dimecres, 16 de setembre de 2009

la càmera i el tempo

F. Vera: Souvenir del Bòsfor. Anadolu Kavagi, Turquia. 2003

Darrerament he llegit alguns apunts d'Isidre Santacreu al seu blog Antropòfag i al forum Cronopios. I no sé per què, m'han fet pensar en una certa relació entre l'aparell i el temps fotogràfics.
En el seu blog, Isidre ens parla de la relació que el fotògraf estableix amb la seua càmera, eixe objecte que transformem sovint en fetix imprescindible i sense el qual no podríem fer fotos. La llum, les ombres, el tema, fins i tot la pel·lícula o el sensor són només materials amb els quals confegir imatges, però la càmera és l'únic objecte imprescindible per fer fotografies, l'únic que ens permet apropar-nos a la veritable matèria de la fotografia i potser és aquest el motiu pel qual el fotògraf manté aquesta mena de relació fetitxista; però Isidre li dóna a aquesta relació una dimensió temporal (de "festeig", podríem dir) en què cal un procés d'adaptació, de mútua coneixença, que durà a saber-ne les virtuts i també els defectes de cadascú d'ells (perquè el fotògraf descobrirà quines són les possiblitats i els límits de la seua càmera, però també la càmera li descobrirà a ell quines en són les seues).
En el segon cas, Isidre comenta una imatge de David Hockney titolada Mother, tot començant a dir que l'aparell fotogràfic és un invent que hi arriba fòra d'època. Altra vegada la càmera i el temps! Per a Isidre, la càmera fotogràfica arriba tard perquè representa el món en funció de la perspectiva cònica pròpia del Renaixement, mentre que el món actual és descentralitzat, fragmentari i parcial. És per això que tria la foto de Hockney, perquè està formada per moltes fotos de fragments del rostre de la seua mare que s'acoblen tot reconstruint-lo sense seguir, almenys aparentement, la perspectiva cònica.
Podreu pensar en la independència de tots dos textos, però, en el fons, ambdós venen motivats per la relació entre el temps i la càmera. Crec que resulta evident que al fotògraf li cal un temps per fer-se amb l'aparell, per adaptar-se'n, per trobar-li les possibilitats, però també hauria de ser igualment evident que per enfrontar-se amb el tema també li cal un temps (eixe temps que Hockney es pren per fotografiar fragmentàriament el rostre de sa mare, o la partida d'Scrable o el jardí zen). Tanmateix, podria semblar que cal seguir aquest ordre -és a dir, primer aprendre a dominar la càmera i després dedicar-li temps a fer les fotos-, però es tracta en realitat d'una temporalitat circular, retroalimentada, doncs el temps dedicat a l'observació i l'acció sobre el tema ens aboca irremissiblement a dedicar-li temps a l'aparell i a aprendre noves possibilitats i noves accions possibles que ens menaran a tractar amb un tempo renovat allò que fotografiem. I si he fet un embarbussament d'això, disculpeu-me, però potser no ho sé explicar millor.
Per tot això és pel que trobe que els dos textos de l'Isidre van per la mateixa línia tot i les aparents divergències.
I parlant de la foto (de les fotos) de Hockney, em cal apuntar una certa, i ben cordial, discordància amb la contraposició que fa l'Isidre entre la perspectiva cònica i la visió fragmentària, descentralitzada i parcial, doncs ¿quin mitjà ha contribuït, com cap altre, a crear eixa cosmovisió fragmentària, descentralitzada i parcial, si no ha estat la fotografia? Perquè la fotografia pot emprar la perspectiva cònica (una característica òptica), però es basa, fonamentalment, en el tall espacial i temporal que permet l'aparell fotogràfic (Dubois) i en el cas de les fotos de Hockney, cada un dels talls temporals i espacials són moments exactament igual d'imprecisos i d'indeterminats, sense cap preeminència dels uns sobre els altres, sense cap categorització ni temporal ni espacial, de manera que el conjunt d'imatges emprades es redueixen a un únic moment tan imprecís i fragmentari com cada una de les fotos que la componen i configuen totes elles un espai tan fragmentari com el de la foto única.
I per finalitzar, una referència a l'anècdota que relata Siqui Sànchez al seu blog, d'una coneguda que li demana consell sobre quina càmera pot regalar a la seua parella: li prega que siga una càmera "ràpida", és a dir una càmera que resulte tan fàcil d'ajustar que no la faça esperar quan la fotografien davant el monument insigne o l'indret emblemàtic.

3 comentaris:

  1. Hola Francesc,
    Encara estic estarrufat per les al·lusions. Fins i tot en la fricció que apuntes t'he de dir que hi estic d'acord: l'ús que s'ha sabut donar a la càmera fotogràfica ha estat cabdal en la configuració de la cosmovisió fragmentària actual.
    Quan dic que la fotografia és un invent arribat fora d'hora, ja m'entens que no em refereixo a que sigui un invent obsolet (només cal veure el creixement exponencial de fotografies que ens envolten). Em refereixo a que l'ús immediat de la càmera és la fixació de perspectives, i que ha fet falta tota una experimentació i aprenentatge de l'instrument per tal de trobar-li altres usos més afins als vents que bufen.
    Estic llegint ara uns textos de la Rosalind Krauss, i en un que li dedica a Alfred Stieglitz parla precisament com a factor determinant de la seva evolució com a fotògraf el "reconeixement del retall de la realitat, del fet que si la fotografia reprodueix el món ho fa de forma fragmentada". És a dir, el que comentes de Dubois, ho entenc dedicat al que entenem avui per fotografia, i que és fruit d'una evolució i d'una època. Podríem parlar d'una feliç "apropiació indeguda" de la fotografia per part nostra? En tot cas, estic encantat que per fer esment a la fotografia haguem de parlar de temps...

    ResponElimina
  2. Isidre, ja sabem que la discrepància no ho és tant (al menys no és discrepància "de fons"). I sí, jo també opine que no serà fins que la fotografia comprenga que el seu llenguatge no és el de la pintura (i molt menys el de la pintura renaixentista) que assolirà la pròpia especificitat.
    Molt bé els textos de la Krauss, no?

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.