el bit visual

F. Vera: Loggia della Signoria al capvespre. Florència. 2009

"És l'artista qui diu la veritat i la fotografia qui menteix, car en la realitat el temps no s'atura mai". Rodin entenia que la fotografia no podia ser "veritable" perquè congelava la realitat, perquè les instantànies deixaven en suspés tota acció, mentre que a les seues escultures hi regnava una certa sensació de moviment, de continuïtat en l'espai i en el temps. Vaig emprar, en el seu moment, la cita de Rodin per encapçalar un escrit a propòsit de la sèrie Paisatge mínim, en què tractava d'esbrinar certes qüestions sobre l'espai i el temps fotogràfics agafant el paisatge com a excusa. Ara, però, m'interesa detindre'm en la qüestió de la instantaneitat.
L'observació de Rodin posa en relleu la fragmentació de la realitat que procura la fotografia, és cert, però el que per a ell és defecte insalvable serà virtut excelsa per a Rodchenko: el tret característic que farà de la fotografia portadora d'autenticitat. Per al fotògraf i pintor soviètic, la veritat ja no hi reposa en l'artista, sinó en el resultat de l'aparell fotogràfic. Dues posicions contraposades que potser tenen, si no la raó, cadascuna la seua raó.
Independentment d'això, o potser precissament per això, durant molt de temps, el temps en què la visió del món ha estat determinada per la fotografia, s'ha generat en nosaltres una cosmovisió necessariament fraccionada i la nostra percepció de la realitat, doncs, s'ha configurat fragmentariament mitjançant la suma d'instants puntuals de continuums diversos. Però, igualment, eixes imatges estàtiques que congelen l'instant ens han dotat d'una visió polièdrica i diversificada del món, han posat tot un univers al nostre abast i han esdevingut, d'alguna manera, una forma de coneixement, un doll irrefrenable d'informació. I què seria, doncs, de la nostra memòria sense el testimoniatge de les fotografies?
Evidentment, la fotografia redueix el temps a un punt (és el temps fora del temps que per a Van Lier era el temps de la fotografia), però eixe instant imprecís i ambigu que captura la càmera pot retindre la significació i transformar-se, no ja en l'icona, sinó en el símbol de l'esdeveniment, com hem vist tantes vegades.
La fotografia, qualsevol fotografia, implica disposar només d'una mínima unitat d'informació visual, un punt aïllat en la continuïtat espacial i temporal de la realitat, seria, fent un paral·lelisme amb la nomenclatura informàtica, un bit visual, la informació mínima possible del fet enregistrat. Però així com en la informàtica, un bit d'informació només pot indicar blanc o negre, ple o buit, si o no, en fotografia la mínima informació té una diversificació de lectura que no pot reduir-se al codi binari, sinó que es presta a matisacions subtils i interpretacions personals. El punt espacial i temporal on talla la fotografia la realitat fa que els elements enregistrats mantinguen una relació particular entre ells, que la nostra coneixença de la realitat inferesca informacions no explicitades en la imatge i que aquell moment capturat deixe de ser només un punt per assolir la plena significació de l'esdeveniment. Potser això és el que no arribà a entendre Rodin i que tan clar va veure Rodchenko, que amb el mínim d'informació s'hi podia albirar el màxim de significació.
.