fotògraf anònim

F. Vera: Sant Josep 10. Sèrie Arquitectura modernista suecana. 1984

En algunes ocasions he fet la broma de presentar-me com a “Francesc Vera, fotògraf anònim”, una manera d’ironitzar no tant sobre la transcendència que, hipotèticament, pogués tindre allò que faig, sinó, sobretot, per la poca afecció a fer-me de notar (potser més per una proverbial timidesa que per manca de fatxenderia). És per això que m’admira que algunes de les coses que faig tinguen una mínima repercussió. I és que, no obstant la manca de gregarisme que patesc, sense ratllar per això en l’isolament, tinc la sort de gaudir de l’amistat i la consideració de moltes persones que em valoren potser en excés.
Em sorprén, per exemple, les més de mil visites que en mes i mig ha tingut aquest bloc, i em sorprén la repercusió que ha tingut en mitjans escrits l’exposició i el llibre Urbs mínima, que he presentat nou anys després de la darrera exposició personal (sí, entre mig hi ha hagut quatre exposicions d’encàrrec, alguns treballs editorials i alguna que altra participació en exposicions col·lectives, és cert, però ja m’enteneu el que vull dir). Aquesta darrera vegada, no obstant això, ha estat una mica diferent per la quantitat de vegades que he hagut de fer repàs de la meua trajectòria. Si ja ho vaig fer fa més d’un any amb la tria de materials per al web, després continuà en les converses amb Xavier Serra i la tria antològica de fotografies per a il·lustrar un número doble de la revista El Contemporani. Ara fa un mes, l’edició de la Ribera de Levante em dedicà tota una pàgina fent-me una entrevista, la setmana passada calgué fer una ràpida exposició del conjunt de la meua obra per a la trobada del col·lectiu Mirmanda i, aquesta setmana, l’historiador de l’art Bernat Montagut em fa participar al seu programa Camallarga a Ribera Televisió, una conversa de vint-i-cinc minuts que va ser enregistrada a casa dimarts passat i que s’emetrà aquesta nit a les 22 h.
Direu que és per a estar desvanit, i sí, ho estic, però tot açò m’ha servit, sobretot, per reflexionar sobre les coses que he anat fent al llarg del temps, per establir-hi comparacions, entendre una possible evolució i determinar certes constants. El meu autodidactisme, més forçat que militant, m’ha fet aprendre d’errors i en aquest temps els dubtes, més que reduir-se, se m’han multiplicat. Si les primeres sèries les vaig realitzar amb relativa rapidesa, des de fa més de vint anys han tingut un procés d’elaboració lent. Potser ara són treballs més meditats o potser faig gala de una major paciència, o és que em costa molt més trobar la coherència interna d’un conjunt d’imatges, qui ho sap. Però una cosa puc traure en clar de tot açò: que cada una de les sèries realitzades fins ara responen a un mateix desig d’esbrinar el sentit del que m’envolta, de trobar una lògica interna a les coses, de construir una resposta visual coherent, d’ordenar el que tinc al voltant amb un sentit el més ajustat possible i la constatació permanent de què allò que faig, més que aportar respostes, genera noves preguntes. Potser per això continue trobant properes, ara, aquelles llunyanes imatges dels meus inicis.
Bé aquesta nit veuré l’emisió del programa de Bernat, segurament em sentiré pagat, com diem a la Ribera, per dir que estem contents. Potser encara quede alguna altra entrevista o ressenya en el temps en què ha de rodar l’exposició i es fa la difusió del llibre, però després tot tornarà a la normalitat, reprendré el treball solitari (gaudint, això sí, dels amics i de la gent que m’estima) i altra vegada tornaré a ser Francesc Vera, fotògraf anònim.
.

