la dictadura del photoshop

F. Vera: Boda a la Basílica de Mozac. Auvèrnia. 2005

Valérie Boyer, diputada francesa, ha tingut l'ocurrència de fer una proposició de llei a l'Assemblea per limitar els efectes del Photoshop i els mitjans de comunicació se n'han fet un més gran ressó que si s'hagués proposat l'abolició del sufragi universal com a base de la democràcia. Fins i tot hi ha hagut qui ha dit que, la iniciativa, s'aixeca contra la dictadura del famós programa d'edició d'imatges.
De quins greus pecats s'acusa la famosa aplicació informàtica? Hom diu que és impenitent i recalcitrant en la tasca d'eliminar les arrugues dels rostres, de fer més turgents els pits, de llevar les taques de la pell, d'estilitzar la figura i de blanquejar les dents. És a dir, sembla que és l'únic enginy capaç d'aconseguir realment allò que tants productes i corporacions dermoestètiques ofereixen en la seua publicitat: un cànon corporal impossible de trobar enllà de la virtualitat. Deuen ser aquestes malifetes del Photoshop a les que s'hi refereix la senyora Boyer, però, tanmateix, no són els únics retrets que se li fan a una eina que, d'altra banda, sembla haver-se fet indispensable.
Es critica l'ús del programa per fer aquells retocs estètics, però també, diuen, per modificar realitats. Als fotoperiodistes, per exemple, se'ls qüestiona el treball si hi ha la més mínima sospita de què han emprat el Photoshop. Fotògrafs prestigiats han vist com se'ls ha retirat el premi perquè s'ha trobat que, lleument o a bastament, han tirat mà de l'aplicació referida. Sembla doncs, que allò que es presentava com un avanç incontestable per a la fotografia, ha esdevingut l'eina més diabòlica que hom puga imaginar i que, per tant, qui l'usa està fet de la mateixa pell del Banyeta.
Alguns, però —generalment fotògrafs de moda o dedicats a la publicitat—, lleven ferro a la qüestió tot indicant-hi que ja sabem que allò s'ha retocat i que ningú no dubta de què el que s'hi veu és mentida. D'altres, no obstant això, salten com un llamp i despotriquen contra l'engany implícit en aquesta mena de manipulació. I ull!, que a cap fotògraf de premsa no se li passe pel cap retocar ni encara que només siga els punts de pols del sensor, perquè hi haurà qui no s'ho pensarà dues vegades i qüestionarà sense pietat la seua honestedat professional.
Particularment, d'aquells usos del programa dels qual tant s'abomina, el que més em molesta no és el fet de manipular en sí, sinó la manca de gust amb què habitualment estan fets i la freqüent absència de perícia de qui la realitza (ja és famosa, i per tant no hi abundaré, la pàgina de Photoshop disasters), perquè totes aquelles manipulacions no són ni tan noves ni els resultats són, necessàriament, deshonestos. El que passa és que la digitalització de la imatge ha permés un augment dels qui s'hi dediquen i això fa que aquestes coses tinguen més notorietat. Però com algú dèia, que hi haja més gent que fa fotos no vol dir que hi haja més fotògrafs. De fet, sembla cada vegada més difícil trobar-ne, de fotògrafs, entre tant d'usuari. El fotomuntatge suposava una habilitat i un domini de l'ofici que en limitava la seua pràctica (que no pretenia l'engany, tot siga dit de pas); l'eliminació de defectes precissava d'un domini de l'ús dels llums i dels filtres. Ara sembla que la imatge digital facilita moltes de les tasques i, tanmateix, hom descuida en la captura de la imatge aspectes que abans era fonamental tindre ben resolts des d'un bell inici, tot pensant que després això ho apanyarà amb el Photoshop. I és clar, el Photoshop no ho apanya tot. Només si l'aplicació de l'eina està prevista ja des de l'inici i la imatge s'ha capturat tot tenint en compte eixe pas podrà haver un resultat mínimament digne.
Quan la fotografia no era digital, s'hi posaven els llums, s'empraven filtres, en el copiat es feien reserves i intensificacions, es reenquadrava, s'enfosquia allò que era convenient i s'augmentava el contrast o la lluminositat de l'element que hom volia posar en relleu. I després, encara, hi havia qui afegia pestanyes llargues o eliminava pigues i arrugues tot retocant el negatiu o la còpia.
És per això, doncs, que trobe que el debat s'ha anat a situar al lloc equivocat. Cap d'eixes manipulacions a les quals és sotmesa la imatge (abans o després de la captura) té en el fons cap importància que no siga de tipus tècnic, perquè la única manipulació de fons, aquella efectivament important, la que fa que la imatge arribe a gaudir del nivell de màgia necessari per colpir-nos, aquella manipulació que irremissiblament ens pot fer fotògrafs, no pot ser cap altra que la mirada.
.

