Fotos i teatre

F. Vera: El mim Alain Vigneau i el seu fill. MIM, Sueca, 1993

Aquesta setmana, entre el 16 i el 20 de setembre, té lloc a Sueca la vintena edició de la Mostra Internacional de Mim (la MIM) i no voldria deixar passar l’oportunitat de referir-m’hi, sobre tot perquè enguany, per diversos compromisos adquirits (entre els quals hi ha la inauguració de l’exposició Urbs mínima a Ontinyent) no podré seguir els espectacles d’aquesta edició.

Entre els anys 1993 i 2005 hi vaig col·laborar en la documentació fotogràfica del festival, tasca que compartia amb Voro Sendra. Erem allò que se’n diu els fotògrafs oficials de la mostra, una distinció que t’investeix de certs privil·legis a l'hora de prendre les fotos, però què a poc que et descuides i a força de fotografiar espectacles any rera d'any, pot acabar en un treball rutinari, raó per la qual cal obligar-se a trobar noves maneres d'enfrontar-se amb el tema. La veritat és que al llarg de les tretze edicions en què vaig documentar el MIM vaig agafar força experiència en la fotografia de teatre i tanmateix —almenys així m'ho sembla— vaig poder evitar la reiteració i el manierisme.

En un treball d'aquestes característiques, les fotografies realitzades han de servir per documentar l'esdeveniment, tot satisfent les expectatives de qui realitza l'encàrrec, però tanmateix, han de permetre l'aproximació personal del fotògraf, l'equilibri entre la utilitat i la creativitat. El director de la mostra, Abel Guarinos, compartia aquesta idea i això feia més fàcils les coses. Tant que el 1997, es feu una exposició itinerant i una publicació de 72 pàgines (Fotografies mimades, València, Teatres de la Generalitat) que recollia imatges de les set primeres edicions del festival.

Però fotografiar teatre té unes particularitats que condicionen el treball del fotògraf de manera notable. Una obra de teatre ja ens dóna, en gran mesura, la composició, la relació d'espais, el contrast de l'escena i dificulta en part la "visió personal"; és a dir, en la posada en escena hi ha implícita la possible fotografia i el fotògraf, dipòsit de saber i de tècnica, ha de recórrer a l'enginy per trobar el punt de vista, la distància focal i el moment en què la seua imatge, tot documentant l'espectacle, s'articule de manera personal. I això no resulta fàcil.

I com que una cosa és el llenguatge teatral i una altra el fotogràfic, cal avisar que una bona foto de teatre no implica, necessàriament, una bona obra teatral, d'igual manera que un bon espectacle no garanteix, per força, una bona fotografia. De fet he hagut de fotografiar espectacles que m'han captivat com a tals i en els quals resultava difícil de trobar imatges, mentre que en d'altres, que per mi careixien d'interés, hi havia l'oportunitat d'aconseguir imatges de molta plasticitat i contundència. Això és així perquè en la fotografia el temps, el ritme, l'equilibri i l'expressió, s'hi donen en un tall temporal i espacial imprecís i indefinit que només ateny a la visualitat, mentre que en el teatre totes aquelles coses s'hi distribueix en un continu temporal que afecta a d'altres percepcions sensorials i emotives. Potser és per això que resulta possible de realitzar imatges personals, creatives, tot fotografiant teatre.

.

