dilluns, 17 d’agost del 2009

la imatge i les paraules

F. Vera: Camposanto. Pisa. 2009

No han estat poques les vegades que he estat jurat d'algún premi de fotografia. En més d'una ocasió se m'ha demanat de fer cap suggerència per a la redacció de les bases del concurs de cara a la propera convocatòria i aleshores he dit en to burleta, però amb bastant convicció, que caldria prohibir que els autors posaren títols a les fotografies que hi presenten. Els organitzadors, sovint, em riuen la broma i, lògicament, no em fan cas; però jo, aquesta aportació la faig en un to molt més seriós del que sembla. Primer, perquè hi ha títols insuportables per cursis, d'altres innecessaris per redundants i alguns contradictoris amb la imatge. Segon, perquè una gran part d'autors que hi concorren al premi, pretenen ser més originals en la tria del títol que en l'execució de la imatge o bé desconeixen tant quines són les debilitats de la fotografia —de la fotografia en general, però també de les seues fotografies en particular— que el títol escollit s'esdevé en l'enemic més potent de la imatge que ens proposen. I és que la relació entre el text i les paraules no és una relació entre iguals i la més mínima paraula pot condicionar —i, fins i tot, modificar sensiblement— la percepció de la imatge.
Tanmateix, en els actes de lliurament dels premis, el regidor de torn o el membre de l'entitat organitzadora que oficia de presentador o mestre de cerimònies, rarament no tira mà d'allò tan sabut de què "una imatge val més que mil paraules", tot i que, davant de qualsevol de les imatges premiades, potser no en sabria dir més de tres (paraules que, obviament, només ennumerarien els objectes que la foto mostra). Ja Barthes se'n feu ressó d'eixa acció paràsita del text sobre la fotografia.
Posar un títol a una fotografia és una qüestió complexa i arriscada. Cal entendre que quan dic que caldria prohibir els títols en els concursos, m'estic referint a una determinada pràctica d'amateurs amb certes pretesions d'artistes excelsos per descobrir, però en realitat no estic en contra de què les fotografies duguen un derminat títol. De fet les meues fotografies solen tenir-ne, de títol.
Quan decidim posar-li nom a una imatge nostra estem determinant en gran mesura quin serà el sentit d'interpretació que caldrà donar-li i, atenent a què un dels recursos més potents que té la fotografia és el de la suggerència, ens caldrà anar amb molta cura perquè la paraula o paraules que triem no trenque el misteri sinó que, ans al contrari, el potencie.
Tanmateix, la indefugible càrrega documental de la fotografia depén en gran mesura del títol, el qual sempre ha de respondre a les expectatives que l'espectador demana: què és, on és i quan és.
Ja fa anys, en la sèrie Nocturnes (1985-1990), me n'adoní que en donar resposta a eixes qüestions, si les imatges eren el suficientment potents, les fotografies no perdien la seua capacitat suggestiva, sinó que més aviat l'augmentaven, perquè la sola ennumeració del què, el com i el quan, no arribaven a desvetllar-ne el secret. La fotografia que avui encapçala l'apunt podia haver tingut molts títols possibles, alguns d'ells, fins i tot, amb pretenciositat literària, però per a mi la opció més senzilla, i també la més efectiva, és la que propose, doncs cal tenir present que la fotografia és un medi obert, potent per a mostrar, per a suggerir, i dèbil per a explicar, un medi que s'adreça més al sentit poètic i anímic que a l'argumentació lògica. De manera què, com en la confrontació amb el text la fotografia sempre portarà les de perdre, ens caldrà afinar la percepció per superar la realitat evident i farcir la imatge de suggerències.
.

9 comentaris:

  1. Amigo Fracesc...cuantas veces he pensado lo que tu acabas de expresar. El tema de los títulos en las fotografías es mas complicado de lo que parece y tu reflexión acerca de este tema es perfecta.

    En mi caso particular intento evitar los títulos que denominas "cursis" y que tanto florecen en los foros de internet que tratan la fotografía.

    En un porcentaje muy alto, en mis últimos trabajos no haría falta ni siquiera el título pues escribo en palabras lo que se ve en la imagen.

    Muy interesantes, como siempre, tus reflexiones en voz alta.

    Por cierto, me alegro de haberte conocido en persona ;)

    ResponElimina
  2. Se me olvidaba, la foto esta genial.

    Un saludo.

    ResponElimina
  3. Gràcies pel teu comentari. La veritat és que la cosa dels títols resulta important.
    Jo també me n'alegre d'haver-te conegut.
    Avui ha estat dinant Paco ací a casa i hem quedat en veure'ns els tres per al mes que ve per València.

