i tot això, ho has vist en un segon?

F. Vera: La Seu de Xàtiva. 1994

De Caràcters, la revista literària que edita el servei de publicacions de la Universitat de València, em demanen que els hi il·lustre el proper número amb algun dels meus treballs inèdits. Em decante per lliurar-los una col·lecció que titule Souvenir i que pren com a fil conductor gent que està fent fotos, generalment com a record, en els llocs més variats. La premisa de la sèrie rau en què no s'hi veja què és el que aquesta gent fotografia, sinó l'acte mateix de fotografiar. Tanmateix, però, les fotografies porten com a títol, precísament, allò que aquestes persones retraten, un recurs una mica pervers perquè implica un exercici contrari al que sol ser habitual en l'espectador d'una fotografia.
Segons explica Jean-Marie Shaeffer, entenem les fotografies perquè en sabem el procés i podem, d'aquesta manera, situar-nos en el punt de vista del fotògraf i considerar la imatge que tenim al davant com si haguéssem estat nosaltres mateix en aquell mateix lloc i en aquell precís instant, és a dir, es produeix l'efecte del que ell anomena una situació quasi perceptiva que ens permet d'entendre l'artificiositat fotogràfica com a una percepció real, com a una vivència autèntica. Bé doncs, si admetem aquest postulat de Shaeffer, també haurem d'admetre que en capgirar l'orientació mitjançant el peu de foto i adreçar el punt d'atenció en sentit contrari, l'espectador s'hauria de preguntar "què és el que s'està captant des del punt de vista de qui apareix en la imatge?" De vegades el tema, si és que té una dimensió iconogràfica ampla com en el cas de la Tour Eiffel, pot ser reconstruït pel nostre imaginari, en d'altres, d'incidència menys universalitzada, potser l'alcanç d'aquesta reconstrucció és més limitat però no per això menys interessant. Si en el primer cas quasi s'hi podria reconstruir la imatge que pensem podrà ser obtinguda, en el segon s'ens generaria un cert neguit i una certa intriga. De tota manera, tinc clar que aquest recull d'imatges no pot obeir només a l'aplicació sistemàtica d'un criteri conceptual (el camí més segur per fer una sèrie previsible i avorrida) sinó que cal un criteri també estètic, perquè per molt que pretinga donar aquest toc de reflexió fotogràfica, com en aquella fotografia de Robert Capa a Bilbao en la que tots els personatge estan pendents d'un possible bombardeig sobre la ciutat, l'atenció principal, el motiu de la imatge s'hi troba en el que s'hi mostra en la mateixa fotografia i no en el que hi ha en el fora de camp.
El que en realitat m'interessa d'aquestes imatges és el fet de fotografiar en sí, reflectir el gest repetit i reiterat per tantes persones en mirar el món a través d'un aparell, esbrinar perquè la gent fotografia, trobar les distintes actituds que té la gent en fotografiar, i tot això amb l'única esperança, crec, de dilucidar perquè faig jo fotografies. Fotografiar la gent que fotografia, de fet, és una cosa que m'ha atret des de fa molts anys, quasi bé des de què m'hi vaig iniciar i no hauria d'estranyar que per a aquesta sèrie puga tirar mà d'imatges que ja tenen un cert temps i que moltes de les que hi he anat incorporant de nou continuen sent, encara que hagen estat capturades en format digital, en blanc i negre.
Doncs bé, recuperant algunes imatges més antigues, m'hi apareix una que vaig fer l'any 94 a un grup de docents als quals els impartia un curs de tècniques fotogràfiques aplicades a l'escola, a Xàtiva. A la sessió següent els hi vaig dur una còpia 24 × 30 d'aquella imatge amb la qual he encapçalat aquesta entrada. En veure-la, la mestra del centre reparà en com destacava sobre tot la seua rialla, aleshores i ja que els explicava els recursos compositius vaig fer notar com en anar de blanc i situada entre dos personatges vestits de fosc, el contrast entre els aparells rèflex i la compacta i el fet de què era la única que mirava cap a la càmera destacaven ja la seua figura, però què, a més a més, la confluència de totes les línies de força, la barana de l'escala, l'objectiu de la càmera de l'esquerra i la línia de ritme que marque els balcons, entre altres coses, confluien tot just en la seua rialla espontània. De sobte, ella exclamà "i tot això, ho has vist en un segon?" "En un segon no, en quinze anys", que li vaig respondre jo.