profecies

F. Vera: Xavi Castillo i Sergi Claramunt. Mostra Internacional de Mim, Sueca. 2000

La darrera de les lectures d'aquest estiu ha estat ¿Soñarán los androides con cámaras fotográficas? (Fontcuberta, J. editor, Ministerio de Cultura, Madrid, 2009). Es tracta d'una publicació que recull les ponències i intervencions de Encuentros PhE08, en juny de 2008. La intenció dels encuentros era la d'esbrinar quin era el futur que li espera a la fotografia, si en un futur hipotètic encara tindrà sentit el fer fotos, però, curiosament, el comú denominador de la pràctica totalitat dels textos es centra en una revisió del passat de la fotografia. I si hi ha cap mirada cap el futur, també aquesta és retrospectiva, ja que es basa en títols clàssics de la cinematografia de ciència-ficció, com Blade Runner o Metropolis. Fins i tot Gervasio Sánchez, magnífic fotògraf i ciutadà compromés, ironitza en finalitzar el seu text, dient que en el futur s'empraran les càmeres de plaques com clarament pot veure's a El planeta de los simios.
I és que parlar del futur resulta massa agossarat, potser. Sobre tot si qui aborda la qüestió és un historiador.
Posats a parlar de cinema de ciència-ficció, hi ha una escena de 2001, una odissea de l'espai, que em feu reflexionar en el seu moment. Quan el protagonista arriba a l'estació interespacial, manté una reunió amb diversos responsables, reunió que és documentada per un fotògraf. La càmera emprada és una càmera miniaturitzada (el transistor i el xip feien preveure que el futur seria miniaturitzat), però el fotògraf mira pel visor (òptic, evidentment) i no a una pantalla LCD i, ves per on, fa avançar el rodet de pel·lícula després de cada fotografia. Una profecia, aquesta, que l'ha errat en tots els aspectes, doncs les càmeres —les càmeres professionals, almenys— són grans i la pel·lícula pràcticament ja no s'usa.
De tota manera, i per no apartar-nos-en del que comentàvem, hi ha un parell de textos en el llibre que s'atreveixen a pronosticar un futur per a la fotografia, i trobe que tots dos tenen certes concomitàncies, ja que es centren en els usos actuals de la fotografia, de la fotografia digital, bàsicament, i acaben atrevint-se a pronosticar quin pot ser l'ús futur de la fotografia. Pedro Meyer, defensor i propagandista com pocs de la fotografia digital des del seu web ZoneZero, considera que el futur de la fotografia és el de ser vehicle de la construcció de simulacres, per a contar històries. Daniel Canogar, per la seua part, després de descriure els hàbits que s'han anat generant en la societat amb la incorporació de la fotografia digital determina que l'ús massiu de la fotografia l'ha banalitzat i la deixa incapacitada per a captar la realitat, raó per la qual serà la fotografia "artística", aquella que "ens presenta una versió estilitzada, escènica i dramàtica de la realitat" la que ens permetrà allunyar-nos de la banalització de la quotidianeitat. Una cabriola, quasi un triple salt mortal, amb que l'autor nega la existència de cap altra possible pràctica fotogràfica seriosa al marge de l'artisticitat, tot evitant els usos documentals de la fotografia per proclamar la documentalitat del simulacre.
No sé quin futur espera a la fotografia, però tinc la sensació de què estem repetint, d'alguna manera, la seua història.
.

56 en números rodons

F. Vera: Fotodocument (sèrie autorretrats). 1986

Avui, 18 de juny, he fet 56 anys. Tanmateix, estic compartint amb Hortènsia la meua vida des de fa trenta anys i uns pocs dies. I aquests números els trobe rodons. També per ara, fa vint-i-vuit anys, vaig fer la meua primera exposició. I és que aquest trànsit entre la primavera i l'estiu sembla que em provoca una certa eclosió vital, de manera que demà, divendres, inauguraré a Gandia l'exposició Urbs mínima al Fotoespai (carrer Nogueres 12, a les 20 hores) i hi presentaré el llibre del mateix títol, editat per Afers, com ja sabeu. El presentaran Xavier Serra i Vicent Olmos.

Potser hi ha qui entén el pas dels anys com la pèrdua irremissible d'una joventut mitificada, moltes vegades poc viscuda, però. Jo, en canvi, tot i guardar magnífica memòria d'aquells dies en què vaig viure de manera tan intensa i que tant em va formar i conformar, em felicite de tot el que visc ara, de tot el que cada dia continua enriquint-me (personalment, no econòmica, que això mai no ho he sabut fer).

