la càmera i el tempo

F. Vera: Souvenir del Bòsfor. Anadolu Kavagi, Turquia. 2003

Darrerament he llegit alguns apunts d'Isidre Santacreu al seu blog Antropòfag i al forum Cronopios. I no sé per què, m'han fet pensar en una certa relació entre l'aparell i el temps fotogràfics.
En el seu blog, Isidre ens parla de la relació que el fotògraf estableix amb la seua càmera, eixe objecte que transformem sovint en fetix imprescindible i sense el qual no podríem fer fotos. La llum, les ombres, el tema, fins i tot la pel·lícula o el sensor són només materials amb els quals confegir imatges, però la càmera és l'únic objecte imprescindible per fer fotografies, l'únic que ens permet apropar-nos a la veritable matèria de la fotografia i potser és aquest el motiu pel qual el fotògraf manté aquesta mena de relació fetitxista; però Isidre li dóna a aquesta relació una dimensió temporal (de "festeig", podríem dir) en què cal un procés d'adaptació, de mútua coneixença, que durà a saber-ne les virtuts i també els defectes de cadascú d'ells (perquè el fotògraf descobrirà quines són les possiblitats i els límits de la seua càmera, però també la càmera li descobrirà a ell quines en són les seues).
En el segon cas, Isidre comenta una imatge de David Hockney titolada Mother, tot començant a dir que l'aparell fotogràfic és un invent que hi arriba fòra d'època. Altra vegada la càmera i el temps! Per a Isidre, la càmera fotogràfica arriba tard perquè representa el món en funció de la perspectiva cònica pròpia del Renaixement, mentre que el món actual és descentralitzat, fragmentari i parcial. És per això que tria la foto de Hockney, perquè està formada per moltes fotos de fragments del rostre de la seua mare que s'acoblen tot reconstruint-lo sense seguir, almenys aparentement, la perspectiva cònica.
Podreu pensar en la independència de tots dos textos, però, en el fons, ambdós venen motivats per la relació entre el temps i la càmera. Crec que resulta evident que al fotògraf li cal un temps per fer-se amb l'aparell, per adaptar-se'n, per trobar-li les possibilitats, però també hauria de ser igualment evident que per enfrontar-se amb el tema també li cal un temps (eixe temps que Hockney es pren per fotografiar fragmentàriament el rostre de sa mare, o la partida d'Scrable o el jardí zen). Tanmateix, podria semblar que cal seguir aquest ordre -és a dir, primer aprendre a dominar la càmera i després dedicar-li temps a fer les fotos-, però es tracta en realitat d'una temporalitat circular, retroalimentada, doncs el temps dedicat a l'observació i l'acció sobre el tema ens aboca irremissiblement a dedicar-li temps a l'aparell i a aprendre noves possibilitats i noves accions possibles que ens menaran a tractar amb un tempo renovat allò que fotografiem. I si he fet un embarbussament d'això, disculpeu-me, però potser no ho sé explicar millor.
Per tot això és pel que trobe que els dos textos de l'Isidre van per la mateixa línia tot i les aparents divergències.
I parlant de la foto (de les fotos) de Hockney, em cal apuntar una certa, i ben cordial, discordància amb la contraposició que fa l'Isidre entre la perspectiva cònica i la visió fragmentària, descentralitzada i parcial, doncs ¿quin mitjà ha contribuït, com cap altre, a crear eixa cosmovisió fragmentària, descentralitzada i parcial, si no ha estat la fotografia? Perquè la fotografia pot emprar la perspectiva cònica (una característica òptica), però es basa, fonamentalment, en el tall espacial i temporal que permet l'aparell fotogràfic (Dubois) i en el cas de les fotos de Hockney, cada un dels talls temporals i espacials són moments exactament igual d'imprecisos i d'indeterminats, sense cap preeminència dels uns sobre els altres, sense cap categorització ni temporal ni espacial, de manera que el conjunt d'imatges emprades es redueixen a un únic moment tan imprecís i fragmentari com cada una de les fotos que la componen i configuen totes elles un espai tan fragmentari com el de la foto única.
I per finalitzar, una referència a l'anècdota que relata Siqui Sànchez al seu blog, d'una coneguda que li demana consell sobre quina càmera pot regalar a la seua parella: li prega que siga una càmera "ràpida", és a dir una càmera que resulte tan fàcil d'ajustar que no la faça esperar quan la fotografien davant el monument insigne o l'indret emblemàtic.