la fotografia en cos i ànima

F. Vera: Basílica Superga, Torino. 2010

Amb l'entrada de l'any —una vegada acabat Sangre y champán, lectura ajornada per a aquests nadals i induïda pels sucosos comentaris de Paco Elvira—, he tornat a agafar un llibre que vaig llegint a trossos i mossos perquè em resulta una mica antipàtic, no pel contingut (que a vegades, també), sinó per qüestions materials i formals. Es tracta de El desnivel. La fotografía puesta a prueba, d'Hubert Damisch, editat per l'editorial argentina La marca editora.
Com que el llibre només té 167 pàgines, l'editorial degué considerar que calia emprar un paper de bon gramatge per fer-lo més gruixut i donar-li més presència, però se n'ha passat! El paper és tan rígid que passar les pàgines és bastant complicat i, si vols mantenir-lo obert, el llibre es desenquaderna perquè el relligat no aguanta. Això pel que fa a l'aspecte material, però en l'aspecte formal, la traducció deixa bastant que desitjar, una altra cosa que en dificulta la lectura. I damunt, de tant en tant, l'autor realitza uns tals circumloquis que et fan exclamar, com aquell personatge interpretat per Xavi Castillo, "xè, i tot això, pâ què!" D'altra banda, però, intente aplicar aquella màxima de què no hi llibre tan dolent que no tinga una idea, un paràgraf o una línia que pague la pena. Aleshores, entendreu que el vaja llegint d'aquesta manera tan sincopada.
L'autor dedica l'epígraf final del capítol segon a comentar una fotografia en què l'artista Michel Snow, mentre escriu o dibuixa amb una mà (que és el que es mostra en la imatge), prem, ell mateix l'obturador de la càmera amb la mà que no s'hi veu en la fotografia. No em detindré en les elucubracions que en fa Damisch al respecte, elucubracions que, al menys a mi m'ho sembla, no paguen la pena de detindre's. Si que ho faré, però, en una citació posada com a nota a peu de pàgina en què Snow diu:
"En la primera fase (la toma de la foto) éstas [les possibilitats del medi] incluyen el encuadre, el enfoque, la exposición y la iluminación, pero, a mi manera de ver, las elecciones efectuadas en esta fase también apuntan a satisfacer ciertas decisiones ya definidas en cuanto al estado físico final de la prueba [es refereix a la superfície, el format, la granulositat, el lloc on es situarà la imatge, etc] (...) La relación discursiva entre todos estos elementos, en mi opinón, constituye el corazón del verdadero Arte de la Fotografía, que a su vez se diferencia de todos los otros usos —publicidad, diversión, periodismo, etc— de la fotografía".
Catarroja descoberta!* L'artista "té en compte" en el moment de la captura de la imatge tot el procés posterior (algú no ha escoltat mai allò de la previsualització o allò altre del Sistema de Zones d'Ansel Adams?), mentre que els "altres usos" de la fotografia, segons ell, no ho tenen present això. És que un fotògraf publicitari no té en compte si les fotos que fa han d'anar reproduïdes en un fulletó o s'han de penjar en una tanca publicitària? És que un fotoperiodista no té present si les imatges que realitza han d'anar a l'edició d'un diari en blanc i negre o en les pàgines d'un magazine? Us recomane, a propòsit d'això, l'apunt més recent de Tino Soriano al seu blog de reportatges, o, per què no, determinats passatges de Sangre y champán on Alex Kershaw deixa constància de la premeditació amb que Capa fa les seues fotografies, tot pensant en si ocuparan una doble pàgina o simplement serviran per il·lustrar una notícia.
Per l'experiència que en tinc, i pel que conec, podria dir, llavors, que la major part dels fotògrafs que s'hi dediquen a aquestes ocupacions haurien de ser artistes, precíssament perquè, no ja quan capturen la foto, sinó des d'abans d'aixecar la càmera, saben com va resultar allò que estan fent. També sé, per experiència, que una gran part, la major part, dels artistes que empren la fotografia, no tenen ni idea d'això (als resultats tècnics, i estètics, em tramet) i capturen imatges (els registres, ai las!, els registres!) amb un absolut desconeixement del que estan fent i del que podran obtenir amb allò que fan.
La mirada, la mirada fotogràfica, és tot un procés conscient que, necessàriament, demana dels coneixements tècnics necessaris per fer previssible el resultat, sense que això implique l'actuació rígida ni la manca d'experimentació. De fet, el treball del fotògraf no pot defugir mai l'experimentació si no vol veure's abocat a l'estereotip. D'alguna manera es tracta de posar en sintonia l'ull, el cervell i el cor, com explicava Cartier-Bresson (sintonia que va enllà del concepte de moment decissiu, siga dit de pas). Experimentar amb la mirada i aprendre'n d'ella, potser eixa és la funció del fotògraf. Només d'eixa manera, pense, serà possible arribar al que diu Hamisch en aquest mateix passatge: conjugar la dada física i el concepte, la fotografia en cos i ànima.