M'agradaria compartir, amb tots els que de manera més o menys esparsa aneu seguint aquest blog, l'irrefrenable desfici per mirar el que m'envolta, per continuar fotografiant i per aprendre tants secrets que encara no sé i saber de tanta gent com em queda per conéixer. Potser per això, per aquest desfici que arrossegue i m'arrossega, entre els llibres que m'he regalat per l'aniversari (i que hauria comprat de tota manera), a més del New York de Weegee —impressionat— i de Ligeramente desenfocado de Capa —interesant—, hi ha un que, encara que només siga pel títol, m'atreu moltíssim: Moriremos mirando d'Alberto García-Alix.

.

on els frares facen niu...

F. Vera: Monestir de la Murta. Alzira. 2009
(cliqueu sobre la imatge per veure-la ampliada)

"On els frares facen niu, a l'hivern i a l'estiu", que diu el refrany. Cert. Vegeu sinó els jerònims, que aturaren en aquest bell indret de la Vall de la Murta allà pel segle XIV, gràcies a la concesió que d'aquestes terres els feu el rei Pere el Cerimoniós. Des d'allà s'hi pot pujar fins a El Cavall Bernat per albirar, de dalt estant, tota l'extensió de la Ribera Baixa, o bé s'hi pot anar pel Pas del Pobre fins a la Vall de la Casella, un altre indret natural de gran bellesa. Però si no voleu fer grans caminades, a uns pocs centenar de metres d'on deixeu el cotxe hi ha les ruines de l'antic monestir on el tranquil paratge ja és força gratificant, i lloc escollit per moltes parelles de nuvis per fer-se les fotos del casament (que ja es pensaveu que no anava a parlar-ne, de fotografia, o què?).
El fotògraf de noces, o fotògraf social, com se'l coneix ara, hi trobarà ací un magnífic escenari, ingredient ben apreciat per la clientela, sobre el qual emmarcar bellament la parella de desposats. D'altres usuaris, relaxats excursionistes, s'acontentaran amb fer la foto, dejà vu, de les restes, convenientment emmarcades pel safareig i l'arbreda que les envolta, com a souvenir-trofeu de l'estada (que potser pengen a Panoramio, una més què hi fa?) i potser algú, com ara jo, tracte de posar en solfa visual aquests ingredients tot aprofitant que les ombres de les branques de primer terme ajuden a "tancar" una composició en rombe lleugerament desplaçada per confegir la imatge que avui encapçala l'apunt.
No penseu que siga bel·ligerant amb la fotografia, o els fotògrafs, d'esdeveniments socials com ara les bodes. Ans al contrari, trobe que és una especialitat de certa dificultat i, cada vegada més, de molta competència. Altra cosa és, però, que aquesta mena de fotografia puga resultar-me estimulant o atractiva. Reconec que en el dilentantisme dels meus inicis fotogràfics vaig fer algun reportatge de boda de manera molt esparça, com també vaig fer algún treball, diem-ne, periodístic, però allò no podia tindre projecció perquè jo no en tenia les qualitats requerides per a aquells oficis (i, tanmateix, no em calia fer-los per a viure, cosa important). Sí que m'ha interesat, però, aquesta pràctica, aquest ús que se'n fa de la fotografia, per reflexionar-hi una mica.
Un reportatge de noces, evidentment, com tants altres usos de la fotografia, fixa el record en la memòria i el documenta. Però, potser hi ha quelcom més en aquesta mena de fotografies. De fet, i sembla anar en augment, hi ha més ficció que esdeveniment en aquestes imatges, a no ser que la ficció ja en forme part de l'esdeveniment, fins i tot que el traspasse. Un reportatge de noces actual implica traslladar-se a indrets reconegudament bells, "marcs de bellesa inigualable", on els nuvis posen per al fotògraf en posicions "naturalment dirigides": "ara mireu-vos, ara gira el cap cap aquí, ara dóna-li un petonet...". Fins i tot se n'han donat de casos en què aquest "reportatge" s'ha fet la setmana abans del casament (supose que per no fer esperar els convidats durant hores a les portes del restaurant) i en un àlbum de noces potser aquesta mena d'imatges supera en un elevat percentatge les dedicades a documentar la cerimònia del casament i les del convit.
Aleshores, a què respon aquesta pràctica? Quin sentit té fer-se fotografiar d'aquesta manera? Molt senzill, en tant que fotografiable, un esdeveniment deixa de ser el necessari fet a constatar per ser-ne el punt de partida d'una, o vàries, fotografies i s'hi deixa constància, no tant del fet com de l'actitud que s'hi pren front a ell. I en la mida en què aquesta actitud resulte més artificiosa, preparada i estereotipada, més ens aproparem al sentit real de l'esdeveniment, a la pomposotitat i grau d'ostentació que s'hi pretenen. I això ha de confluir necessariament amb les pretensions estètiques de qui opera la càmera, doncs aquestes han de ser coincidents amb l'ostentació i pompa encomanades. I és que al remat fons i forma acaben sent part indisoluble, una mateixa cosa.

