F. Vera: L'Arche de Triomph. París. 2006
En la carta al director de la Revue Française sobre el Saló de 1845, Baudelaire deia, si fa no fa, que la imitació exacta de la natura havia esdivingut el nou mesias de l'art i que Daguérre n'era el seu profeta. Ara, sembla que, tot just al contrari, la imitació de la pintura ha esdevingut el nou mesias de la fotografia i que el Photoshop n'és el seu profeta.
El blog memoria llena, se'n fa ressò d'aquesta tendència, però qualsevol, mínimament avessat en el món fotogràfic, qualsevol que haja vist els treballs que concorren a determinats premis de fotografia, poden constatar la situació. Hi ha una dilatada producció d'imatges, l'autor del qual podria ser perfectament intercanviable amb qualsevol dels altres que segueixen el mateix esquema i la mateixa manera de fer. Són imatges en les que únicament s'hi veu la intervenció del Photoshop. Què en diria ara Baudelaire, ell que clamava contra la manca d'esperit de la màquina!
Curiosament, a l'igual que quan aparegué la fotografia molts pintors, aviat mediocres, canviaren el pinzell per l'aparell, ara en conec de fotògrafs que han canviat la càmera pel pinzell, tot i que aquest siga, ara, virtual. Les obres dels primers no aconseguien el llenguatge específic de la fotografia, el d'aquests darrers tampoc no assoleixen el llenguatge propi de la pintura. Uns i altres no realitzen cap altra cosa que pastiches, eixides de pompier d'un més que dubtós gust.
Dijous passat, vingueren a dinar el meu amic i company Juan Armenteros i una amiga seua, Merche. Ella és pintora i ens relatava, en un moment de la conversa, com un professor seu de dibuix, en la seua època d'estudiat, en encomanar-los un retrat als alumnes, els exigia que el feren del natural, amb el personatge al davant i no d'una fotografia. A continuació els hi afegia: "me n'adonaré de seguida si ho heu fet o no". I, pel que s'hi veu, se n'adonava. No és difícil, això. Fotografia i pintura, tot i les concomitàncies, empren llenguatges diferents. La pintura és binocular, esteroscòpica, i additiva, la fotografia és monocular, ciclòpia i substractiva, i això ja marca suficients diferències. Tanmateix (i aquesta reflexió la feia Merche), els pintors miren en colors, mentre que els fotògrafs ho fem amb llums, una diferència subtil, si ho voleu, però tanmateix definitiva.
El blog memoria llena, se'n fa ressò d'aquesta tendència, però qualsevol, mínimament avessat en el món fotogràfic, qualsevol que haja vist els treballs que concorren a determinats premis de fotografia, poden constatar la situació. Hi ha una dilatada producció d'imatges, l'autor del qual podria ser perfectament intercanviable amb qualsevol dels altres que segueixen el mateix esquema i la mateixa manera de fer. Són imatges en les que únicament s'hi veu la intervenció del Photoshop. Què en diria ara Baudelaire, ell que clamava contra la manca d'esperit de la màquina!
Curiosament, a l'igual que quan aparegué la fotografia molts pintors, aviat mediocres, canviaren el pinzell per l'aparell, ara en conec de fotògrafs que han canviat la càmera pel pinzell, tot i que aquest siga, ara, virtual. Les obres dels primers no aconseguien el llenguatge específic de la fotografia, el d'aquests darrers tampoc no assoleixen el llenguatge propi de la pintura. Uns i altres no realitzen cap altra cosa que pastiches, eixides de pompier d'un més que dubtós gust.
Dijous passat, vingueren a dinar el meu amic i company Juan Armenteros i una amiga seua, Merche. Ella és pintora i ens relatava, en un moment de la conversa, com un professor seu de dibuix, en la seua època d'estudiat, en encomanar-los un retrat als alumnes, els exigia que el feren del natural, amb el personatge al davant i no d'una fotografia. A continuació els hi afegia: "me n'adonaré de seguida si ho heu fet o no". I, pel que s'hi veu, se n'adonava. No és difícil, això. Fotografia i pintura, tot i les concomitàncies, empren llenguatges diferents. La pintura és binocular, esteroscòpica, i additiva, la fotografia és monocular, ciclòpia i substractiva, i això ja marca suficients diferències. Tanmateix (i aquesta reflexió la feia Merche), els pintors miren en colors, mentre que els fotògrafs ho fem amb llums, una diferència subtil, si ho voleu, però tanmateix definitiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.