valors, actituds i misèries

M. Lorenzo (El Periódico): Francisco Camps i el bisbe Osoro. 2009.

Una mirada pot tindre la facultat d'interpelar l'essència de les coses tot partint de l'aparença externa; i, segurament, és això el que li dóna capacitat expressiva a la fotografia.
Hi ha fotografies que en suggereixen la profunditat de certs valors, d'altres transmeten determinades actituds nobles, i algunes hi posen de relleu certes misèries humanes. Tanmateix, però, una fotografia encara continua sent una inevitable referència de la realitat i no hi ha cap possibilitat de deslligar la imatge d'allò fotografiat, de manera que els valors, les actituds i les misèries suggerides cal suposar pertanyen a allò que s'ha retratat.

El senyor Caturla, vicepresident de la Diputació de València, sembla haver-ho entés a la perfecció i per a això només li ha calgut trepitjar (el verb visitar no podria usar-se amb propietat), per primera i única vegada, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat. En la inauguració de Fragments d'un any, la mostra anual que recull una selecció del treball dels fotoperiodistes valencians, aquest senyor es mostrà indignat, veu en crit i de mala manera, amb una bona part de les imatges allà penjades, ordenant que foren retirades (el MuVIM és un museu que depén de la Diputació). Jo, per la meua part, ho entenc com una demostració palpable de què aquella "essència" que la forma externa suggeria, realment pertany al que s'havia retratat. La meua enhorabona, doncs, a uns fotoperiodistes que tan bé han sabut captar l'essència mitjançant les formes, perquè, d'aquesta manera ens ajuden a saber, una mica millor, quins són els autèntics "valors" d'aquesta gent.

(P.E.: En una societat democràtica "normal", hauria d'estar el senyor Caturla —i el senyor Rus, president de la Diputació— qui hauria de dimitir. En canvi, ací, qui dimiteix, en un acte de dignitat que l'honora, és el director del museu. Romà de la Calle, que recollí el 2004 una entitat amorfa, quasibé inexistent, transformà el MuVIM en un referent inel·ludible de l'art, la cultura i el debat intel·lectual valencians, ara la seua actitud i els seus valors hauran de ser-ne el referent per qui encara vulga mantindre una mínima dignitat)

Carles Francesc (El País): Francisco Camps i Rita Barberà cel·lebren l'èxit del PP a les eleccions europees. 2009

el periodisme és un mal ofici...

F. Vera: Gos al supermercat. Ciutat de Palma. 2009

"El periodisme és un mal ofici, i jo us aconsello que una vegada n'hagiu tret el suc, us en sortiu. Però el periodisme és útil perquè força a veure les coses directament i a descriure-les d'una manera clara i senzilla (...)". Aquestes paraules, que Pla posa en boca de Quim Borrallera, apareixen al Quadern gris en l'entrada corresponent al 3 de juny (podeu seguir aquest dietari de Pla, presentat en forma de blog, a BloQG). Curiosament llegia aquestes paraules després d'haver escrit l'apunt anterior. Sembla que Pla va prendre bona nota d'aquest consell i aconseguí aquell estil tan particular i exquisit que el caracteritzava. Veure les coses directament i descriure-les de manera clara i senzilla, quina tasca més feixuga i complicada!
El fotògraf, pense, també hauria d'aplicar-se el consell. Quan veig totes eixes "fotografies" en què l'autor s'encabota a complicar les coses, a tractar cada detall com si fos únic, desconnectat del conjunt, quan trobe eixes imatges en què el desplegament tècnic, el "virtuosisme", n'és l'única qualitat destacable, me n'adone de què estic davant d'un autor que no té res que dir, que voleu que us diga! Potser, de vegades, calga passar per l'ofici de periodista per aprendre aquesta veritat, per obtenir una veritable "virtut". Hi ha fotoperiodistes, la tècnica dels quals (el temps no juga al seu favor, precisament) és limita a ajustar correctament l'exposició i a aplicar nivells automàtics en el procés d'edició, però que tenen clar que en compondre la imatge han de donar el màxim d'informació possible de la manera més senzilla que puguen.
El meu amic Manuel Molines, fotoperiodista del diari Levante, ho té clar això. Un dia, explicant les seues imatges i el procés que segueix per fer-les als alumnes d'un curs de fotografia documental a Espai d'Art Fotogràfic en què també jo hi participava, m'ho va fer entendre de manera diàfana. Les seues imatges podien semblar descuidades, però si t'hi fixaves allà cada cosa hi era perquè tenia sentit, tot mostrat de manera frontal, donant la informació pertinent. Amb això no vull dir que el fotògraf no haja de tindre estil, i tant que l'ha de tindre!, em contradiria si no ho pensés, però no es pot tindre, d'estil, si no s'hi té res a contar, crec. També sé que el fotoperiodista, sobre tot el fotoperiodista de diari, i més encara el que ho és al d'una ciutat petita o mitjana, ha de fer moltes vegades imatges que no aniran enllà d'il·lustrar una noticia puntual i circumstancial, però això són gangues de l'ofici. Jo no ho sóc, de fotoperiodista, però ho puc comprendre.
Ben mirat, ja que l'he tret a col·lació impunement, i donat que la fotografia que encapçala l'apunt és la foto d'un gos i que a ell li encanten les fotos d'animalets, crec que és de justícia que li dedique l'entrada d'avui. Manolo, t'ho mereixes. Va per tu!
.