* Catarroja i Massanassa són dues poblacions de l'Horta de València separades per un barranc. Diuen (i si l'expressió no ve d'ací que algú en faça l'oportuna correcció) que quan Catarroja posà un rellotge al campanar, els de Massanassa encara no en tenien. Els habitants de Massanassa per saber l'hora no havien de fer res més que mirar el campanar de Catarroja, cosa que molestava els catarrogins, de manera que aquests posaren un bon canyís per evitar que els dels poble veí se'n beneficiaren del rellotge. Un dia de vent el canyís se n'anà pels aires i els habitants de Massanassa exclamaren: "Catarroja descoberta!" Des d'aleshores s'empra l'expressió per dir que ix a la llum les intencions que s'hi volen amagar.
.

pura esquizofrènia

F. Vera. Església de Mosqueruela. 2004

"Cal subratllar que als millors fotògrafs de l'actualitat no els preocupa ni molt ni gaire la qüestió (...) de si la fotografia és un art (...) Gràcies a la seua aptitud per cercar el xoc evocador, ell [el fotògraf] prova el seu poder d'expressió i aquesta és la seua revenja contra l'escepticisme de Daumier".
Una mica al fil del que explicava l'altre dia, m'apareix aquesta citació tot rellegint Benjamin. Es tracta d'un text de Georges Besson, de 1936, que el filòsof alemany recull en una d'aquelles col·leccions de cites que tant li agradaven.
La manca de preocupació dels fotògrafs per si és o no art allò que fan no ens ve d'ara, doncs. I no seria difícil trobar-ne, d'altres testimonis. Fins i tot el mateix Weston ho va deixar caure: "(...) ja no m'interesa d'intentar «expressar-me a mi mateix», d'imposar la meua personalitat a la naturalesa (...)". Però, d'altra banda cal considerar també que el fotògraf tampoc no s'ha sentit plenament aliè i sovint s'hi reivindica en l'artisticitat. Heus ací en tot l'esplendor l'estatut ambigu i paradoxal de la fotografia!
La relació entre art i fotografia sempre ha resultat problemàtica i de Baudelaire ençà la disjuntiva apareix amb precisió cíclica. Si en la literatura o en la pintura, en l'escultura o en la música, hi ha hagut una certa tradició conceptual que diferenciava entre versadors i poetes, entre pintors i il·lustradors, entre tallistes i escultors, entre cantadors i cantants, mai no hi ha hagut una fita mínimament precisa que marcara una diferenciació d'aquesta mena entre els que empren l'aparell fotogràfic, sinó que s'ha actuat sobre la totalitat com a categoria única. Fixeuvos-hi que la base conceptual de la distinció no té res a veure en la divisió entre professionals i aficionats (que en fotografia sí que s'hi dóna), doncs hi ha versador que viu de fer versos de falla i poetes que han de guanyar-se la vida d'oficinistes. Però, tradicionalment, ni en la poesia, ni en la pintura ni en l'escultura ni en la música hi ha hagut mai la confusió entre quina cosa calia considerar art i quina no podia assolir eixa categoria. Per què, aleshores, en fotografia, hom s'hi planteja l'artisticitat sobre el mitjà en sí i no sobre l'ús que se'n fa? Què hi ha en la fotografia que no entenem i que no ens permet dilucidar on hi és el límit, la fita, la frontera? O és que no en calen, de fronteres ni de fites i resulta que la fotografia és una altra cosa de ben diferent?
Weston ens recorda (ni més ni menys que en un text de l'any 1943) que la fotografia és "bàsicament un mitjà honest per enregistrar els aspectes superficials d'un subjecte", però què "ofereix al fotògraf la posibilitat de mirar en profunditat la naturalesa de les coses (...) Li permet revelar l'esència del que hi ha davant de l'objectiu amb tal claredat de percepció que l'espectador pot arribar a trobar que la imatge recreada és més real i comprensible que l'objecte mateix". Hi ha qui pot pensar que el "purisme" de Weston no s'acorda amb els temps actuals on tot és mistificat, transversal i híbrid, però pense que ens dóna alguna pista d'utilitat al que estàvem plantejant. La fotografia juga amb l'enregistrament d'aspectes superficials del món visible però ateny a l'esència, a la percepció clarivident, a l'invisible. Per al fotògraf, com diu Weston, la tasca més difícil i més important no és la de "conéixer la càmera, revelar o positivar, sinó veure fotogràficament", és a dir exercitar la mirada.
¿Seria plausible, doncs, considerar que la fotografia, amb aquesta preponderància de la mirada sobre de l'ofici, curtcircuita, d'alguna manera, el procés de la producció artística i que amb ella ja no té sentit el diferenciar entre el què és art i el que no ho és? ¿Potser és per això, per eixa aportació de la fotografia, que els museus d'art contemporani s'omplin de propostes artístiques en què no hi ha cap artisticitat aparent?¿ És possible que per influència de la fotografia les propostes artístiques actuals vinguen farcides de propòsits documentals? ¿Serà cert, com de vegades ho sembla en les visites a galeries i museus, que ja no interesa tant què s'hi fa o com s'hi fa, com el simple fet de fer? En definitiva, i per dur tot açò una mica a l'absurde: a partir d'ara caldria considerar al mateix nivell el versador que el poeta?
Potser, com deia aquell vers d'una cançó de Raimon, "qui pregunta ja respon".
Si cerqueu en Google la combinació fotografia i art trobareu quasi un milió d'entrades en català i uns quaranta cinc milions en espanyol. Una combinació que jo no empraria per localitzar a la xarxa aquella fotografia que m'interessa perquè no podeu imaginar com de polisèmica pot ser la paraula art combinada amb fotografia.
Els fotògrafs podrem considerar-nos artistes o no, però no ens podem deslliurar de reflexionar sobre la mirada. Podrem realitzar tasques documentals o utilitàries en moltes ocasions, però no podem defugir realitzar-les a partir d'una particular manera de mirar. Ens pot donar igual saber si el que fem és art o no però ens cal reconéixer que en el que fem sempre hi ha un cert plantejament artístic. Jo mateix tinc "obra" en algunes institucions de cert prestigi i algunes fotos meues estan penjades a les parets d'algun coleccionista, de manera que puc fer broma amb l'artisticitat de la fotografia, però en segons què i com, puc ser considerat com a artista. I és que encara estem pillats en la trampa, tant que no sabria dir si sóc un documentalista que fa art o un artista que empra el llenguatge documental. Pura esquizofrènia.
.

