F. Vera: Piazza San Giovanni. Florència. 2009El turista, davant la incapacitat per contemplar i retindre, en el curt període de temps de què disposa, cada detall de la façana de Santa Maria del Fiore, o de la Porta del Paradís del Baptisteri, necessita fotografiar-les per després refer la seua visita i delir-se en detalls només intuïts mentre hi era davant el monument. Talbot ja aportava aquesta particularitat de la fotografia, quan, en una carta adreçada a la Royal Society i en referència a una de les imatges que publicaria a The Pencil of Nature (1844), deia que s'hi podia veure un rellotge marcant l'hora exacta en què la imatge fou realitzada detall que li havia passat desapercebut en el moment de captar-la. Però, tanmateix, la idea, tan arrelada, d'identificació entre l'ull i la càmera fotogràfica (identificació ja assenyalada per Descartes el 1637 a La Dioptrique quan representa el funcionament de l'ull en comparació amb la càmera obscura) crea la il·lusió de que allò que veiem a la imatge capturada és el mateix que vàrem percebre en el moment de disparar el botó de l'obturador. Per tant, la fotografia seria un registre astigmàtic, en la mida en que recupera a posteriori els detalls enregistrats sense necessitat d'haver estat plenament conscients d'haver-los anotat.
Però de vegades, el registre no ho és tant del lloc, de l'objecte, com ho és de la situació, de l'experiència que hom hi té i, aleshores, potser interesa més transmetre emocions que enregistrar fredament, i no prima tant la intenció de denotar com la d'expressar.
El registre, en tant que document, ha de ser, per força, objectiu. L'obra expressiva, per contra ha de ser, necessàriament, subjectiva. Potser en eixa diferència s'ha volgut fer recaure la distinció entre el document i l'art, però la fotografia, mitjà paradoxal com cap altre, trenca eixa diferenciació i ultrapassa les fronteres. La fotografia té dificultats per marcar el límit entre denotació i expressió. És cert que hi ha fotografies que s'hi decanten més en un sentit que l'altre, però eixa característica aporètica de la fotografia fa que determinats artistes iniciadors de l'art conceptual empraren la fotografia com el registre (objectiu) d'una intervenció significativa (subjectiva), de tal manera que el document (la fotografia) s'ha d'interpretar mitjançant un codi particular (la intervenció artística). Hi ha qui vol trobar en aquesta característica paradoxal del mitjà la raó per la qual aquest es mou entre la realitat i la ficció, entre el document i l'art, però d'això, si en tenim ganes, ja en parlarem un altre dia.
.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaCom parles d'una part que especialment m'interessa dins la fotografía, m'agradaria comentar un aspecte del que en parles "La fotografia té dificultats per marcar el límit entre denotació i expressió..."
ResponEliminaCrec que cada vegada més la fotografia deixa de plasmar el record i intervé en el món artístic de manera desorbitant.El semiòleg francés Roland Barthes va destacar ja des del començament que precisament a la fotografia podiem trobar el que ell anomenaba la "teoría del desvio". Deixava pràcticament al mateix nivell la fotografía i la poesia per la capacitat metafórica que poseeixen (intencionadament o no) la majoria de les imatges. En paraules textuals deïa també Barthes que "sea lo que sea lo que ella ofrezca a la vista y sea cual sea la manera empleada, una foto es siempre invisible: no es a ella a quien vemos porque el referente (lo que ella representa) se adhiere. Y esta adherencia hace que exista mucha dificultad en enfocar el tema de la fotografia".
Es un tema ben llarg, les vanguardies ens han ajudat a obrir els ulls entre la imatge i la paraula.
Estaré encantada de llegir-te quan vulguis tractar-lo.
Jenni, no m'ho poses fàcil (i això m'agrada). El tema permet força matisacions i això no és fàcil fer-ho a un blog perquè els apunts no permeten una extensió excessiva si no és amb el risc d'espantar els possibles lectors, però m'alegra que aquests breus apunts servesquen per motivar comentaris com el teu.
