F. Vera: Palau El Badi. Marràqueix. 2008 Una de les obligacions acadèmiques que tinc, com a professor, és la de formar part d'algun tribunal per jutjar les tesines dels estudiants. Aquesta setmana n'he format part d'un. Es tractava del projecte final del Màster en Producció Artística d'un alumne que havia desenvolupat un treball fotogràfic al voltant de com persones diverses s'organitzaven la quotidianetat en els aspectes més comuns del dia a dia: roba estesa, prestatgeries amb llibres i apunts diversos, la vaixella escurada... En resum un treball ben plantejat i resolt amb un grau de pulcritud notable.
Després de la disertació de l'alumne, un dels meus companys de tribunal ha fet l'apreciació de què donat que havia realitzat un exercici de registre de situacions quotidianes, i a la vista de què les imatges realitzades presentaven un grau d'interpretació i un estil personal, hauria estat més efectiu encomanar a les persones, a la quotidianetat de les quals s'hi accedia, que enregistrasen elles mateix aquells aspectes, mitjançant el que tinguesen a mà, una càmera digital compacta, una de video o un telèfon mòbil, que la selecció del material la feren persones alienes al projecte i que la distribució en la sala dexposicions es deixara al personal de serveis, ja fos el conserge o l'encarregat de la neteja. Tot açò ho justificava conceptualment, el meu col·lega, en la diferenciació entre el registre i la fotografia, entenent totes dues com a coses diferents. Entenia que el registre és quelcom impersonal i independent de l'aparell mitjançant el qual s'enregistra, mentre que la fotografia implica una captura del moment, de la relació entre qui realitza la imatge i la situació o el objecte enregistrat, i que per tant, segons entenia ell, sempre té un component personal ineludible. El registre, per a ell hauria d'obviar preocupacions fotogràfiques com l'elecció de l'ISO o la combinació adequada entre el valor de diafragma i el temps d'obturació, no patir per la qualitat de la imatge resultant ni, molts menys encara, pel seu rigor compositiu. Jo hi vaig discrepar d'aquesta apreciació i vaig valorar molt positivament el treball presentat precíssament per les seues peculiaritats fotogràfiques i pel rigor formal i conceptual en què s'havia desenvolupat. Però tanmateix, em vaig alegrar de la intervenció del meu company de tribunal perquè venia a confirmar la capacitat creativa de la fotografia, la potencialitat que manifesta per interpretar el món i l'eficiència que hi té per copsar-nos.
¡Qui li havia de dir a Baudelaire, el qual menystenia la fotografia com a art perquè només oferia la possibilitat del registre, que arribaria un dia en què als fotògrafs se'ns faria el retret de què les nostres imatges, com que capten el moment, com que interpreten de manera personal el que és fotografiat, no serveixen per enregistrar, que pel que es veu és el que ara importa!
Baudelaire, amb la seua visió ingènua sobre la fotografia no captava que, efectivament, la fotografia és "registre", però no precisament d'allò exterior. Em guarde la foto d'aquesta, novament, magnífica entrada del teu bloc.
ResponEliminaDisfruto leyendo tus artículos Francesc.
ResponEliminaLo que resulta evidente, es que el resultado (no la calidad) de un trabajo fotográfico también tiene una relación muy directa con la interpretación que haga de el el espectador, en este caso cada uno de los miembros de este tribunal.
Un abarzo.
Saludos.
La lectura d'una fotografia, com la lectura d'un poema, depén en gran part del grau d'alfabetització del lector, però a determinades persones caldria presuposar-los-en un grau mínim de competència per interpretar adequadament en el seu context un determinat treball.
ResponElimina