en fotografiar ja havíem posat en marxa aquella funció selectiva. I no ens ha d'extranyar, doncs, que Baixauli, al final del seu article, quan tracta de recordar allò que més l'ha colpit d'un viatge als Pirineus aquest estiu, determina que són les fotos penjades a la paret d'una casa on s'hi veuen, en una d'elles, uns xiquets descalços que porten un ós d'una corda i, en una altra, un home de grans proporcions i deforme, anomenat el Gegant que morí a inicis del segle XX, allò que li ha deixat empremta. Aleshores, per què hauríem d'estranyar-nos de què el daguerotip fos batejat, des d'un bell inici, com "l'espill (el mirall, per als de parla oriental) amb memòria"?
.

1 comentari:

  1. La fotogràfia del temps i la memória es màgica, una vegada més delimitant l'espai amb gust i finesa per donar-li profunditat partint de les dues senyalitzacions. M'encanta.

    com deía un cantautor del meu poble, la memòria.... el temps ja arrivat. Enhorabona pel blog, surteixen comentaris plens d'anècdotes i curiossitats.

    Manu

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.