ResponEliminaLa relació entre fotografia i poesia és un aspecte que sempre m'ha interesat, de fet, quan he col·laborat amb algun escriptor, sent el punt de partida les meues fotografies, aquests han optat sovint pel format poètic (ja siga en vers o en prosa) i això vol dir alguna cosa. Altre aspecte és el de la contingència entre fotografia i referent, cosa que, com molt bé dius, deixà definitivament establert Barthes a "La chambre claire" i crec que eixe és el tema central d'aquest apunt, el que determina eixa "dificultat pe a marcar el límit entre denotació i expressió" i és per això que considere l'esència paradoxal de la fotografia, ja que permet la poesia (subjectiva, emotiva, polisèmica) mitjançant un registre determinat per la presència ineludible del referent (objectiu, denotatiu i unívoc).
El que també m'interesa constatar és que hi ha usos diferents de la fotografia (i crec que això ho he anat apuntant en algunes entrades anteriors) i que la fotografia digital (al menys de moment) no ha superat. Cal diferenciar entre la fotografia del turista, cap de família o persona que accidentalment captura imatges (l'usuari, com jo el denomine) i el fotògraf (tant s'hi val si professional o aficionat) que realitza una imatge conscient, independent, aparentment al menys, del record i d'una certa intenció artística (però continue insistint en que els límits sempre es mantenen difusos).
El tema que apuntes i que relaciona imatge i paraula, intentaré tractar-lo (amb les limitacions pròpies del format, és clar) el més aviat possible. De fet havia estat ja temptat de tractar-lo, però encara no he editat una imatge addient que em done suport a un text d'aquestes característiques.
Corresponc el teu interés en llegir-me amb el meu per rebre els teus oportuns i engrescadors comentaris.
Sí, estic d'acord amb allò que dius que no tota la fotografia contempla el mateix objectiu, pel fet que molts fan simples fotografies de record del moment.
ResponEliminaTambé que no es un tema a debatre als comentaris del blog pel matisos i la seua extensió. Pero tu has obert ja una escletxa dins del tema, res podría lligar la fotografía o imatge i la paraula si entenem per ejemple la poesía com a simple objecte lingüístic i a la imatge com a simple referent visual.
Gràcies pel blog, et continuaré visitant i espere les teues reflexions.
Per cert, eres de sueca?
Jo també ho soc.
Jenni:
ResponEliminaCertament, ni la poesia és una mera hilació de paraules ni la fotografia un simple referent visual. Com deia algú, en literatura se'n diu una cosa i n'és una altra. Eixa és la força de la poesia i de la fotografia, la capacitat per suggerir tantes coses amb una tal economia de mitjans. De la connexió entre poesia i fotografia, n'estic més que convençut i en aquest blog ja m'hi he referit a això en alguna ocasió, de manera més o menys marginal (o no), per exemple a l'apunt de 29 de maig ( http://cistelladellum.blogspot.com/2009/05/son-les-fotos-allegories.html )
i al del 8 de maig ( http://cistelladellum.blogspot.com/2009/05/lenigma.html ).
Pel que fa a la teua pregunta t'he de dir que "ser", sóc de Sollana, però ja fa trenta anys que visc a Sueca, i que els meus estudis de batxillerat (de sis cursos i revàlides) els vaig fer al Centro Politécnico de Enseñanza (actuals Escoles Jardí), de manera que puc considerar-me un suecà més.
M'alegra, també que una suecana mostre interés per seguir aquestes pensamentades que amb una irregular periodicitat vaig perpretant i, ja que vivim al mateix poble, quedes convidada a la inauguració de l'exposició i presentació del llibre que recull el meu treball "Urbs mínima" que serà el 5 de novembre a la sala dels Porxets.
Espere nous comentaris teus, que n'estic segur seran força interesants.