morir mirant ("d'après" García-Alix)

F. Vera: Terrassa del Uffizi. Florència. 2009

Els darrers dies de juliol, en el transcurs del viatge a Florència, he pogut llegir Moriremos mirando, el llibre d'Alberto García-Alix (Madrid. La Fábrica, 2008). Un títol suggerent i una lectura interesant on podem trobar de manera plana, emotiva i, sobretot, vivencial el que podem llegir de manera erudita i solemne a determinats textos de teoria fotogràfica.
El llibre és un recull de textos, aviat breus, destinats a publicacions diverses, ja foren catàlegs d'exposicions o articles de revista, però trobe que transmeten en el seu conjunt dues idees recurrents: la fotografia com a intent de comprensió d'un mateix i del que s'hi té al davant, per una banda i, d'altra, la indefectible condició de passat de tot allò fotografiat, de manera que el que es capta amb la càmera, segons ens diu, es situa a "des d'on no s'hi torna".
Les fotografies de García-Alix sempre m'ha interesat, però, sobre tot, m'han colpit, m'han captivat. Són fotografies directes, sinceres, sense artifici aparent i, fonamentalment, contundents, viscudes. I és que, com molt bé diu l'autor, "una manera de mirar, és una forma de ser". Jo, per la meua part —tot i que no sabria fer aquesta mena d'imatges per molt que l'admire i li envege l'art—, coincidesc amb el que García-Alix ens proposa, perquè també a mi em sembla que fotografiar és un exercici de comprensió, tot i que, afortunadament, més aviat em mena a formular-me noves preguntes que a trobar respostes concretes. Potser és per això que continue fotografiant, i que —a despit de què semble un embarbussament— per explicar-me per què fotografie és que faig fotos de gent fotografiant. No seré jo també, com diu l'Alberto, un més d'aquells que moriran mirant?