Fotos i teatre

F. Vera: El mim Alain Vigneau i el seu fill. MIM, Sueca, 1993

Aquesta setmana, entre el 16 i el 20 de setembre, té lloc a Sueca la vintena edició de la Mostra Internacional de Mim (la MIM) i no voldria deixar passar l’oportunitat de referir-m’hi, sobre tot perquè enguany, per diversos compromisos adquirits (entre els quals hi ha la inauguració de l’exposició Urbs mínima a Ontinyent) no podré seguir els espectacles d’aquesta edició.

Entre els anys 1993 i 2005 hi vaig col·laborar en la documentació fotogràfica del festival, tasca que compartia amb Voro Sendra. Erem allò que se’n diu els fotògrafs oficials de la mostra, una distinció que t’investeix de certs privil·legis a l'hora de prendre les fotos, però què a poc que et descuides i a força de fotografiar espectacles any rera d'any, pot acabar en un treball rutinari, raó per la qual cal obligar-se a trobar noves maneres d'enfrontar-se amb el tema. La veritat és que al llarg de les tretze edicions en què vaig documentar el MIM vaig agafar força experiència en la fotografia de teatre i tanmateix —almenys així m'ho sembla— vaig poder evitar la reiteració i el manierisme.

En un treball d'aquestes característiques, les fotografies realitzades han de servir per documentar l'esdeveniment, tot satisfent les expectatives de qui realitza l'encàrrec, però tanmateix, han de permetre l'aproximació personal del fotògraf, l'equilibri entre la utilitat i la creativitat. El director de la mostra, Abel Guarinos, compartia aquesta idea i això feia més fàcils les coses. Tant que el 1997, es feu una exposició itinerant i una publicació de 72 pàgines (Fotografies mimades, València, Teatres de la Generalitat) que recollia imatges de les set primeres edicions del festival.

Però fotografiar teatre té unes particularitats que condicionen el treball del fotògraf de manera notable. Una obra de teatre ja ens dóna, en gran mesura, la composició, la relació d'espais, el contrast de l'escena i dificulta en part la "visió personal"; és a dir, en la posada en escena hi ha implícita la possible fotografia i el fotògraf, dipòsit de saber i de tècnica, ha de recórrer a l'enginy per trobar el punt de vista, la distància focal i el moment en què la seua imatge, tot documentant l'espectacle, s'articule de manera personal. I això no resulta fàcil.

I com que una cosa és el llenguatge teatral i una altra el fotogràfic, cal avisar que una bona foto de teatre no implica, necessàriament, una bona obra teatral, d'igual manera que un bon espectacle no garanteix, per força, una bona fotografia. De fet he hagut de fotografiar espectacles que m'han captivat com a tals i en els quals resultava difícil de trobar imatges, mentre que en d'altres, que per mi careixien d'interés, hi havia l'oportunitat d'aconseguir imatges de molta plasticitat i contundència. Això és així perquè en la fotografia el temps, el ritme, l'equilibri i l'expressió, s'hi donen en un tall temporal i espacial imprecís i indefinit que només ateny a la visualitat, mentre que en el teatre totes aquelles coses s'hi distribueix en un continu temporal que afecta a d'altres percepcions sensorials i emotives. Potser és per això que resulta possible de realitzar imatges personals, creatives, tot fotografiant teatre.

.