d'obsessions i seduccions

F. Vera: Via del Castello. Susa, Piemonte. 2010

De vegades em sorprén com unes poques idees (més aviat escasses, la veritat) puguen donar tant de si i m'estranya què no haja arribat ja el dia de no tenir res més que afegir a aquest blog. I és que, en realitat, potser més que idees el que tinc són certes obsessions, alguna que altra convicció esparsa i una irrefrenable passió per la fotografia que és la que em mena a obsedir-me i a qüestionar-me, si és que cal, les conviccions. I què voleu que us diga, les passions, i les obsessions, com l'amor, són difícils de guarir i només el desengany més cruel ens les podria capgirar. I, per si no hi hagués prou amb això, sempre hi ha quelcom —el paràgraf d'un llibre, una notícia o el comentari d'un amic o col·lega— que em mena a fer alguna reflexió o a trobar determinat matís en el que potser ja havia comentat d'alguna altra manera.
Dic això perquè a rel del meu apunt anterior, l'amic Isidre Santacreu ha establert cert paral·lisme entre la dificultat de la fotografia per procurar nous punts de vista i la de Sherezade per continuar entretenint el Soldà. El paral·lelisme, així, en primera instància ens pot semblar un simple recurs poètic, una metàfora sense trascendència, però pense que va més enllà. Què és el que fa que el Soldà prenga Sherezade per esposa? Evidentment, una obsessió però també una atracció (no s'aconformava amb qualsevol, l'home, no). Què és el que fa que Sherezade es deslliure de ser executada? Segons ho entenc jo, el joc del misteri i de la seducció. És a partir d'ací que vaig entenent el sentit de la metàfora, perquè mentre continuem sentint-nos seduïts per les fotografies (tant si som fotògrafs com si no), la fotografia podrà defugir la seua execució anunciada (mal que li pese a qui en pregona la seua desaparició).

Quan ens iniciàvem en la fotografia ho fèiem moguts per una certa atracció: que bo tenir un aparell per prendre fotos i guardar records dels bons moments!, que bé disposar d'una joguina d'aquesta mena! Però, a poc a poc, la joguina ens va anar captivant i aconseguia que l'inacabat relat del dia ens deixara amb l'ai en el cor; l'endemà li demanàvem de continuar i així, a poc a poc, lentament, de mica en mica, ens anà embolicant amb la complexitat d'aquell llenguatge d'aparença transparent. Quan volguérem adonar-nos-en ja no ens hi podíem moure d'aquell terreny llefiscós on ens havia menat. En aquell moment ens havia emmirallat ja i no ens podríem deslliurar mai més de ser fotògrafs.

Però un fotògraf ha de fotografiar (coneixeu cap fotògraf que no faça fotografies?) i per a això cal sentir la necessitat obsessiva d'apuntar la càmera cap a tot allò que ens atreu. I és que el primer escaló per a fotografiar és el de sentir l'atracció obsessiva per prendre fotografies. Com el Soldà que s'hi sent obsessivament disposat a gaudir cada nit d'una nova esposa abans d'executar-la, d'igual manera el fotògraf s'hi aproxima obsessivament a la realitat per fer-la seua a fragments, disseccionant-la, saltant d'un objecte a l'altre, tot reiniciant en cada ocasió el rite depredador insaciable. Però sense saber massa ben bé com arriba el moment en què l'indret o l'objecte en què s'hi focalitza l'obsessió del fotògraf se li apareix com una Sherezade amb un conte inacabat, amb una narració de la qual no s'albira el final, que intriga, i el fotògraf se sent captivat, seduït, i hi guaita dia rere dia, mes rere mes, any rere any tot intentant trobar a quin estrany indret condueix allò que fotografia, provant de desvetllar el secret d'allò que el seu gest transforma en imatge, cercant trobar-se ell mateix en aquell misteri que el pertorba. Potser és el moment en què el fotògraf, dipòsit de saber i de tècnica, comença a fer confluir atracció, passió i seducció fins fer-se obsessiva la necessitat d'una resposta allà on només arriba a albirar preguntes. I, potser és aleshores que les seues fotografies quedaran misteriosament tocades pel poder de fascinar a qui vulga contemplar-les.

coses habituals

F. Vera: Construccions d'ús agrícola. Camí d'Utxana. Sueca. 2009

Entre l'anar i el vindre per viaranys coneguts, familiars, quotidians, si el nostre és un ull mínimament atent, potser albire, ací o allà, en una revolta del camí o en un racó del carrer quelcom que de cop i volta pren una significació particular. Certament, allò que ens sobta ho hem conegut des de sempre i no és cap novetat; el cas és, però, que mai no l'havíem vist d'aquesta manera ni se'ns havia presentat amb aquella potència. O potser sí. Perquè hi ha la possibilitat de què descobriments com aquest s'hi donen perquè hem aprés a deixar-nos sorprendre per les coses habituals.
La troballa exòtica, allunyada del que ens és habitual, ens sobta, en la seua novetat, de manera tan immediata com immediata és la nostra resposta. L'indret habitual, però, ens pilla avisats i necessita, no sols d'una més gran atenció, sinó, sobretot, d'una voluntariosa reiteració de la mirada per sobtar-nos. Quasi podria dir-se que, perquè un indret nostrat ens sobte, cal abans un temps d'aprenentatge, un procés que en transforme el costum en estima i que, d'alguna manera, ens mene a comprendre, i entendre, allò que ens envolta.
Des de ben jove, en bicicleta o en cotxe, fins i tot a peu, he anat pels camins de la marjal i m'he familiaritzat amb les construccions que esquitxen, ací i allà, el terme. Són ben poques les coses que s'hi han modificat en aquest paisatge en bastants anys. Potser un camí de pols s'ha asfaltat, una sèquia s'ha vist eixamplada o una d'aquelles edificacions agrícoles, on abans s'hi trillava l'arròs, s'ha dedicat a d'altres menesters. Hi estic habituat a veure les variacions estacionals d'aquests camins i d'aquests camps de marjal, a trobar-m'hi garses i agrons i a sentir-ne el cant de les granotes, però darrerament m'hi he sorprés, una vegada més, amb aquest paisatge, i m'han captivat de nou les formes i les llums d'aquest indret, fins fer-se part indestriable de la meua mirada.