la imatge i les paraules

F. Vera: Camposanto. Pisa. 2009

No han estat poques les vegades que he estat jurat d'algún premi de fotografia. En més d'una ocasió se m'ha demanat de fer cap suggerència per a la redacció de les bases del concurs de cara a la propera convocatòria i aleshores he dit en to burleta, però amb bastant convicció, que caldria prohibir que els autors posaren títols a les fotografies que hi presenten. Els organitzadors, sovint, em riuen la broma i, lògicament, no em fan cas; però jo, aquesta aportació la faig en un to molt més seriós del que sembla. Primer, perquè hi ha títols insuportables per cursis, d'altres innecessaris per redundants i alguns contradictoris amb la imatge. Segon, perquè una gran part d'autors que hi concorren al premi, pretenen ser més originals en la tria del títol que en l'execució de la imatge o bé desconeixen tant quines són les debilitats de la fotografia —de la fotografia en general, però també de les seues fotografies en particular— que el títol escollit s'esdevé en l'enemic més potent de la imatge que ens proposen. I és que la relació entre el text i les paraules no és una relació entre iguals i la més mínima paraula pot condicionar —i, fins i tot, modificar sensiblement— la percepció de la imatge.
Tanmateix, en els actes de lliurament dels premis, el regidor de torn o el membre de l'entitat organitzadora que oficia de presentador o mestre de cerimònies, rarament no tira mà d'allò tan sabut de què "una imatge val més que mil paraules", tot i que, davant de qualsevol de les imatges premiades, potser no en sabria dir més de tres (paraules que, obviament, només ennumerarien els objectes que la foto mostra). Ja Barthes se'n feu ressó d'eixa acció paràsita del text sobre la fotografia.
Posar un títol a una fotografia és una qüestió complexa i arriscada. Cal entendre que quan dic que caldria prohibir els títols en els concursos, m'estic referint a una determinada pràctica d'amateurs amb certes pretesions d'artistes excelsos per descobrir, però en realitat no estic en contra de què les fotografies duguen un derminat títol. De fet les meues fotografies solen tenir-ne, de títol.
Quan decidim posar-li nom a una imatge nostra estem determinant en gran mesura quin serà el sentit d'interpretació que caldrà donar-li i, atenent a què un dels recursos més potents que té la fotografia és el de la suggerència, ens caldrà anar amb molta cura perquè la paraula o paraules que triem no trenque el misteri sinó que, ans al contrari, el potencie.
Tanmateix, la indefugible càrrega documental de la fotografia depén en gran mesura del títol, el qual sempre ha de respondre a les expectatives que l'espectador demana: què és, on és i quan és.
Ja fa anys, en la sèrie Nocturnes (1985-1990), me n'adoní que en donar resposta a eixes qüestions, si les imatges eren el suficientment potents, les fotografies no perdien la seua capacitat suggestiva, sinó que més aviat l'augmentaven, perquè la sola ennumeració del què, el com i el quan, no arribaven a desvetllar-ne el secret. La fotografia que avui encapçala l'apunt podia haver tingut molts títols possibles, alguns d'ells, fins i tot, amb pretenciositat literària, però per a mi la opció més senzilla, i també la més efectiva, és la que propose, doncs cal tenir present que la fotografia és un medi obert, potent per a mostrar, per a suggerir, i dèbil per a explicar, un medi que s'adreça més al sentit poètic i anímic que a l'argumentació lògica. De manera què, com en la confrontació amb el text la fotografia sempre portarà les de perdre, ens caldrà afinar la percepció per superar la realitat evident i farcir la imatge de suggerències.
.