dissabte, 18 de juliol de 2009

d'anada i de tornada

F. Vera: Florència des del Jardí Bòboli. 2004

Dilluns proper viatgem a Florència per passar-hi uns dies. La darrera vegada que hi vaig ser, el 2004, havia incorporat feia poc de temps una càmera digital DSLR de sis megapíxels, que encara no dominava, al meu equip. Quasi la major part d'imatges encara les feia amb les Leica M però anava temtejant amb la digital per provar aquella nova manera d'obtenir fotografies. Tanmateix, en aquell moment, no sabia ben bé la diferència entre captar la imatge a 8 o més bits, el raw era un format encara fosc per a mi i el jpg resultava més còmode i permetia capturar més imatges.
En cinc anys he avançat prou i he aprés bastant sobre fotografia digital. Tanmateix, la fotografia digital ha anat avançant i aproximant-se a la fotografia "tradicional". La càmera que use actualment, de sensor complet, permet recuperar la grandària de la imatge en el visor com en les rèflex tradicionals i els arxius raw produïts donen un contrast molt més proper (millorant encara el rang dinàmic) al que podia donar una diapositiva tradicional, la qual cosa redueix, encara que no els elimina totalment, els ajustaments de l'arxiu raw en la primera part del processament de la foto.
Ara, abans de tornar a Florència, he estat repassant les fotos digitals que vaig fer en aquell moment i és interesant de veure com la manera de mirar amb una càmera digital ha anat variant en mi. Aquelles primeres fotografies digitals són, per regla general, vacil·lants, poc ajustades, descompensades en l'exposició i aviat confuses en la relació entre llums i ombres. Són fotografies que em deceberen en aquell moment i que vaig deixar només com a fotos de record. Són un exemple clar de com la càmera és quelcom més que una eina i de com ens condiciona la mirada.
Avui, però, he recuperat la fotografia que encapçala aquest apunt, una imatge a la qual, en aquell moment, no vaig saber trobar-li solució per evitar que fóra confusa i descompensada. La mateixa imatge en pel·lícula de blanc i negre potser no hauria tingut secrets per a mi i l'hauria resolt al laboratori sense més dificultat, però en digital no sabia, en aquell moment, com fer-ho. Amb el temps he aprés a sistematitzar l'edició digital de fotografies de manera semblant a com ho feia al laboratori. M'estalvie el revelat, l'atur i el fixat (sobre tot el rentat i el llum roig inactínic) i en canvi depenc més dels estris tecnològics i la seua obsolescència. Al remat, però, tot es redueix a intentar controlar totes aquelles variables que hi intervenen en el procés i així poder fer palesa la nostra mirada.
Potser hem fet el camí d'anada i ja iniciem el de tornada.

1 comentari:

  1. Francesc, como ya hemos hablado en otras ocasiones y esta bastante demostrado, la fotografía es subjetiva, y depende en gran parte de nuestro estado de animo que quedará reflejado en la mancha fotografica.
    Este estado de animo puede variar tambien en función de la confianza que tengamos en nuestro proyecto fotografico.
    Cuando la herramienta que tenemos entre manos la conocemos, nos produce una gran confianza y nos centramos mas en el acto de fotografiar, pero si esta herramienta es nueva, y en cierta manera nos resulta desconocida y diferente, esta confianza queda rota y esto irremediablemente queda latente en el resultado final...o por lo menos es lo que creo yo.

    Un saludo y que disfrutes de esa maravillosa ciudad.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.