de la sort i de l'atzar

F. Vera: Musée du Louvre. París. 2006

Havia explicat ja com m'havia traslladat amb tot d'aparells de treball a "la mar". Els canvis sempre impliquen algunes molèsties o complicacions. Una d'elles és la llum ambient, constant i controlada al meu estudi, canviant en intensitat i temperatura color en l'indret on ara treballe. Però no és eixe l'únic canvi introduït: ben a prop de l'ordinador hi ha l'aparell de televisió que de tant en tant distreu algún membre de la família. Realment, no és que em distrega més del que seria convenient. Quan em capfique en el treball em resulta relativament senzill abstreure'm de determinades coses externes, i la televisió (si no emet un programa d'aquells de "debat" en que tots parlen a crits i a l'hora) no aconsegueix de despistar-me si estic editant fotos o llegint un llibre.

Ara bé, de tant en tant m'arriba algun missatge des de l'aparell engegat que em fa parar una mica d'atenció. Aquest dies, per exemple, passen un anunci (una "propaganda", que dèiem de menunts) en que una veu en off diu més o menys literalment "prem una vegada el botó i captura trenta fotografies en un segon, després tria la que més t'agrade". Vaja!, em dic, mai no s'havia explicitat de manera tan clara la idea de Flusser de la foto com a accident!

Les càmeres fotogràfiques professionals ofereixen ràfegues de fins a 9 o 11 imatges per segon, sempre que l'obturació siga menor que un quart de mil·lèsima de segon. Captar trenta imatges per segon és el que fa, pam amunt pam avall, una càmera de video (de fet l'anunci de l'aparell continua tot oferint la possibilitat de video d'alta velocitat) i això implica valors d'exposició d'un trentè de segon, un temps d'exposició que sempre s'ha recomanat no usar sense fer ús del trípode per la possibilitat d'obtindre imatges mogudes.

Però el meu interés, ara, no és el de deturar-me en aspectes tècnics (m'ho havia "prohibit", d'alguna manera en engegar aquest blog), sinó en altres consideracions més visuals (encara que els aspectes tècnics resulten determinants, freqüentment, per als resultats visuals). Aquest anunci (no he reparat en quina marca s'hi publicita, procuraré estar més atent la propera vegada), llença la idea de què l'obtenció d'una bona fotografia és qüestió de sort i no tant d'atzar —sí, ja sé que tots dos termes són sinònims, però els podem entendre de manera diferent—, reduint l'obtenció d'una bona imatge a un càlcul de probabilitats. Un usuari que vulga obtenir una bona foto (evite la paraula fotògraf, ara, deliberadament) només haurà de captar un bon seguit d'imatges, com qui tira reiteradament el dau, per augmentar les possibilitats d'èxit. Si això fos així, ser fotògraf no tindria, al menys per a mi, cap alicient.

Reconec la influència de l'atzar en algunes fotografies, potser fins i tot en moltes, però això és independent de la sort. Ens toca la grossa de la loteria per sort, però no ens apareixen bones imatges per sort. L'atzar, en canvi, se'ns pot aliar si tenim l'ull atent, si la imatge ja niava, d'alguna manera, al nostre cervell. Potser la sort ens permeta d'obtenir una imatge bona (si el concepte de bondat el reduïm a trobar-nos "afavorits" en ella, per regla general), però l'atzar ens situa algú o alguna cosa en el lloc en què esperem que se situe per fer possible la imatge que hem previsualitzat, i aleshores, gairebé només ens cal fer una foto.

Sembla que fou Stephen Shore qui deia que n'estava fart de perdre hores i hores destriant entre dues imatges quasi idèntiques i que, per tant, havia decidit de no fer més d'una fotografia d'un tema determinat. Després, dèia, se li generava una mica el dubte de si hauria quedat fora de focus o de si s'hauria mogut però, afegia, deprés sempre trobava que havia atinat.

.