repetir-se

F. Vera: Hivernacle, Jardí Botànic de València. 2007

Aquests dies he estat posant al dia lectures pendents. En una setmana he pogut llegir més que en els tres darrers mesos. Coses de l'estiu. Un dels textos que m'he llegit d'una tirada es, Slightly Out of Focus, de Robert Capa, en la recent edició en espanyol feta per La Fábrica, Ligeramente desenfocado. Transcric un paràgraf de la pàgina 235:

"Li dic a Gaston que tornar al front se'm presentava força avorrit. Des d'ara, potser només faria que repetir les mateixes fotografies una i altra vegada. Totes les imatges de soldats ajupits, de tancs devastadors, de multituds saludant enfervorides, totes aquestes en serien germanes menors d'alguna altra foto ja feta anteriorment".

El perill per a Capa no era, almenys no únicament, la possibilitat de trobar-se amb una bala perduda, o amb una mina antipersona (com li passà finalment a Indoxina), sinó repetir-se. I eixe és un perill que el fotògraf encara arrossega. Personalment, de vegades, també tinc la sensació de reiterar-me, de fer una fotografia que d'alguna manera ja havia estat feta, o que ja algú havia fet ja anteriorment (com explicava Siqui Sánchez al seu blog). Aleshores penses que per què fer cap altra fotografia, per què contribuir a la inflació d'imatges que patim, a la contaminació visual en què estem immersos. Si Capa ja ho considerava d'aquella manera, quan el nombre de fotografies encara era controlable d'alguna manera, imagineu-vos-ho ara que se'n produeixen per milions.

Afortnadament Capa tornà al front i aconseguí imatges impagables de la invasió aliada a Alemanya. Afortunadament, també, he aprés —no sense dificultat ni sense tenir tampoc la certesa d'estar lliure de perill— d'abandonar un treball quan note que m'hi reitere i les noves fotografies no aporten res de nou al discurs. Potser, també, estiga repetint-me en cada un dels apunts que pose en aquest blog, i no faça més que incidir, una i altra vegada, en la mateixa idea, perquè d'idees no en tenim tantes, una o dues a molt estirar, i potser no fem més que donar-li voltes a un mateix concepte.

Per això, ens cal tenir clar quan afegim imatges sense aportar cap matís diferent, per petit que siga, al nostre projecte. També cal tenir present que una ocurrència no és una idea. Una ocurrència pot ser suficient per fer una foto, però per fer una sèrie cal una idea, i quan més consistent, millor. Dic açò perquè he hagut de valorar darrerament algún treball, d'una cinquantena d'imatges, que s'hauria acabat amb només dues, per més que l'autor haja volgut estirar-la ad libitum, tot variant de models, de llocs i de detalls. Eren imatges de bastant correccció tècnica, però sense cap interés en el contingut, sense cap "màgia" particular; una sèrie en que cap imatge aportava res a les altres i on la intenció era tan evident, tan plana, que no deixava lloc a la interpretació ni, encara menys, a la suggerència. Semblava haver una certa idea, en el fons, però una idea sense reflexionar no pot passar de l'ocurrència.

És per això que, després d'abandonada una sèrie, se'm produeix un "impass", un temps més o menys dilatat, mentre encete un altre camí, mentre albire un treball nou. I això, de vegades, s'hi dóna per casualitat, a partir de temptatives diverses, o mercès a un encàrrec, en d'altres ocasions. El que importa, en el fons, és ser capaç de tenir el criteri adequat, aconseguir una idea suficient a partir de la qual relexionar.

Fa poc he tancat un treball de cinc anys, he anat des d'aleshores revisant materials per a una sèrie que anomene Souvenirs, fotografies de gent que fotografia. Una sèrie que ja ve de lluny, que es dilata en el temps per evitar la reiteració anecdòtica, la mera repetició de l'esquema. Però tanmateix, l'encàrrec recent del Botànic, m'ha obert una nova via d'investigació, pense. Una via que potser permet trobar el nexe entre dos treballs anteriors, Paisatge mínim i Urbs mínima. Ja veurem si és un projecte possible, si la idea dóna de sí. Al menys sembla plausible.

.

.