tardor

F. Vera: Camí. Jardí Botànic de València. 2009

Ens ho recordaren ahir els noticiaris, tots, que ja som a la tardor. Una rutina cíclica dels informatius, de periodicitat anual. Fins i tot alguna locutora ha dit, com cada any: "la tardor representa la maduresa i s'identifica amb la nostàlgia". No ho sé. Segons explica Fuster, ací, a Sueca, els llauradors li deien, a la tardor, "la primavera de l'hivern" i la primavera, diuen, sempre s'identifica amb l'inici, amb el despertar, amb una certa eclosió. Aleshores, no sé a quina carta quedar-me. Potser em quedaré amb totes dues, encara què això siga fer trampa. Em quede amb totes dues perquè a aquest petit racó del país la primavera i la tardor, malgrat les diferències, s'hi assemblen bastant. Són aquestes dues, èpoques en què es concentra la pluja, s'hi dóna un clima temperat i l'alba i l'ocàs donen un sol perfectament rodó i roig.
Però, això no obstant, una cosa és la tardor i una altra la representació que d'ella ens fem en el nostre imaginari. Perquè hi ha imatges que s'identifiquen amb una o altra estació de l'any en funció de certes idees estereotipades. Així, les tonalitats fredes, blaves o lila, són fàcilment identificables amb l'hivern, mentre les tonalitats fresques, vibrants, es fan servir per reflectir la primavera. Les tonalitats daurades, ocres, càlides, serveixen ben bé per identificar la tardor, molt més si pel terra hi ha, espargides, algunes fulles. Aleshores, si trobem una fotografia que reuneix alguna o vàries d'aquestes característiques potser l'identificarem, sense esforç, amb la tardor i, qui sap, si, fins i tot, no sentirem aquella sensació de maduresa, de plenitud i d'enyorança que la locutora explicava, encara què la imatge, com és el cas de la foto que he escollit per encapçalar l'apunt d'avui, haja estat feta sota la basca d'un calorós dia d'estiu.
.

la imatge i les paraules

F. Vera: Camposanto. Pisa. 2009

No han estat poques les vegades que he estat jurat d'algún premi de fotografia. En més d'una ocasió se m'ha demanat de fer cap suggerència per a la redacció de les bases del concurs de cara a la propera convocatòria i aleshores he dit en to burleta, però amb bastant convicció, que caldria prohibir que els autors posaren títols a les fotografies que hi presenten. Els organitzadors, sovint, em riuen la broma i, lògicament, no em fan cas; però jo, aquesta aportació la faig en un to molt més seriós del que sembla. Primer, perquè hi ha títols insuportables per cursis, d'altres innecessaris per redundants i alguns contradictoris amb la imatge. Segon, perquè una gran part d'autors que hi concorren al premi, pretenen ser més originals en la tria del títol que en l'execució de la imatge o bé desconeixen tant quines són les debilitats de la fotografia —de la fotografia en general, però també de les seues fotografies en particular— que el títol escollit s'esdevé en l'enemic més potent de la imatge que ens proposen. I és que la relació entre el text i les paraules no és una relació entre iguals i la més mínima paraula pot condicionar —i, fins i tot, modificar sensiblement— la percepció de la imatge.
Tanmateix, en els actes de lliurament dels premis, el regidor de torn o el membre de l'entitat organitzadora que oficia de presentador o mestre de cerimònies, rarament no tira mà d'allò tan sabut de què "una imatge val més que mil paraules", tot i que, davant de qualsevol de les imatges premiades, potser no en sabria dir més de tres (paraules que, obviament, només ennumerarien els objectes que la foto mostra). Ja Barthes se'n feu ressó d'eixa acció paràsita del text sobre la fotografia.
Posar un títol a una fotografia és una qüestió complexa i arriscada. Cal entendre que quan dic que caldria prohibir els títols en els concursos, m'estic referint a una determinada pràctica d'amateurs amb certes pretesions d'artistes excelsos per descobrir, però en realitat no estic en contra de què les fotografies duguen un derminat títol. De fet les meues fotografies solen tenir-ne, de títol.
Quan decidim posar-li nom a una imatge nostra estem determinant en gran mesura quin serà el sentit d'interpretació que caldrà donar-li i, atenent a què un dels recursos més potents que té la fotografia és el de la suggerència, ens caldrà anar amb molta cura perquè la paraula o paraules que triem no trenque el misteri sinó que, ans al contrari, el potencie.
Tanmateix, la indefugible càrrega documental de la fotografia depén en gran mesura del títol, el qual sempre ha de respondre a les expectatives que l'espectador demana: què és, on és i quan és.
Ja fa anys, en la sèrie Nocturnes (1985-1990), me n'adoní que en donar resposta a eixes qüestions, si les imatges eren el suficientment potents, les fotografies no perdien la seua capacitat suggestiva, sinó que més aviat l'augmentaven, perquè la sola ennumeració del què, el com i el quan, no arribaven a desvetllar-ne el secret. La fotografia que avui encapçala l'apunt podia haver tingut molts títols possibles, alguns d'ells, fins i tot, amb pretenciositat literària, però per a mi la opció més senzilla, i també la més efectiva, és la que propose, doncs cal tenir present que la fotografia és un medi obert, potent per a mostrar, per a suggerir, i dèbil per a explicar, un medi que s'adreça més al sentit poètic i anímic que a l'argumentació lògica. De manera què, com en la confrontació amb el text la fotografia sempre portarà les de perdre, ens caldrà afinar la percepció per superar la realitat evident i farcir la imatge de suggerències.
.