proximitats

F. Vera: Graner, Camí d'Utxana, Sueca. 2009

El costum de veure les coses properes fa que, sovint, perdem la capacitat de mirar allò més immediat. De fet, si fotografiem un indret determinat trobarem que —si tenim un mínim, no ja de creativitat, sinó d'habilitat— qui més es sorprendrà del resultat serà aquell que ho veu tots els dies, aquell a qui l'objecte o l'indret fotografiat li és quotidià. Potser, d'una banda hi ha la satisfacció chauvinista, provinciana si voleu, de trobar que el que és seu és la cosa més important i bella del món i que, per tant, atreu l'admiració de qualsevol; però hi predomina, sobretot, en aquesta mena d'espectador la sorpresa, el descobriment d'aspectes inusitats en el que li és habitual mitjançant la imatge. I és que se'ns fa tan difícil mirar detingudament allò que ens és tan pròxim com fàcil ens resulta sentir-nos atrets i fascinats per l'exotisme dels indrets aliens.

Com que la mirada va implícita en l'acte fotogràfic, no és d'estranyar que la major part dels usuaris només en facen ús en aquells moments "exòtics" en què, d'alguna manera, es supera la quotidianitat: l'aniversari dels fills, el sopar de la Nit de Nadal o una excursió a Benidorm. Són moments "extraordinaris", instants que, en sortir de la rutina, permeten de ser "mirats" (tot i respondre a formes socials prefixades on la càmera hi sol participar).
Per fotografiar la quotidianitat, el dia a dia, cal la curiositat de qui sempre està disposat a mirar, de qui està prest a interrogar amb la mirada el seu voltant. Potser és per això que m'agrada tant, entre d'altres, l'obra de Soudek, la de Cualladó o la de Gowin, perquè ens fan excepcional la familiaritat.

Però fotografiar la proximitat té, també, els seus perills. D'una banda hi ha, evidentment, la familiaritat que dificulta la sorpresa i entrebanca la possibilitat de trobar formes o situacions engrescadores, i això independentment del grau d'enamorament que puguem sentir envers allò que fotografiem (un requisit de vegades fonamental i en d'altres d'efectes fatals). Però hi ha, sobretot, el perill de l'estereotip, perquè la proximitat no la procura només l'objecte o l'indret, sinó també la manera com ens hem habituat a veure'l representat, raó per la qual caure en el tipisme i en el tòpic esdevé un risc d'alta probabilitat. És per això —tal vegada perquè és tan meu, perquè m'és tan proper i perquè em captiva tan profundament— que feia molt de temps que no fotografiava la marjal, un paisatge sense el qual jo no em sabria definir. Ha hagut d'estar l'encàrrec qui m'ha obligat a enfrontar-m'hi, qui m'ha obligat a recuperar la mirada que he anat bastint dia rere dia, any rere any, sense l'aparell, i posicionar-me davant aquest espai tan mistificat per la imatge costumbrista d'aquarel·les, fotografies i olis de calendari.
I, obligat a mirar-me directament en els ulls d'aquest antic paisatge, tinc la sensació d'haver trobat les raons per les quals no puc defugir a l'encís d'aquesta quotidiana, austera, però fèrtil, planúria.
.