el temps fora del temps

F. Vera: Atraccions de fira i monument a Vrijdagmarkt. Gant. 2008

“La instantània (snapshot) és a la història de la fotografia el que aquesta és a la història de l’art, una seriosa amenaça per al bon equilibri de la disciplina que l’acull”. I tot just després de dir això, Geoffrey Batchen hi dedica 30 pàgines al gènere de la instantània.
El terme anglés snapshot, que traduïm per instantània, fa referència a una mena d’imatge molt concreta, a aquella fotografia casual, quasi accidental, de situacions quotidianes i, generalment captada per alguna persona poc avesada a la càmera fotogràfica. Però per a nosaltres, instantània té un sentit més dilatat. De fet, parlem de l’instant fotogràfic com un tall que extreu del continuum temporal un moment aïllat de l’acció. I això és un tret compartit per qualsevulla fotografia, siga aquesta la d’un professional expert o la d’un pare desitjós d’enregistrar les gràcies del seu nadó.
Aleshores, no es tracta només de què fotografiem, de la manera com ho fotografiem, sinó també de quan ho fotografiem.
Cartier-Bresson va enunciar allò del moment decissiu (quan la geometria de la imatge arriba a expressar la màxima expressió de la realitat), mentre que Robert Frank entenia el moment intersticial (aquell que s’hi donava entre els moments decissius i en què no passava res de particular). Però hi ha més maneres d’entendre el moment fotogràfic i, potser, encara en queden moltes per vindre. De fet hi ha el moment construït, com en el cas de Jeff Wall que escenifica l’instant que ha d’enregistrar la càmera.
Cindy Sherman denomina els seus autorretrats com a stillframes (fotogrames), una denominació cinematogràfica que reforça eixa idea d’imatge retallada del context d’una seqüència temporal. Què és aleshores l’instant fotogràfic? Ni més ni menys que un imprecís període de temps durant el qual la llum incideix sobre el suport sensible (pel·lícula o sensor digital) que hi ha a l’interior de l’aparell i en dóna com a resultat una imatge fotogràfica.
L’instant, per definició, no s’ajusta a cap unitat de temps: una mil·lèssima, una centèsima, un vuité de segon, són valors de temps d’exposició, però una vegada captada la imatge passen a ser només instants, tots iguals, tots reduïts al mateix punt d’imprecisió, a una mateixa “durada visual”, a una mateixa i perpetuada dimensió de passat en present. Com diu Dubois, l’instant fotogràfic és el temps fora del temps. I això fa que en eixe tall temporal, els objectes, les persones i tot el que s’inclou en la imatge prenguen una significació que només la fotografia pot permetre. Una persona que passa casualment, tangencialment, accessoriament, pot esdevinir, de cop i volta, protagonista principal de l’escena i els objectes o persones actores en la realitat, decorats i comparsa de la imatge resultant. Per tant, em sembla obvi, i potser no caldria ni haver-ho argumentat, que el moment just en què premem el botó de l’obturador esdevé primordial per a la càrrega significativa de la nostra mirada.
.

