la imatge i les paraules

F. Vera: Camposanto. Pisa. 2009

No han estat poques les vegades que he estat jurat d'algún premi de fotografia. En més d'una ocasió se m'ha demanat de fer cap suggerència per a la redacció de les bases del concurs de cara a la propera convocatòria i aleshores he dit en to burleta, però amb bastant convicció, que caldria prohibir que els autors posaren títols a les fotografies que hi presenten. Els organitzadors, sovint, em riuen la broma i, lògicament, no em fan cas; però jo, aquesta aportació la faig en un to molt més seriós del que sembla. Primer, perquè hi ha títols insuportables per cursis, d'altres innecessaris per redundants i alguns contradictoris amb la imatge. Segon, perquè una gran part d'autors que hi concorren al premi, pretenen ser més originals en la tria del títol que en l'execució de la imatge o bé desconeixen tant quines són les debilitats de la fotografia —de la fotografia en general, però també de les seues fotografies en particular— que el títol escollit s'esdevé en l'enemic més potent de la imatge que ens proposen. I és que la relació entre el text i les paraules no és una relació entre iguals i la més mínima paraula pot condicionar —i, fins i tot, modificar sensiblement— la percepció de la imatge.
Tanmateix, en els actes de lliurament dels premis, el regidor de torn o el membre de l'entitat organitzadora que oficia de presentador o mestre de cerimònies, rarament no tira mà d'allò tan sabut de què "una imatge val més que mil paraules", tot i que, davant de qualsevol de les imatges premiades, potser no en sabria dir més de tres (paraules que, obviament, només ennumerarien els objectes que la foto mostra). Ja Barthes se'n feu ressó d'eixa acció paràsita del text sobre la fotografia.
Posar un títol a una fotografia és una qüestió complexa i arriscada. Cal entendre que quan dic que caldria prohibir els títols en els concursos, m'estic referint a una determinada pràctica d'amateurs amb certes pretesions d'artistes excelsos per descobrir, però en realitat no estic en contra de què les fotografies duguen un derminat títol. De fet les meues fotografies solen tenir-ne, de títol.
Quan decidim posar-li nom a una imatge nostra estem determinant en gran mesura quin serà el sentit d'interpretació que caldrà donar-li i, atenent a què un dels recursos més potents que té la fotografia és el de la suggerència, ens caldrà anar amb molta cura perquè la paraula o paraules que triem no trenque el misteri sinó que, ans al contrari, el potencie.
Tanmateix, la indefugible càrrega documental de la fotografia depén en gran mesura del títol, el qual sempre ha de respondre a les expectatives que l'espectador demana: què és, on és i quan és.
Ja fa anys, en la sèrie Nocturnes (1985-1990), me n'adoní que en donar resposta a eixes qüestions, si les imatges eren el suficientment potents, les fotografies no perdien la seua capacitat suggestiva, sinó que més aviat l'augmentaven, perquè la sola ennumeració del què, el com i el quan, no arribaven a desvetllar-ne el secret. La fotografia que avui encapçala l'apunt podia haver tingut molts títols possibles, alguns d'ells, fins i tot, amb pretenciositat literària, però per a mi la opció més senzilla, i també la més efectiva, és la que propose, doncs cal tenir present que la fotografia és un medi obert, potent per a mostrar, per a suggerir, i dèbil per a explicar, un medi que s'adreça més al sentit poètic i anímic que a l'argumentació lògica. De manera què, com en la confrontació amb el text la fotografia sempre portarà les de perdre, ens caldrà afinar la percepció per superar la realitat evident i farcir la imatge de suggerències.
.