dijous, 3 de setembre de 2009

torna-li, amb la realitat!

F. Vera: Apol·lo, British Museu, Londres. 2006

Hi ha la tendència a identificar la fotografia amb la realitat. O, potser millor, hi ha la creència de què la fotografia és la realitat. Però, segurament caldria preguntar-nos d'antuvi què és, en realitat, la realitat? Tanmateix, i donat que hom tendeix a identificar veritat i realitat, caldria preguntar-se si totes dues són la mateixa cosa. Un problema que segurament pertany més al terreny de la filosofia que al de la fotografia (espere que els amics filòsofs que segueixen aquest blog hi puguen aportar alguna cosa als comentaris), però què possiblement ha de tenir certa trascendència, diguem-ne, fotogràfica. Fixeu-vos, sinó, en allò de la "realitat virtual" que tanca en un mateix concepte dues accepcions contraposades.
Per relacionar-nos amb el món ens valem, i des de fa temps, d'eines ben diverses, com ara el llenguatge, però en els darrers temps ens valem, sobretot, de les imatges. Amb el llenguatge i amb les imatges hem anat construïnt allò que en diem "realitat" i que potser no és cap altra cosa que la manera que tenim d'interpretar el món que ens envolta, la forma que ens permet relacionar-nos-hi, el mode que tenim per explicar-nos-el. Les deitats dels grec i dels romans eren ben "reals" per als ciutadans de l'antiguitat clàssica, però són una fabulació per a l'home actual tot i la quantitat i varietat d'imatges d'aquelles deitats que conserven els nostres museus. Aleshores, fins i tot si teníem la seguretat de què les fotografies ens transmeten fidelment la realitat, podríem tenir la certesa de què aquesta realitat és veritable? Possiblement m'he ficat en un terreny massa relliscós, per metafísic, i no sé si sabré sortir-me'n amb un mínim d'èxit, però ho intentaré.
Fins fa no res, les fotografies tenien una presència "real", existien sobre un suport físic, de cel·lulòide o de paper i no els calia cap mediació per poder ser observades. Però ara hi ha la foto digital i per poder ser visualitzada cal la mediació de mitjans tècnics sofisticats, com ara el monitor d'un ordinador, on no deixa de ser una imatge virtual, d'existència momentània i que desapareix en el moment en què s'hi mostra una altra de diferent. La fotografia, doncs, amb la digitalització, ha perdut la realitat "real" per pasar a la "virtual", però ¿vol dir això que la fotografia ja no està capacitada per a captar la realitat? Heus ací el rovell de l'ou.
Hi ha qui considera que la fotografia ha perdut eixa capacitat documental, mediadora entre l'espectador i la realitat en haver-se desmaterialitzat, però això no obstant, és evident, cada vegada depenem més de les imatges per a la comprensió i per a la construcció del món que ens envolta (tot i la seua virtualitat). És a dir, les imatges, i per tant les fotografies, serveixen cada vegada més per a materialitzar la "realitat", d'igual manera a com els clàssics materialitzaren la realitat del seu Olimp mitjançant les pintures i les escultures. ¿Si avui som capaços de comprendre aquell món mitològic, que tant ha contribuit a formar el nostre pensament i la cultura occidental, no ajudaran, les nostres fotografies, a fer comprendre a un hipotètic observador futur, la realitat actual tot aportant-li una capa més al seu substrat cultural? Altra qüestió, però, seria si eixa "realitat", virtual o no, és veritable o tergiversada, i això és ja una altra història que seria ara massa llarga de contar.
.

4 comentaris:

  1. He arribat hui a estes pàgines i supose que romandré durant molt de temps: són meravelloses.

    Crec que no descobriré cap cosa nova amb els dos llibres que citaré, però llegint l´entrada he recordat automàticament l´obra del fotògraf Joan Fontcuberta (gairebé tota és un joc realitat/ficció) i els llibres "El beso de Judas. Fotografía y verdad" així com "Ciencia y fricción. Fotografía, naturaleza, artificio".

    Crec que ambdós són imprescindibles en la biblioteca d´un fotògraf.

    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Sí, Carles, els llibres de Fontcuberta semblen ser d'obligada lectura, però en el fons, pense que hi ha certes diferències de matís entre allò que aquest proposa i el que jo he intentat dir ací. Joan intenta demostrar que la fotografia falseja la realitat i s'allunya de la veritat, i per això, per demostrar-ho (o potser és a la inversa, tant s'hi val) fa les imatges que fa. Jo el que intente d'explicar (i no crec anar molt errat) és que les fotografies generen una "realitat" pròpia, una "realitat" que, independentment de la seua vericitat o falsedat, ens identifica d'alguna manera, a nosaltres i al món en què vivim.

    ResponElimina
  3. Sí, clar, jo havia recordat al Fontcuberta a tall del teu últim comentari (“Altra qüestió, però, seria si eixa "realitat", virtual o no, és veritable o tergiversada”).

    Sí, en el fons seguim tirant de mites, com els clàssics, per entendre el món, i per això les fotos com a assaig o, com tu dius, com a eina per a comprendre/construir/interpretar/ materialitzar la realitat. Però sempre amb humiltat i cautela, no siga que ens passe el mateix que a Hugo von Hofmannsthal en la seua "Carta de lord Chandos", que es caga en tots els santets (amb perdó per l´expressió) i abandona l´ofici i la vocació d´escriptor perquè veu que cap paraula és susceptible d´expressar la realitat objectiva.

    ResponElimina
  4. Si partim de la premisa de què no ho som, d'objectius, i de que la fotografia, o les fotos que fem, tampoc no poden ser-ho, difícilment podem caure en el perill de que ens passe el mateix que a von Hofmannsthal. Si deixem de fotografiar serà perquè ja no ens servirà per a "comprendre/construir/interpretar/materialitzar la realitat". No trobes?

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.