indicialitat i efecte real

F. Vera: Autoescola. Marroc. 2008

Aquesta darrera setmana hi ha hagut les jornades de l’SCAN a Tarragona i que han tingut com a activitat prèvia el diàleg La imatge en conflicte, mantingut per Pepe Baeza, Clemente Bernard i Ignacio Ramonet. Diferents compromisos no m’han permés ser-hi, però sembla, segons les referències que m’han arribat, que tot es va moure dintre del que era previsible: anar a voltes amb la indicialitat, entesa ací com a petjada, i el descrèdit de l’efecte de realitat per la tecnologia digital. He seguit al bloc el diàleg dels tres fotògrafs que ha coordinat Joana Hurtado i m’hi he trobat amb reflexions bastant interessants. Per conéixer el contingut de les altres ponències em caldrà esperar a que s’hi publiquen, però el programa (“Descobrir la teoria de la fotografia”, “Altres teories” i “Altres fotografies” en són els epígrafs de les tres sessions realitzades) i els ponents ja indiquen quins poden haver estat els continguts.
Sembla que una de les qüestions plantejades ha estat la "mor"t de la fotografia, mort que vindria donada per la tecnologia digital, la qual hauria acabat amb la indicialitat i, conseqüentment amb l’efecte de realitat. No de bades, un dels ponents, Víctor del Rio, en el seu llibre Fotografía objeto (Universidad de Salamanca, 2008), a la pàgina 131 diu “(...) Frente a la nitidez extrema de las imágenes digitales, la impronta de un «efecto de realidad» queda relegada a las limitaciones técnicas de la fotografía analógica”. Em costa compartir aquesta afirmació.
La indicialitat, no s’ha d’entendre únicament com a petjada lluminosa, com habitualment s’interpreten les aportacions de Barthes i de Dubois, sinó com a indici de presència, i això amb la fotografia digital considere que s’hi manté plenament vigent. És més, aquest efecte real no s’hi perd, necessàriament, en la fotografia digital.
En la portada de les actes de l’SCAN de l’edició anterior s’hi reprodueix una obra (fixeu-vos que dic “obra” i no “fotografia”) de Joan Fontcuberta, un "googlegrama" fet mitjançant un programa informàtic que genera una imatge a partir d’altres imatges, en aquest cas capturades de la xarxa a partir dels tags de les converses dutes a terme l’any passat. Eixa sembla ser una de les fites de determinades posicions, prescindir-ne de la càmera (irònicament, la imatge de Fontcuberta en reprodueix una). I tot just en això, en la negació de la càmera, hi ha la negació de la fotografia. La càmera, no un instrument de visió sinó un mediatitzador de la mirada, és qui ens fa fotògrafs. Sembla que s’obliden massa sovint les aportacions de Jean-Marie Shaeffer sobre el dispositiu fotogràfic, sobre el seu concepte d’arché i de què, així ho interprete jo, en la centralitat del procés hi ha l’aparell fotogràfic.
Més d’acord em manifeste amb les paraules d’André Gunthert: “(...) Més que fer recaure la distinció entre fotografia analògica i digital sobre un tret proper a la producció de la imatge, aquesta s’hi dóna més aviat en una pràctica posterior a la presa de la imatge. Aquesta evolució de la comprehensió de l’operació fotogràfica du la marca del desplaçament conceptual que imposa la nova tecnologia. Però la manera com es manifesta és encara presonera de l’aproximació tradicional”. (“Sans retouche”, histoire d’un myte photographique”. Études Photographiques, núm. 22, setembre 2008).
I, que hi conste, la idea dels googlegrames em sembla magnífica, tot i que no siga fotografia.
.

Al centre de totes les mirades

F. Vera: Davant de la Seu de Palma. 2009

Una aplicació com el Google Earth, pensada per donar una vista aèria de qualsevol indret del món, incorpora Panoramio, una eina mitjançant la qual els usuaris hi poden aportar fotografies d’un indret determinat permetent combinar dues visions d’un mateix indret. Aquestes fotografies vénen a ser com les agulles amb bandereta que hom situa sobre un mapa per marcar aquells indrets on hi ha anat; una evolucionada manera, potser més civilitzada, d’expressar l’arrelada tradició del grafit en el monument insigne.
El grafit té una llarga tradició. Quasi resulta impossible visitar un indret venerable on no hi haja un fent esment d’alguna visita, advertint-nos de què algú ja va ser-hi abans que nosaltres. En alguns lloc poden observar-se, degudament preservats, grafits d’uns quants segles d’antiguitat, i no sé si amb el temps també acabaran protegits aquells que ara ens semblen exemple d’incivilitat.
El grafit és una constació in situ, l’indici d’una estada. La fotografia, tot i servir, ja des d’un bell inici, com a testimoni de presència, ho feia de manera diferida, lluny del lloc constatat i només arribava a un reduït cercle d’amistats o coneixences que potser ni tan sols hi havien anat. Ara, la tecnologia i la xarxa, permenten, potser, una virtual presència en què la funció del grafit i la de la fotografia s’hi combinen.
Sobretot, però, trobe que Panoramio i el Google Earth ens permeten alguna cosa més: saber què mira la gent i en quins llocs concentra la mirada. Una acumulació de petits quadrets blaus així ens ho delata. Es pensà el Google Earth (i el Google maps) com una eina d’aplicació geogràfica, de comunicacions i localització d’indrets i de serveis, Panoramio l’ha convertit en un gran àlbum de família on, en lloc dels esdeveniments socials com aniversaris o actes socials (per a això hi ha, també, el Picassa) s’hi manifesten, mitjançant fotografies clòniques, freqüentment maldestres, els indrets on s’hi concentra, la mirada del turista i, com no, també la meua.
.