sentir-se captivat

F. Vera: Gemaldegalerie. Berlín. 2004

He estat llegint les memòries de Doro Balaguer i, necessàriament, m'he hagut de deturar en les reflexions que fa al voltant de la pintura, extrapolables a l'art en el seu conjunt, i també en les que fa sobre la literatura. Trobe que, malgrat la subjectivitat, són observacions assenyades, dignes de ser tingudes en compte. Qüestiona Balaguer, entre altres coses, el mecenatge actual de bancs i institucions exclussivament interesats, diu, en la rendibilitat econòmica o política de la cultura, i ho enfronta amb aquell mecenatge personal dels Guggenheim, Rockefeller o Thyssen als quals reconeix el mèrit de la passió, de l'aposta personal per una modalitat d'art innovadora.
Aquelles col·leccions, fetes pel gust personal, a partir d'interesos estètics particulars, han esdevingut, amb el temps, institucions que cerquen beneficis. De fet, recorde haver llegit, en una entrevista a qui aleshores n'era el lehendakari, Karlos Garaicoetxea, com en les negociacions entre els representants del Guggenheim i el govern basc per dur la nova seu del museu a Bilbao, els arguments que sempre s'hi posaren a sobre la taula eren econòmics i que mai no hi aparegué cap consideració artística.
Fa poc, Lola Garrido, a una entrevista en el butlletí d'Arte Informado explicava l'aparició d'una nova espècie de col·leccionista, la intenció dels quals és la de fer una col·lecció en funció de les recomanacions de certs experts en el mercat artístic per després cedir-les o vendre-les a una institució i obtenir-ne així el reconeixement públic que la seua activitat o la seua vàlua personal mai no els donaria (i, no sé per què, em ve al cap aquell espavilat de l'operació Malàia).
L'art, la producció artística, esdevé, doncs, una activitat esconòmica més. És cert que hi ha artistes que es gasten un posat crític mitjançant l'antiartiscitat i l'oposició al sistema, que pretenen fer una obra, generalment conceptual, d'atac frontal a l'establishment en pro d'un canvi social. Però gran part d'aquesta obra sol ser assimilada pel sistema que vol qüestionar l'endemà mateix d'haver estat feta i, com molt bé diu Balaguer, "l'últim «video-art» més arriscat desperta adhesions divertides del mateix signe que els jocs electrònics per a infants".
Potser hem volgut veure en l'art, pretenciosament, el mecanisme capaç de canviar mentalitats, de fer reflexionar el públic, de fer-nos qüestionar el món en què vivim i, curiosament, avui que els museus s'omplin de gent, res de tot això s'hi albira. I és que, com deia Arnheim, la sola visita al museus i a les exposicions no educa estèticament la gent. Potsert cal alguna cosa més.
Espectacularitzar el museu i fer de l'art un entreteniment per ocupar el temps del turista repercutirà en el balanç financer de l'entitat, però l'excessiva sacralització del que s'hi mostra, l'inqüestionable criteri "superior" de qui ha decidit que allò mostrat és valuós, potser crea un espectador acrític i l'obra vista, que no mirada, no és capaç de deixar-li cap empremta. Aleshores, si allò que veu no li arriba, l'espectador pensa, com en el conte del rei nu, que és tan babau que no pot gaudir-ne les excel·lències i ho accepta sumís per no manifestar les seues mancances; o potser pensa que allò no és per a ell i se n'aparta indiferent.
Hom dirà, amb raó, que la formació és necessària per poder gaudir a bastament de l'obra artística i per poder-la interpretar i valorar en la justa mida, però crec que en el fons s'està deixant de costat una premisa fonamental en la nostra relació amb les obres artístiques: el gaudi de deixar-se captivar, de ser seduït pel que se'n mostra. I el pitjor, crec, és que, de vegades, ho obliden els artistes. Potser per això, perquè ja resulta tot tan fàcil, avui tothom hi aspira, a ser "artista".
Enric Banyuls, amic i magnífic pintor, fa un temps, em referí una anècdota: una senyora li deia al seu marit mentre visitava una exposició d'art modern, "i, d'açò, qui s'ha d'enamorar?" Potser aquella senyora tenia, sinó la raó, la seua raó. Pensem'ho, d'allò que fem qui s'ha d'enamorar? Més encara, allò que fem ens enamora?
Només un apunt final: per ser seduït, per sentir-se captivat, ens cal l'esperit obert. El tòpic repetit, l'entreteniment fàcil, poden fer-nos sentir còmodes però mai no podran encisar-nos. Només una certa dificultat o un cert grau d'inaccessibilitat podria seduir-nos, il·lusionar-nos, fer-nos passar ànsia i generar en nosaltres la necessitat de comprendre, d'aprendre, de crèixer.