profecies

F. Vera: Xavi Castillo i Sergi Claramunt. Mostra Internacional de Mim, Sueca. 2000

La darrera de les lectures d'aquest estiu ha estat ¿Soñarán los androides con cámaras fotográficas? (Fontcuberta, J. editor, Ministerio de Cultura, Madrid, 2009). Es tracta d'una publicació que recull les ponències i intervencions de Encuentros PhE08, en juny de 2008. La intenció dels encuentros era la d'esbrinar quin era el futur que li espera a la fotografia, si en un futur hipotètic encara tindrà sentit el fer fotos, però, curiosament, el comú denominador de la pràctica totalitat dels textos es centra en una revisió del passat de la fotografia. I si hi ha cap mirada cap el futur, també aquesta és retrospectiva, ja que es basa en títols clàssics de la cinematografia de ciència-ficció, com Blade Runner o Metropolis. Fins i tot Gervasio Sánchez, magnífic fotògraf i ciutadà compromés, ironitza en finalitzar el seu text, dient que en el futur s'empraran les càmeres de plaques com clarament pot veure's a El planeta de los simios.
I és que parlar del futur resulta massa agossarat, potser. Sobre tot si qui aborda la qüestió és un historiador.
Posats a parlar de cinema de ciència-ficció, hi ha una escena de 2001, una odissea de l'espai, que em feu reflexionar en el seu moment. Quan el protagonista arriba a l'estació interespacial, manté una reunió amb diversos responsables, reunió que és documentada per un fotògraf. La càmera emprada és una càmera miniaturitzada (el transistor i el xip feien preveure que el futur seria miniaturitzat), però el fotògraf mira pel visor (òptic, evidentment) i no a una pantalla LCD i, ves per on, fa avançar el rodet de pel·lícula després de cada fotografia. Una profecia, aquesta, que l'ha errat en tots els aspectes, doncs les càmeres —les càmeres professionals, almenys— són grans i la pel·lícula pràcticament ja no s'usa.
De tota manera, i per no apartar-nos-en del que comentàvem, hi ha un parell de textos en el llibre que s'atreveixen a pronosticar un futur per a la fotografia, i trobe que tots dos tenen certes concomitàncies, ja que es centren en els usos actuals de la fotografia, de la fotografia digital, bàsicament, i acaben atrevint-se a pronosticar quin pot ser l'ús futur de la fotografia. Pedro Meyer, defensor i propagandista com pocs de la fotografia digital des del seu web ZoneZero, considera que el futur de la fotografia és el de ser vehicle de la construcció de simulacres, per a contar històries. Daniel Canogar, per la seua part, després de descriure els hàbits que s'han anat generant en la societat amb la incorporació de la fotografia digital determina que l'ús massiu de la fotografia l'ha banalitzat i la deixa incapacitada per a captar la realitat, raó per la qual serà la fotografia "artística", aquella que "ens presenta una versió estilitzada, escènica i dramàtica de la realitat" la que ens permetrà allunyar-nos de la banalització de la quotidianeitat. Una cabriola, quasi un triple salt mortal, amb que l'autor nega la existència de cap altra possible pràctica fotogràfica seriosa al marge de l'artisticitat, tot evitant els usos documentals de la fotografia per proclamar la documentalitat del simulacre.
No sé quin futur espera a la fotografia, però tinc la sensació de què estem repetint, d'alguna manera, la seua història.
.