en el fons i en la forma

F. Vera: No parking. Sant Elm. Mallorca. 2009

Maria Rosa Vila, a Enfocant, hi penja una entrevista amb Jean François Leroy. Leroy és el director de Visa pour l'Image, potser el festival de fotografia periodística i documental més prestigiós a Europa. L'entrevista volta sobre el futur del fotoperiodista, de les dificultats que pateix aquesta professió amb la incorporació dels diaris electrònics i de la difusió de la informació per internet, entre d'altres coses. L'entrevista paga la pena de ser llegida perquè, sense arribar al catastrofisme, planteja la situació de manera realista.
Una de les opinions de Leroy és la de què el documental web, o documental multimèdia, pot ser una de les alternatives, tot i que s'afanya a dir que això no és un grapat de deu o quinze fotos passant automàticament sobre un fons musical qualsevol, una observació de molt de trellat, en la meua humil opinió.
Tanmateix, fa esment de la intenció bàsica que guia el festival: "sempre hem afirmat —diu—, i seguirem fent-ho, que el fons és més important que la forma". Podem pensar que és lògica aquesta idea tractant-se de fotografia documental, però, tanmateix, una mica abans ha esmentat la "recerca de la qualitat i l'exigència respecte al fons i la forma", i, més endavant s'hi refereix a les magnífiques fotografies de Massimo Berruti sobre el Pakistan, unes fotografies en les que la forma, la qualitat estètica de cada una d'elles, és innegable.
Heus ací un debat sempre obert, un dilema sempre present. Hom pot creure que la preponderància de la forma sobre el contingut hauria de donar-se en les obres artístiques, mentre que en el cas de la fotografia documental hauria de passar tot just el contrari. Però hi ha artistes l'obra dels quals declina els aspectes estètics per posar de relleu els valors conceptuals, de contingut, mentre que hi ha les imatges de determinats fotògrafs "documentals" que posen per davant les qualitats plàstiques del que fan, a despit de què puguen entrar en conflicte amb la realitat que pretenen documentar.
Resulta ben evident, pense, que documentar implica posar de relleu la informació, el contingut, però, tanmateix, el fotògraf treballa amb la mirada i la manera com mira és determinant per confegir el seu document. L'elecció del color o del blanc i negre, la manera d'apropar-se a la realitat, l'enquadrament, la selecció de les imatges, són elements indefugibles que configuraran la seua història, el seu relat visual. I en fotografia, cal tenir ben present que contingut i continent, significat i significant, són una mateixa cosa, indestriables. Cartier-Bresson semblava tenir-ho clar quan plantejava l'exigència de que no li mutilaren les imatges i exigia que les seues fotografies es reproduiren amb l'enquadrament complet. Eugene Smith, diuen, solia fer dues fotografies del mateix tema, una en apaïsat i l'altra en vertical, per evitar que els editors decidiren tallar-li l'enquadrament per ajustar-les a la maquetació de la pàgina si només en tenien una. Són dos exemples de com la forma i el contingut estan en comunió permanent. I, no ho oblidem, les imatges, les fotografies sobre tot, només ens mouen a la reflexió si abans han estat capaces de tocar-nos la fibra sensible. L'exigència, com diria el mestre Smith, és la de procurar un treball honest.

F. Vera: No parking, Sant Elm, Mallorca. 2009 (versió vertical)
.