De dalt estant

F. Vera: Praga, torre de l’Ajuntament. 2007

D’adolescent, recorde les poques vegades que vaig pujar dalt el campanar del poble i el que s’hi veia de dalt estant. El punt de vista, tan diferent de l’habitual, incitava a reconéixer cada carrer, cada un dels camins que des dels llindars de les cases s’endinsava en el terme. Potser és això mateix el que fa que la gent, a la menor ocasió s’enfile al cim de les torres o guaite pels elevats miradors, naturals o fets aposta, que s’hi troba. Potser hi ha el desig de la vista inusitada, diferent, potser hom cerca la “panoràmica”, abraçar amb la vista un espai molt més ample del que habitualment té la possibilitat de veure.
També el fotògraf, en ocasions cerca l’indret elevat per obtenir un millor punt de vista, una situació que li permeta reflectir amb major claredat l’escena, fins i tot hi ha exemples paradigmàtics a la Història de la fotografia. Lazló Moholy-Nagy amb les fotografies de la torre de la ràdio de Berlín o el pont del transbordador de Marsella i Alvin Langdon Coburn amb Octopus, serien exemples suficients, per no fer esment de les fotografies de París que ja allà pel 1860 féu Nadar des d’un globus aerostàtic.
Per evitar exageracions de perspectiva —la famosa convergència de paral·leles— procurem elevar el punt de vista i prendre la imatge amb la adequada frontalitat, o recórrer a la càmera tècnica que ens permet d’efectuar descentraments, rotacions i desplaçaments de l’objectiu i el pla focal, recursos tan ben administrats pels fotògrafs de vistes del XIX i la fotografia contemporània d’arquitectura. Però tanmateix, aquest recurs, el de cercar el punt visual elevat, ha començat a generar nous tòpics visuals, fórmules encotillades i, generalment, avorrides, reiteratives i gairebé sense interés.
M’agrada, encara, d’enfilar-me a les torres i contemplar el paisatge que s’hi m’ofereix des de dalt d’una muntanya, però poques vegades fotografie la vista panoràmica, sinó què més aviat “trobe” la imatge allà mateix, en allò que hi ha a peu pla, al meu mateix nivell.
.

Qüestió de detall

F. Vera: Paret blanca. Sandycove. Irlanda. 2007

Aquest cap de setmana he de fer una presentació que done idea d'allò que faig, del treball més recent i també del que he anat confegint des de fa 30 anys. És per això que he hagut de revisar l'arxiu; una tasca que convé, tanmateix, fer de tant en tant perquè mirar retrospectivament ens ajuda a recuperar vells projectes o a encetar-ne de nous. Fotografies que han quedat soltes, imatges que no arribaren a concretar-se degudament poden ser novament analitzades.

Quan érem a Dublín, agafarem el tren, Hortènsia i jo, per anar a Sandycove, on Joyce situa l'inici de l'Ulisses. Necessitava contrastar totes les imatges mentals que la lectura m'havia generat amb la constatació visual directa. Allà hi havia la torre Martellus, el clot dels quaranta peus, la badia de Dublín i, amb una mica d'imaginació, podríem dir que aquell vaixell boirós que s'allunyava cap a l'horitzó era el mateix vapor correu. La realitat s'adia bastant amb el que m'havia representat, però, a més a més, vaig trobar coses que m'atreien tant com tot allò que m'havia menat fins aquell lloc. Una d'elles va ser una paret blanca, acabada de pintar, d'una lluminositat proverbial, que, és ben evident, vaig temptar de fotografiar. Ara, repassant carpetes, ensopegue amb la imatge i recorde el post de fa uns dies en què parlava de com una paret blanca ens incita a fotografiar (Carlos Bravo, hi afegia en un comentari l'enllaç a una imatge seua també d'una paret blanca). Però també el post d'ahir, sobre la geometria, podria haver-se il·lustrat amb aquesta imatge. De fet les fotografies, limitades com estan a la sola evidència, resulten tan polisèmiques que, de vegades, resulta difícil determinar-ne el límit.