registres

F. Vera: Piazza San Giovanni. Florència. 2009

Una fotografia potser és, d'alguna manera, un registre; això és, una notació que permet recuperar detalls, qualitats o característiques d'allò fotografiat. Potser és per això que hom confereix a la fotografia una funció eminentment rememorativa: és un record, un souvenir.
El turista, davant la incapacitat per contemplar i retindre, en el curt període de temps de què disposa, cada detall de la façana de Santa Maria del Fiore, o de la Porta del Paradís del Baptisteri, necessita fotografiar-les per després refer la seua visita i delir-se en detalls només intuïts mentre hi era davant el monument. Talbot ja aportava aquesta particularitat de la fotografia, quan, en una carta adreçada a la Royal Society i en referència a una de les imatges que publicaria a The Pencil of Nature (1844), deia que s'hi podia veure un rellotge marcant l'hora exacta en què la imatge fou realitzada detall que li havia passat desapercebut en el moment de captar-la. Però, tanmateix, la idea, tan arrelada, d'identificació entre l'ull i la càmera fotogràfica (identificació ja assenyalada per Descartes el 1637 a La Dioptrique quan representa el funcionament de l'ull en comparació amb la càmera obscura) crea la il·lusió de que allò que veiem a la imatge capturada és el mateix que vàrem percebre en el moment de disparar el botó de l'obturador. Per tant, la fotografia seria un registre astigmàtic, en la mida en que recupera a posteriori els detalls enregistrats sense necessitat d'haver estat plenament conscients d'haver-los anotat.
Però de vegades, el registre no ho és tant del lloc, de l'objecte, com ho és de la situació, de l'experiència que hom hi té i, aleshores, potser interesa més transmetre emocions que enregistrar fredament, i no prima tant la intenció de denotar com la d'expressar.
El registre, en tant que document, ha de ser, per força, objectiu. L'obra expressiva, per contra ha de ser, necessàriament, subjectiva. Potser en eixa diferència s'ha volgut fer recaure la distinció entre el document i l'art, però la fotografia, mitjà paradoxal com cap altre, trenca eixa diferenciació i ultrapassa les fronteres. La fotografia té dificultats per marcar el límit entre denotació i expressió. És cert que hi ha fotografies que s'hi decanten més en un sentit que l'altre, però eixa característica aporètica de la fotografia fa que determinats artistes iniciadors de l'art conceptual empraren la fotografia com el registre (objectiu) d'una intervenció significativa (subjectiva), de tal manera que el document (la fotografia) s'ha d'interpretar mitjançant un codi particular (la intervenció artística). Hi ha qui vol trobar en aquesta característica paradoxal del mitjà la raó per la qual aquest es mou entre la realitat i la ficció, entre el document i l'art, però d'això, si en tenim ganes, ja en parlarem un altre dia.
.