    ResponElimina
  4. Tens molta raó amb el que dius. El fet de posar paraules moltes vegades s'interpossa entre la imatge i la interpretació que en fa d'ella el que la mira. A més a més condiciona el punt de vista de l'observador que es troba davant la imatge. Crec que es una errada, es com explicar un text abans de ser llegit o un poema abans de ser interpretat. Crec que moltes vegades la màgia està en la interpretació de la fotografia i sovint, les sensacions que hom extrau de la imatge i les paraules dificulten aquesta relació entre visió-sensació. A més a més sembla interesant la multiplicitat de signes i señals que ens aporten les imatges i les diferents sensacions que s'extrauen d'elles.
    Altra entrada fenomenal Francesc!

    ResponElimina
  5. Una entrada fantàstica. M'alegre d'haver trobat el blog, ja no me'l puc perdre més. És genial, hi sóc d'acord amb tot el que dius al post.

    ResponElimina
  6. Jenni: evidentment, és important que una fotografia tinga allò tan abstracte que només podem denominar com a "màgia" i que ens permet tot un ventall d'interpretacions, de sensacions i de suggerències que, de vegades, el text talla per complet.
    La relació entre el text i la paraula sempre és complicada i, de vegades, conflictiva. El cas de la foto de Giselle Freund de la Borsa de París, tan profussament citat, sembla l'exemple paradigmàtic. Però de vegades la fotografia, o determinat ús de la fotografia, demana d'un text que l'explique. És el cas de la foto de premsa, l'objectiu de la qual és el d'informar. Donat que la fotografia no pot explicar cal incloure un peu de foto que la situe i permeta la informació; el mal és que de vegades el peu s'hi confegeix malament i en compte de complementar la imatge la desvirtua, la "manipula" i la llença a una interpretació unívoca i sesgada. Si el "document" fotogràfic no té aquella funció periodística, el text potser és menys necessari i pot reduir-se al títol (o a l'absència de títol), però també aleshores cal fer la tria amb cura, com deia a l'apunt, per no contradir ni desvirtuar la capacitat de suggerència de la imatge, permetent que l'espectador acomplete el sentit amb la seua percepció i la seua particular emotivitat. El fotògraf interpreta la realitat en construir la imatge, l'espectador interpreta la fotografia en funció del seu coneixement de la realitat (potser aquest podria ser el tema d'una nova entrada, de manera que no hi abundaré).
    La fotografia "Tomoko al bany", de Eugene Smith, ens toca l'ànima només visualitzar-la, però tenir certa informació (que no "interpretació") de la situació ens permet una major comprensió de la imatge que la reforça encara més.
    Text i imatge, crec, poden ser llenguatges complementaris, però aleshores, el text ha d'evitar ser paràsit de la imatge (imposant-li el sentit) i la imatge ha d'evitar ser la sola il·lustració del text. Si això s'aconsegueix el resultat pot ser d'una potència infinita. Només cal recordar la col·lecció Palabra e imagen que l'editorial Lumen publicà en els anys 60 fruit de la col·laboració entre un fotògraf i un escriptor. com per exemple "Izas, rabizas i colipoterras" de Cela i Joan Colom, "Neutral corner" d'Aldecoa i Massats.
    S'hi pot trobar la relació completa dels 19 llibres que s'editaren al següent enllaç:
    http://5b4.blogspot.com/2008/05/editorial-lumen-palabra-e-imagen-part.html

    Joana, m'alegra molt la teua incorporació com a lectora. estaré encantat de rebre els teus comentaris a aquestes "pensamentades" meues, que encara que no siguen originals (és tan difícil ser-ho, d'original!), intenten, almenys, generar un mínim debat sobre la fotografia.

    ResponElimina
  7. Hola Francesc,

    jo crec que, en tot cas, els peus de foto han de ser complementaris i mai posar el que l'imatge ja ens mostra clarament com ara: "Francesc menja"

    Bon profit!

    ResponElimina
  8. Eixa és la idea, Tino, mentre el peu de foto complemente la imatge, cap problema, la imatge manté la seua "independència". En canvi, quan resulta redundant només deixa opció a la lectura unívoca i limita la "lectura" de la imatge.
    I no em desitges tan de bon profit, que els àpats indefugibles de l'estiu ens ha dut algun quilet de més, i això que encara no m'he atrevit a preparar la recepta del coktail del Gitano de la Costa Brava, que si no...
    Una abraçada, Tino.

    ResponElimina
  9. De vegades l'imatge no necessitat cap titol, s'expressa per ella mateixa, quan sutilment destila eixa esència capaç de transmetre tot allò que l'espectador estiga disposat a obtindre i com no, deixar-se captivar. Enhorabona Francesc ! m'encanta aquesta imatge.

    Manu Alarcón.

    Per cert el treball dels retrats, magnific seguint l'estela de Bresson, i Avedon

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.