ordenar el caos

F. Vera: Festers i xaranga. Xodos. 2009

Avui hem estat a Xodos, petit i bell poble del Maestrat. L'associació cultural L'Argivello havia convençut el meu amic Paco Martí de fer una exposició a la Casa de la Vila i eixe ha estat el motiu de recórrer els 175 quilòmetres que hi ha des de Sueca. Feia anys que Paco no es decidia a mostrar en públic les seues fotos i és per això, per gaudir de l'esdeveniment, que ens hem reunit allà tota una colla d'amics seus de diversa procedència.
A la inauguració hem fet una breu, però intensa, tertúlia de fotògrafs amb les fotos de Paco com a tema indefugible. Després hem dinat a casa d'uns amics de Paco en un agradable ambient i finalment hem anat a prendre café al bar del poble. I és allà on, ni Paco ni jo hem pogut deixar l'aparell fotogràfic quiet: al bar acabaven de dinar la xaranga i els festers i en aquell espai reduït hem temptat de capturar imatges fent-nos lloc com hem pogut entre aquell ambient festiu i sorollós.
Un ambient d'aquesta mena, generalment, em resulta poc agradable, però la situació era tan colorista i el joc d'elements (la tuba, el saxo, els timbalets, la taula amb les restes del dinar i la gent amb samarretes blaves i grogues) tan suggerent que la situació ens ha motivat enormement. Eixa és una de les causes que ens menen la major part de les vegades a fotografiar: la possibilitat de transformar el que s'hi presenta davant els ulls en una escena (situació en què els elements prenen una particular i suggerent significació mitjançant l'èmfasi d'algun dels detalls mostrats). Fotografiar situacions com aquesta en què cadascú va a la seua, en què tot és imprevisible i caòtic, implica un intent d'organitzar amb precisió meridiana el que tenim al nostre davant per donar-li sentit a la imatge resultant. Que això no és fàcil, ja ho sabem, que resulta complicat obtenir una imatge poc o gens vista, també, però, parafrasejant García-Alix, ningú no ens pot treure el dret a intentar una mirada pròpia d'aquelles coses que d'alguna manera, i ni que siga momentàniament, ens captiven.
I de les fotografies de Paco promet parlar-ne aviat. És un tema que m'abelleix força.
.

estil o reiteració?

F. Vera: Oficines de la policia municipal. Perpinyà. 2009

Ja en parlàvem, de recursos compositius. Sovint repetim esquemes, disposició d'elements, distribucions espacials. Són, d'una banda, els recursos estilístics que emprem per dur endavant una recerca formal, però, tanmateix, com ja apuntava en un post anterior, hi ha també el perill d'aplicar la recepta sense més.
És la tercera porta consecutiva que penge a aquest bloc —ja avisava de com de suggerents em resulten les portes—, i tanmateix crec no repetir-me. Si us adoneu, aquesta porta i l'anterior responen a un mateix esquema pel que fa a la distribució d'espais, però, no obstant això, i referint-nos a l'estrictament compositiu, l'equilibri i el "pes" dels elements resulten molt diferents entre totes dues. També les sensacions, les "lectures" possibles de la imatge, em semblen distintes. Això és al que em referia fa uns dies quan parlava de que fotografies aparentment idèntiques ens aboquen a enigmes disemblants.
Podríeu dir que això ve donat pel tema, i que és el subjecte fotografiat qui li dóna eixa particularitat. Fóra possible, no ho negaré categòricament. De fet, reconec que en ocasions no he pogut superar el tema i que aquest s'ha imposat per sobre dels meus recursos com a fotògraf (generalment amb temes que no em motivaven el més mínim i que jo no hauria fotografiat de no haver-se tractat d'un encàrrec). Però hi ha temes concrets que han estat fotografiats per fotògrafs diferents amb resultats molt distints, la qual cosa ens fa sospitar que no tot ho condiciona el subjecte a fotografiar. Per seguir amb les portes —tema recurrent, com veieu—, Olivier Lugon (Lugon, O., Le style documentaire, Macula, Paris, 2001) trau l'exemple d'una mateixa porta victoriana de Nova York (Door, 204 West 13th Street) fotografiada per Walker Evans, per Berenice Abbott i per Arnold Moses. Davant les tres fotografies, Lugon s'hi pregunta per què les imatges d'Evans i d'Abbott formen part de les col·leccions de museus d'art i la de Moses només s'hi troba als arxius de l'Historic American Buildings Survey. Lugon planteja diverses explicacions (des de la de "tenir contactes" amb directors i curadors de museus —cosa gens baladí—, fins la de la superioritat estètica d'Evans sobre l'arxiver de la institució per la defensa del patrimoni arquitectònic); però, per mi, les tres fotografies al davant, resulta ben evident que Evans i Abbott han fotografiat la porta victoriana moguts per una pulsió, per un interés personal i estètic, des del seu particular modus operandi, per integrar-la al conjunt de la seua obra. De fet, en cada una d'elles podem reconéixer un "estil" que ens pot confirmar l'autoria. Totes tres podrien tenir una funció documental (algún dia, si trobe forces, abordaré la qüestió documental), però només dues transpassen eixa línia. La de Moses només és una porta fotografiada, les d'Evans i Abbott, ben diferents entre elles, són fotografies en les que s'hi veu una porta, espere que se m'entenga la diferència.

