diumenge, 12 de juliol de 2009

de la sort i de l'atzar

F. Vera: Musée du Louvre. París. 2006

Havia explicat ja com m'havia traslladat amb tot d'aparells de treball a "la mar". Els canvis sempre impliquen algunes molèsties o complicacions. Una d'elles és la llum ambient, constant i controlada al meu estudi, canviant en intensitat i temperatura color en l'indret on ara treballe. Però no és eixe l'únic canvi introduït: ben a prop de l'ordinador hi ha l'aparell de televisió que de tant en tant distreu algún membre de la família. Realment, no és que em distrega més del que seria convenient. Quan em capfique en el treball em resulta relativament senzill abstreure'm de determinades coses externes, i la televisió (si no emet un programa d'aquells de "debat" en que tots parlen a crits i a l'hora) no aconsegueix de despistar-me si estic editant fotos o llegint un llibre.
Ara bé, de tant en tant m'arriba algun missatge des de l'aparell engegat que em fa parar una mica d'atenció. Aquest dies, per exemple, passen un anunci (una "propaganda", que dèiem de menunts) en que una veu en off diu més o menys literalment "prem una vegada el botó i captura trenta fotografies en un segon, després tria la que més t'agrade". Vaja!, em dic, mai no s'havia explicitat de manera tan clara la idea de Flusser de la foto com a accident!
Les càmeres fotogràfiques professionals ofereixen ràfegues de fins a 9 o 11 imatges per segon, sempre que l'obturació siga menor que un quart de mil·lèsima de segon. Captar trenta imatges per segon és el que fa, pam amunt pam avall, una càmera de video (de fet l'anunci de l'aparell continua tot oferint la possibilitat de video d'alta velocitat) i això implica valors d'exposició d'un trentè de segon, un temps d'exposició que sempre s'ha recomanat no usar sense fer ús del trípode per la possibilitat d'obtindre imatges mogudes.
Però el meu interés, ara, no és el de deturar-me en aspectes tècnics (m'ho havia "prohibit", d'alguna manera en engegar aquest blog), sinó en altres consideracions més visuals (encara que els aspectes tècnics resulten determinants, freqüentment, per als resultats visuals). Aquest anunci (no he reparat en quina marca s'hi publicita, procuraré estar més atent la propera vegada), llença la idea de què l'obtenció d'una bona fotografia és qüestió de sort i no tant d'atzar —sí, ja sé que tots dos termes són sinònims, però els podem entendre de manera diferent—, reduint l'obtenció d'una bona imatge a un càlcul de probabilitats. Un usuari que vulga obtenir una bona foto (evite la paraula fotògraf, ara, deliberadament) només haurà de captar un bon seguit d'imatges, com qui tira reiteradament el dau, per augmentar les possibilitats d'èxit. Si això fos així, ser fotògraf no tindria, al menys per a mi, cap alicient.
Reconec la influència de l'atzar en algunes fotografies, potser fins i tot en moltes, però això és independent de la sort. Ens toca la grossa de la loteria per sort, però no ens apareixen bones imatges per sort. L'atzar, en canvi, se'ns pot aliar si tenim l'ull atent, si la imatge ja niava, d'alguna manera, al nostre cervell. Potser la sort ens permeta d'obtenir una imatge bona (si el concepte de bondat el reduïm a trobar-nos "afavorits" en ella, per regla general), però l'atzar ens situa algú o alguna cosa en el lloc en què esperem que se situe per fer possible la imatge que hem previsualitzat, i aleshores, gairebé només ens cal fer una foto.
Sembla que fou Stephen Shore qui deia que n'estava fart de perdre hores i hores destriant entre dues imatges quasi idèntiques i que, per tant, havia decidit de no fer més d'una fotografia d'un tema determinat. Després, dèia, se li generava una mica el dubte de si hauria quedat fora de focus o de si s'hauria mogut però, afegia, deprés sempre trobava que havia atinat.
.

7 comentaris:

  1. Val, això es cert pero no es pot negar que el nombre de fotos disparades augmenta les possibilitats. Abans amb la pelicula un aficionat tirava un carret i un professional per en tirava 10. En concret crec que en S. salgado va tirar 6000 fotos a un reportatge a irak. Això es molta foto. Era impossible per un aficionat tirar tantes i tambe per això practicava menys i les seves fotos eran finalment pitlors. Crec que hem de reconeixer que amb el digital les fotos de aficionats i professionals son mes semblants, no ems cal mirar un diari. Es clar que deixem apart els grans mestres actuals pero encara y així les fots de aficionat actuals moltes vgades son realment molt bones. Que en penses tu? No hi estas d'acord?
    Xavier

    ResponElimina
  2. Xavier Miserachs constatava com s'estranyava la gent de la gran quantitat de fotos que fan els professionals. Argumentava ell, que el primer que fa un fotògrafs que treballa per encàrrec és "assegurar" la foto que li ha de solventar el compromís, però que a continuació segueix buscant la imatge millor que pot aconseguir. És evident que jo també dispare una certa quantitat d'imatges resseguint una idea, però no en pla "ràfega". El que faig és donar-li voltes al tema, cercar una altre punt de vista, cercar un angle que accentue un determinat matís. D'altres vegades només cal prémer el botó una sola vegada.
    Hauràs vist que faig una diferenciació entre "usuari" i "fotògraf", això ho faig per no contrapossar "professional" i "aficionat", conceptes massa esquius. Jo mateix no sóc ni professional (en la mida en què les meues fotografies no m'asseguren les llentilles) ni aficionat (puix la fotografia, ja siga per encàrrecs, per venda de fotos o per impartir classes, em reporta ingressos periòdics). Hi ha "professionals" que ho són com podrien ser qualsevol altra cosa i aficionats apasionats pel medi i amb una obra magnífica (Lartigue o Cualladó en són bons exemples), i això no és conseqúència, en cap manera, de la possibilitat de disparar més imatges que dóna la fotografia digital. Més aviat, eixa "facilitat" el que fa és afavorir una pràctica més acrítica i obtenir unes imatges més banals (en descàrrec meu he de dir que trobe en la tecnologia digital molts avantatges i que entenc que obri les portes a un riu de noves possibilitats).

    ResponElimina
  3. Se trata de Williams Eggleston.

    Un saludo

    ResponElimina
  4. Tens raó, era Eggleston. Citar de memòria té aquestes coses, que pots confondre't de nom.
    Gràcies per la correcció.

    ResponElimina
  5. Nada Frances, no quería corregirte, tan solo hacer la aclaración, y mas aun tratandose de una cita que personalmente me gusta.
    Un saludo.

    ResponElimina
  6. Tranquil, les correcccions són benvingudes que no és convenient viure en l'error. Torne a agrair-te l'observació.

    ResponElimina
  7. Perdona pel retard a la resposta, estava de vacances. Val, crec que coincideixo amb el que dius. De totes formes jo quan torno a agafar una camera de película generalment m'encanten els resultats. El problema mes gran per a mi es econòmic. es car revelar i pots tirar poc.
    Estic d'acord amb allò de la banalitat. D'altre banda a mi m'agrada molt disparar amb una camara compacta digital que tinc. Més que amb la reflex, trobo que dona oportunitats asombroses que eren dificils de captar abans i amb economia suficient com per a un "usuari" (no trec un duro mlahauradament de la fotografia, tot es gastar :-)
    M'egara el teu blog i el vaig llegint sovint. Felicitats
    Lluis

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.