sentir-se captivat

F. Vera: Gemaldegalerie. Berlín. 2004

He estat llegint les memòries de Doro Balaguer i, necessàriament, m'he hagut de deturar en les reflexions que fa al voltant de la pintura, extrapolables a l'art en el seu conjunt, i també en les que fa sobre la literatura. Trobe que, malgrat la subjectivitat, són observacions assenyades, dignes de ser tingudes en compte. Qüestiona Balaguer, entre altres coses, el mecenatge actual de bancs i institucions exclussivament interesats, diu, en la rendibilitat econòmica o política de la cultura, i ho enfronta amb aquell mecenatge personal dels Guggenheim, Rockefeller o Thyssen als quals reconeix el mèrit de la passió, de l'aposta personal per una modalitat d'art innovadora.
Aquelles col·leccions, fetes pel gust personal, a partir d'interesos estètics particulars, han esdevingut, amb el temps, institucions que cerquen beneficis. De fet, recorde haver llegit, en una entrevista a qui aleshores n'era el lehendakari, Karlos Garaicoetxea, com en les negociacions entre els representants del Guggenheim i el govern basc per dur la nova seu del museu a Bilbao, els arguments que sempre s'hi posaren a sobre la taula eren econòmics i que mai no hi aparegué cap consideració artística.
Fa poc, Lola Garrido, a una entrevista en el butlletí d'Arte Informado explicava l'aparició d'una nova espècie de col·leccionista, la intenció dels quals és la de fer una col·lecció en funció de les recomanacions de certs experts en el mercat artístic per després cedir-les o vendre-les a una institució i obtenir-ne així el reconeixement públic que la seua activitat o la seua vàlua personal mai no els donaria (i, no sé per què, em ve al cap aquell espavilat de l'operació Malàia).
L'art, la producció artística, esdevé, doncs, una activitat esconòmica més. És cert que hi ha artistes que es gasten un posat crític mitjançant l'antiartiscitat i l'oposició al sistema, que pretenen fer una obra, generalment conceptual, d'atac frontal a l'establishment en pro d'un canvi social. Però gran part d'aquesta obra sol ser assimilada pel sistema que vol qüestionar l'endemà mateix d'haver estat feta i, com molt bé diu Balaguer, "l'últim «video-art» més arriscat desperta adhesions divertides del mateix signe que els jocs electrònics per a infants".
Potser hem volgut veure en l'art, pretenciosament, el mecanisme capaç de canviar mentalitats, de fer reflexionar el públic, de fer-nos qüestionar el món en què vivim i, curiosament, avui que els museus s'omplin de gent, res de tot això s'hi albira. I és que, com deia Arnheim, la sola visita al museus i a les exposicions no educa estèticament la gent. Potsert cal alguna cosa més.
Espectacularitzar el museu i fer de l'art un entreteniment per ocupar el temps del turista repercutirà en el balanç financer de l'entitat, però l'excessiva sacralització del que s'hi mostra, l'inqüestionable criteri "superior" de qui ha decidit que allò mostrat és valuós, potser crea un espectador acrític i l'obra vista, que no mirada, no és capaç de deixar-li cap empremta. Aleshores, si allò que veu no li arriba, l'espectador pensa, com en el conte del rei nu, que és tan babau que no pot gaudir-ne les excel·lències i ho accepta sumís per no manifestar les seues mancances; o potser pensa que allò no és per a ell i se n'aparta indiferent.
Hom dirà, amb raó, que la formació és necessària per poder gaudir a bastament de l'obra artística i per poder-la interpretar i valorar en la justa mida, però crec que en el fons s'està deixant de costat una premisa fonamental en la nostra relació amb les obres artístiques: el gaudi de deixar-se captivar, de ser seduït pel que se'n mostra. I el pitjor, crec, és que, de vegades, ho obliden els artistes. Potser per això, perquè ja resulta tot tan fàcil, avui tothom hi aspira, a ser "artista".
Enric Banyuls, amic i magnífic pintor, fa un temps, em referí una anècdota: una senyora li deia al seu marit mentre visitava una exposició d'art modern, "i, d'açò, qui s'ha d'enamorar?" Potser aquella senyora tenia, sinó la raó, la seua raó. Pensem'ho, d'allò que fem qui s'ha d'enamorar? Més encara, allò que fem ens enamora?
Només un apunt final: per ser seduït, per sentir-se captivat, ens cal l'esperit obert. El tòpic repetit, l'entreteniment fàcil, poden fer-nos sentir còmodes però mai no podran encisar-nos. Només una certa dificultat o un cert grau d'inaccessibilitat podria seduir-nos, il·lusionar-nos, fer-nos passar ànsia i generar en nosaltres la necessitat de comprendre, d'aprendre, de crèixer.