Una foto de falles

F. Vera: Fallera a l'ofrena. València. 1996

València, en març, és tota una falla. La ciutat de València i bona part dels pobles i viles de moltes comarques participen de la festa fallera. Les mascletades, a la plaça de l'Ajuntament del Cap i Casal, esclaten cada dia des de l'inici de març fins el dia de Sant Josep, amb l'afluència d'aficionats autòctons, de "guiris" diversos amb ulls com a plats, d'estudiants erasmus que no s'ho acaben de creure i de carteristes professionals vinguts dels llocs més diversos.

La festa gran de València, com passa també amb tantes altres manifestacions lúdiques i pintoresques, pot tindre un cert atractiu fotogràfic i, de fet, fotografiar falles, falleres i mascletades és quelcom habitual en aquests dies (i per a alguns una manera de treure rèdit dels diners invertits en una càmera). Tant és així que hom suposa que si eres fotògraf —i valencià— hauries de tenir tot un arxiu de tema faller que oferir-li. Segurament altres col·legues en tinguen de sobra, però no és el meu cas. De fet quan fa ja uns anys la revista Pensat i fet, de periodicitat anual i dedicada al món faller, em demanà alguna fotografia per al número d'aquell any —un número que es pensava il·lustrar amb imatges de diferents fotògrafs valencians, d'àmbits distints—, al voltant del tema, vaig pensar: «i ara, d'on trac jo una foto de falles!». Perquè com que no es tractava d'un encàrrec calia tirar mà de l'arxiu. Afortunadament vaig recordar que feia un parell d'anys, casualment, n'havia fet una. Una, només una!, però aquella imatge ja em salvava el compromís!

Era el dia de l'ofrena i havia hagut d'acompanyar un amic galès, músic, que no havia vist mai les falles i desitjava conèixer-les. Jo duia, penjada al coll, una Leica M4-P amb un Summicron de 35 mm. però no l'havia fet servir en tot el dia, bé per no haver trobat cap imatge interessant, bé perquè estava més pendent en fer de guia de l'amic "guiri" que de trobar-me imatges. No obstant això, ja de nit, quan ens en tornavem cap a l'estació del tren —anar en cotxe a València en falles, ja ho sabeu, és més que un acte suïcida—, a la cantonada del carrer de Russafa amb el de Xàtiva aparegué la foto: seleccionar 1/15 de segon i f:2, aixecar la càmera i disparar. Allò fou el que els francesos en diuen un coup de foudre, una revelació momentània, una conjunció astral, un ves a saber què en l'estòmac... tot quadrava en aquell reconeixement instantani i fugaç. Avui encara aquesta és l'única foto de tema faller que us hi puc lliurar.

coses habituals

F. Vera: Construccions d'ús agrícola. Camí d'Utxana. Sueca. 2009

Entre l'anar i el vindre per viaranys coneguts, familiars, quotidians, si el nostre és un ull mínimament atent, potser albire, ací o allà, en una revolta del camí o en un racó del carrer quelcom que de cop i volta pren una significació particular. Certament, allò que ens sobta ho hem conegut des de sempre i no és cap novetat; el cas és, però, que mai no l'havíem vist d'aquesta manera ni se'ns havia presentat amb aquella potència. O potser sí. Perquè hi ha la possibilitat de què descobriments com aquest s'hi donen perquè hem aprés a deixar-nos sorprendre per les coses habituals.
La troballa exòtica, allunyada del que ens és habitual, ens sobta, en la seua novetat, de manera tan immediata com immediata és la nostra resposta. L'indret habitual, però, ens pilla avisats i necessita, no sols d'una més gran atenció, sinó, sobretot, d'una voluntariosa reiteració de la mirada per sobtar-nos. Quasi podria dir-se que, perquè un indret nostrat ens sobte, cal abans un temps d'aprenentatge, un procés que en transforme el costum en estima i que, d'alguna manera, ens mene a comprendre, i entendre, allò que ens envolta.
Des de ben jove, en bicicleta o en cotxe, fins i tot a peu, he anat pels camins de la marjal i m'he familiaritzat amb les construccions que esquitxen, ací i allà, el terme. Són ben poques les coses que s'hi han modificat en aquest paisatge en bastants anys. Potser un camí de pols s'ha asfaltat, una sèquia s'ha vist eixamplada o una d'aquelles edificacions agrícoles, on abans s'hi trillava l'arròs, s'ha dedicat a d'altres menesters. Hi estic habituat a veure les variacions estacionals d'aquests camins i d'aquests camps de marjal, a trobar-m'hi garses i agrons i a sentir-ne el cant de les granotes, però darrerament m'hi he sorprés, una vegada més, amb aquest paisatge, i m'han captivat de nou les formes i les llums d'aquest indret, fins fer-se part indestriable de la meua mirada.

morir mirant ("d'après" García-Alix)

F. Vera: Terrassa del Uffizi. Florència. 2009

Els darrers dies de juliol, en el transcurs del viatge a Florència, he pogut llegir Moriremos mirando, el llibre d'Alberto García-Alix (Madrid. La Fábrica, 2008). Un títol suggerent i una lectura interesant on podem trobar de manera plana, emotiva i, sobretot, vivencial el que podem llegir de manera erudita i solemne a determinats textos de teoria fotogràfica.
El llibre és un recull de textos, aviat breus, destinats a publicacions diverses, ja foren catàlegs d'exposicions o articles de revista, però trobe que transmeten en el seu conjunt dues idees recurrents: la fotografia com a intent de comprensió d'un mateix i del que s'hi té al davant, per una banda i, d'altra, la indefectible condició de passat de tot allò fotografiat, de manera que el que es capta amb la càmera, segons ens diu, es situa a "des d'on no s'hi torna".
Les fotografies de García-Alix sempre m'ha interesat, però, sobre tot, m'han colpit, m'han captivat. Són fotografies directes, sinceres, sense artifici aparent i, fonamentalment, contundents, viscudes. I és que, com molt bé diu l'autor, "una manera de mirar, és una forma de ser". Jo, per la meua part —tot i que no sabria fer aquesta mena d'imatges per molt que l'admire i li envege l'art—, coincidesc amb el que García-Alix ens proposa, perquè també a mi em sembla que fotografiar és un exercici de comprensió, tot i que, afortunadament, més aviat em mena a formular-me noves preguntes que a trobar respostes concretes. Potser és per això que continue fotografiant, i que —a despit de què semble un embarbussament— per explicar-me per què fotografie és que faig fotos de gent fotografiant. No seré jo també, com diu l'Alberto, un més d'aquells que moriran mirant?