en el fons i en la forma

F. Vera: No parking. Sant Elm. Mallorca. 2009

Maria Rosa Vila, a Enfocant, hi penja una entrevista amb Jean François Leroy. Leroy és el director de Visa pour l'Image, potser el festival de fotografia periodística i documental més prestigiós a Europa. L'entrevista volta sobre el futur del fotoperiodista, de les dificultats que pateix aquesta professió amb la incorporació dels diaris electrònics i de la difusió de la informació per internet, entre d'altres coses. L'entrevista paga la pena de ser llegida perquè, sense arribar al catastrofisme, planteja la situació de manera realista.
Una de les opinions de Leroy és la de què el documental web, o documental multimèdia, pot ser una de les alternatives, tot i que s'afanya a dir que això no és un grapat de deu o quinze fotos passant automàticament sobre un fons musical qualsevol, una observació de molt de trellat, en la meua humil opinió.
Tanmateix, fa esment de la intenció bàsica que guia el festival: "sempre hem afirmat —diu—, i seguirem fent-ho, que el fons és més important que la forma". Podem pensar que és lògica aquesta idea tractant-se de fotografia documental, però, tanmateix, una mica abans ha esmentat la "recerca de la qualitat i l'exigència respecte al fons i la forma", i, més endavant s'hi refereix a les magnífiques fotografies de Massimo Berruti sobre el Pakistan, unes fotografies en les que la forma, la qualitat estètica de cada una d'elles, és innegable.
Heus ací un debat sempre obert, un dilema sempre present. Hom pot creure que la preponderància de la forma sobre el contingut hauria de donar-se en les obres artístiques, mentre que en el cas de la fotografia documental hauria de passar tot just el contrari. Però hi ha artistes l'obra dels quals declina els aspectes estètics per posar de relleu els valors conceptuals, de contingut, mentre que hi ha les imatges de determinats fotògrafs "documentals" que posen per davant les qualitats plàstiques del que fan, a despit de què puguen entrar en conflicte amb la realitat que pretenen documentar.
Resulta ben evident, pense, que documentar implica posar de relleu la informació, el contingut, però, tanmateix, el fotògraf treballa amb la mirada i la manera com mira és determinant per confegir el seu document. L'elecció del color o del blanc i negre, la manera d'apropar-se a la realitat, l'enquadrament, la selecció de les imatges, són elements indefugibles que configuraran la seua història, el seu relat visual. I en fotografia, cal tenir ben present que contingut i continent, significat i significant, són una mateixa cosa, indestriables. Cartier-Bresson semblava tenir-ho clar quan plantejava l'exigència de que no li mutilaren les imatges i exigia que les seues fotografies es reproduiren amb l'enquadrament complet. Eugene Smith, diuen, solia fer dues fotografies del mateix tema, una en apaïsat i l'altra en vertical, per evitar que els editors decidiren tallar-li l'enquadrament per ajustar-les a la maquetació de la pàgina si només en tenien una. Són dos exemples de com la forma i el contingut estan en comunió permanent. I, no ho oblidem, les imatges, les fotografies sobre tot, només ens mouen a la reflexió si abans han estat capaces de tocar-nos la fibra sensible. L'exigència, com diria el mestre Smith, és la de procurar un treball honest.

F. Vera: No parking, Sant Elm, Mallorca. 2009 (versió vertical)
.