Sí, hi ha l'atractiu de l'objecte —instintiu o mediatitzat per la cultura—, hi ha, també, la geometria, l'enquadrament ajustat, la composició i hi ha, finalment la tècnica. Però hi ha, en ocasions, el detall superflu ("detall inutil" que en diria Barthes). El detall que no sembla aportar res al discurs visual, a la narrativa, i que, no obstant això, esdevé determinant en la contemplació, en la interpretació, en la "lectura", de la imatge.
Extrac un fragment de Xiuxiueig del llenguatge, de Roland Barthes, al respecte:
"(...) Aquesta qüestió és la següent: tot, en el relat, és significant i si no, quan no hi ha el sintagma narratiu subsiteixen certes zones insignificants, ¿quin seria, en definitiva, si podem permetre'ns parlar en aquests termes, la significació de la insignificància?"
Entenem-ho així, en una imatge qualsevol detall, per insificant que siga, té una capital significància.


Nota apart (i que potser no tinga molt a veure en els plantejaments d'aquest bloc ni del post d'avui): per qui no "entenga" els xiulets d'anit, seria recomanable de fer-los llegir l'Oda a Espanya de Maragall, però com que molt probablement no ha facen, poden aplicar-se aquell refrany castellà, que tantes vegades em posaven per practicar la cal·ligrafia, de "quien siembra vientos, recoge tempestades".

.

És la geometria, estúpid!

F. Vera: Bar. Marroc. 2008

Patesc una obsessió que m’aflora quan fotografie: la d’assolir una composició equilibrada. Tant és així que seria capaç de rebutjar una imatge amb moltes altres qualitats si no acomplís aquesta premissa. I no obstant això, sóc conscient, ben conscient, de què una bona composició no procura una bona fotografia, molt menys una fotografia extraordinària. Si així fos, seria ben fàcil de fer bones fotografies, i aquest no és el cas.
Hi ha també el tema, l’interés d’allò fotografiat. Però tampoc això garanteix una imatge colpidora. Temes importants, transcendents, sovint han quedat en la pura anècdota i temes banals, prescindibles, formen part indefugible del nostre imaginari.
De vegades es recorre a la llum com a element determinant de la qualitat d’una fotografia. Hi ha, però, moltes fotografies amb llum reeixida que no van enllà mentre què d’altres en què no s’hi pot destacar de cap manera aquesta qualitat ens resulten aclaparadores.
La qualitat tonal exquisida del blanc i negre o l’ús rigorós del color són altres recursos als quals hom recorre sovint per determinar qualitats d’una imatge, però, tanmateix, tampoc no fan reeixir la imatge per sí mateix.
La composició, el tema, l’ús de la llum i la gamma tonal són elements determinants en la pintura, potser, fins i tot, elements suficients per fer una bona pintura. Però no ho són en fotografia, ni encara què hi afegim una altra qualitat molt valorada pels fotògrafs: una exposició ajustada que ens done bon detall tant en les llums com en les ombres.
L’aplicació de tots els anteriors recursos ens menarà a obtenir imatges “correctes”, sense més, però si el que volem és obtenir imatges colpidores, ens cal alguna cosa més, alguna cosa que resulta difícil de concretar, alguna cosa que podem sentir, comprendre de manera emotiva, però què se’ns fa difícil d’explicar amb paraules, de racionalitzar d’alguna manera.
Una fotografia no deixa de ser una obvietat, és cert, però tanmateix pot obrir-nos la porta a interpretacions diverses. Una fotografia és un artefacte on poden mancar tots aquells trets definidors de qualitat que hem enumerat i, malgrat això, ser ben colpidora, una imatge magnífica.
Però jo, no obstant això, continuaré amb la meua obsessió per la composició equilibrada i davant els temes que m’inciten a fotografiar sempre rememoraré aquella paràfrasi de Ramon Masats: “és la geometria, estúpid!”.
.