Mirades perdudes

Capsa amb negatius de Robert Capa, David Seymur i Gerda Taro trobada a Mèxic

Ja sé que no és notícia la troballa d'aquesta capsa amb negatius de Capa, Seymur i Taro de la Guerra d'Espanya a Mèxic. De fet ja han passat uns quants mesos d'això. Avui, però he entrat al web de Magnum Photos i m'hi he trobat amb la foto de la capsa (queda ben clar que el copyright és de Magnum, no?) i amb alguna de les fotografies ja escanejades. Aquesta circumstància m'ha dut a la memòria la pel·lícula de Theodoros Angelopoulos La mirada d'Ulisses, l'argument de la qual ja el sabeu, supose: un director grec de cinema emigrat als Estats Units retorna als Balcans tot just en el moment de la guerra perquè en té notícia de la troballa, a la filmoteca de Sarajevo, d'un roll de pel·lícula per revelar d'un dels pioners del cinema grec. Pel camí passen un munt de coses, un retrobament amb la pròpia història i aquell roll de pel·lícula sense revelar esdevé una metàfora del retrobament amb les seues imatges del passat. En un moment determinat, el protagonista s'hi refereix a aquell material com a una mirada perduda, una mirada que cal recuperar pel seu caràcter fundacional de la mirada autòctona.

En realitat, una mirada "perduda", no existeix, no es tira en falta, no condiciona el treball dels fotògrafs posteriors ni crea cap tradició visual. Són fotos ineludibles en la història de la fotografia, però si no hagués existit la fotografia del milicià de Capa, si no hagués hagut la closca de nautilius de Weston o el raig de lluna d'Ansel Adams, potser les hauriem tirat en falta? I, en canvi, la sola notícia de l'aparició d'unes imatges amagades, perdudes, oblidades en algun racó fosc, generen un interés indescriptible, una pulsió irrefrenable perquè no saber què ha mirat altre ens produeix una inquietud infinita, com en aquells versos de Salvat -Papasseit:

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta

A casa nostra ja recuperades el 1978 les imatges de Centelles (quaranta anys amagades a una granja a Carcassona), s'ha trobat ara, diuen, una capsa de galetes amb negatius inèdits del fotògraf i altra vegada s'hi genera l'expectació per saber-ne (veure) el contingut d'aquella mirada perduda. La metàfora d'Angelopoulos sembla tindre unes connexions ben reals.

El centre del món

F.Vera: Habitació d'hotel. Perpinyà. 2009

Aquest cap de setmana he hagut d'anar a Girona, Perpinyà i Elna per fer unes fotografies. L'hotel, a Perpinyà, ja el podeu veure a la foto de la capçalera. Crec que hi ha pocs llocs on haja dormit que superen en coentor aquest que ací mostre. Els llençols i les estovalles mantenien el nivell de decència adequat, però l'ambientació era de pel·lícula americana de la sèrie B.
Potser si hagués estat una habitació més "normal" m'hauria tombat al llit i hauria llegit una estona, però aquesta cambra, des del mateix moment en què vaig obrir la porta i encendre els llums em va generar una forta atracció particular. Una pulsió escòpica —que ja havia vingut generant-se pel passadís tot de moqueta roja i llum incerta— es concentrà en aquell reduït espai. Aleshores, doncs, l'única solució possible era fotografiar l'indret.
Podrieu pensar que tractava de mostrar la coentor, d'establir una prova fefaent d'un lloc tan particular, però es tractava, més aviat, d'esbrinar on hi era el punt de fascinació de l'indret i què m'havia generat el desig d'obtenir una fotografia d'aquell fosc racó. La manca de gust, l'empaperat horrible, la cortina vetusta i els fanalets pengim-penjam els percebia com a ingredients amb els quals, combinats adequadament, s'hi podia confegir un atractiu plat amb un mínim d'interés visual.
Picasso, tan afeccionat a les sentències i a les frases lapidàries, digué en certa ocasió que només de les coses lletges es pot fer art. No ho sé, com tampoc no sé si sóc, o si vull ser, artista (d'això ja en parlarem un altre dia), però no sé per què a mi no se'm pot revelar la llum excelsa en una horrible habitació d'hotel, si Dalí —que no és sant de la meua devoció, no aneu a pensar— trobà que a pocs metres enfront d'aquest hotel, en l'estació de Perpinyà, hi havia el centre del Món.

.