d'influències i receptes

F. Vera: Xiqueta a la fira (de la sèrie Nocturnes). Albalat de la Ribera, 1985

Sovint, quan parlem de fotografia, tenim tendència a referir-nos-en a la totalitat de les fotografies en el seu conjunt, sense fer cap diferenciació entre elles. Ni tampoc acostumem a diferenciar-ne l'ús, com si el fet d'emprar un aparell fotogràfic donés unitat a tot el que d'ell s'esdevé. És com si en parlar de literatura, així, en abstracte, pensàrem que qualsevol arranjament de paraules en línies és literari.
És cert que en ocasions eixa indeferenciació de la fotografia, l'ús quotidià de la càmera, ha servit per reflexionar sobre el medi, però avui, no voldria referir-m'hi ni a pràctiques fotogràfiques familiars ni a l'ús iconogràfic de les fotografies en els catàlegs dels hipermercats, per exemple, d'igual manera que tampoc no m'hi referiria a les anotacions d'una agenda escolar o a un inventari de productes d'un magatzem a l'hora de parlar de literatura. Vull centrar-me ara i ací en usos que, d'alguna manera, responen a uns criteris "artístics" on la intenció principal és la de satisfer la pulsió escòpica de l'espectador tot procurant-li el gaudi estètic. I, aleshores, d'igual manera a com passa en la literatura, també ens trobem amb diferenciacions notables. I no parle només de la diferenciació en gèneres. Hi ha, per exemple, una literatura de consum, l'objectiu de la qual és arribar a ser-ne un bestseller, com hi ha la literatura d'experimentació que tempta d'albirar noves formes del llenguatge. Hi ha, també, obres que aporten noves perspectives, maneres originals d'apropar-se al món i que, per tant, reclamen d'un lector més avisat o d'una major atenció, i d'altres que reiteren aquelles formes ja sabudes més fàcilment assimilables per qui passa per sobre d'aquelles pàgines.
En fotografia, hi ha dues opcions que podrien ser-ne l'equivalent. Cert que hi ha moltes altres, com també hi ha moltes altres opcions literàries, però ara em cal centrar-me en aquestes dues. Una opció, fàcilment assimilable, és aquella que centra la creativitat en l'aplicació d'unes tècniques aparentement sorprenents, però què responen a criteris establerts de manera meridiana: imatge recognoscible, tema usualment inusual, joc de llums i ombres equilibrat, harmonia d'elements i algun toc d'efecte sorprenent. Aquesta és la recepta per confegir una bona foto de concurs, per assolir una imatge destinada a obtenir un èxit més o menys puntual i per gaudir d'un relatiu reconeixement entre el seu entorn més immediat. Altra opció, però, és la de l'experimentació personal en temes i formes regits des d'uns particulars interesos estètics i expressius, on res no hi ha definit i on no hi ha cap recepta conceptual, formal o tècnica de què partir. Qui tria aquesta segona opció haurà de saber com de feixuc és el camí triat, i com de difícil és garantir-se'n l'èxit, i caldrà que sàpiga també que l'única satisfacció a què pot aspirar és a intentar confegir una obra coherent en el millor dels casos, resultat de llargues etapes de reflexió i d'acció i que li exigirà, cada vegada més, una major formació tècnica i conceptual on les visites a exposicions, l'adquisició de llibres i catàlegs d'autors diversos i la revisió contínua de la història de la fotografia li hauran de ser imprescindibles.
Tant en un cas com en l'altre, però, el fotògraf parteix de les inevitables influències i de les diverses maneres de funcionar del context en què s'hi mou. Per guanyar un concurs fotogràfic hom es guia per aquelles imatges que habitualment són premiades i en pren model per assegurar-se'n l'efectivitat. Tanmateix, per confegir un treball personal el fotògraf s'ha de moure, des de les pròpies preferències, entre un ventall ample de propostes i de conceptes que —si aconsegueix no perdre's entre l'espessa xarxa de possibilitats— li permetran elaborar una estètica pròpia, que serà més rica i personal com més variades i diverses hagen estat les influències rebudes. Generalment, i al marge de bastants excepcions, són, aquestes, pràctiques que, per divergents, s'ignoren mútuament. Els fotògrafs de concurs, normalment, pràctiquen un virtuosisme tècnic al servei de receptes encotillades però efectives per optar al premi, mentre que els fotògrafs que cerquen noves maneres de fer desconeixen per complet el món dels concursos o consideren que no és lloc per a ells. Però, de tant en tant, hi ha algún híbrid, i sempre apareix algú que tempta de fer fotografies de manera personal, que ha tingut la curiositat de furgar en la història de la fotografia però que troba en el concurs l'única manera de donar a conéixer el seu treball; aleshores, potser la seua obra arribe a ser seleccionada, però rarament optarà a ser premiada. ¿Què passa, doncs, si en un concurs hi ha un jurat que entén la fotografia des del vessant creatiu, d'investigació personal, que reconeix de lluny els trucs i les receptes —el manierisme— de qui fotografia en funció del premi i no de l'obra personal? ¿Què passa si hi ha una obra que mínimament suposa una manera personal de mirar? ¿Què passa si aquella obra s'endú cap premi, encara que només siga un tercer premi? No és una mera suposició retòrica. Això ens passà aquest cap de setmana en què vaig formar part del jurat del premi de fotografia de l'Associació de veïns de la Platja de Gandia. Una bona part del públic, habituat com està a veure obres que segueixen les receptes a l'ús, pensà que el jurat li prenia el pèl o que, en el millor dels casos, els seus membres no en teniem ni idea, de fotografia.
(He d'agrair, des d'ací, el tracte magnífic i les atencions dels organitzadors del premi. Ha estat un plaer poder col·laborar-hi).
.