Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pintar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pintar. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de juliol del 2009

la càmera i el pinzell

F. Vera: L'Arche de Triomph. París. 2006

En la carta al director de la Revue Française sobre el Saló de 1845, Baudelaire deia, si fa no fa, que la imitació exacta de la natura havia esdivingut el nou mesias de l'art i que Daguérre n'era el seu profeta. Ara, sembla que, tot just al contrari, la imitació de la pintura ha esdevingut el nou mesias de la fotografia i que el Photoshop n'és el seu profeta.
El blog memoria llena, se'n fa ressò d'aquesta tendència, però qualsevol, mínimament avessat en el món fotogràfic, qualsevol que haja vist els treballs que concorren a determinats premis de fotografia, poden constatar la situació. Hi ha una dilatada producció d'imatges, l'autor del qual podria ser perfectament intercanviable amb qualsevol dels altres que segueixen el mateix esquema i la mateixa manera de fer. Són imatges en les que únicament s'hi veu la intervenció del Photoshop. Què en diria ara Baudelaire, ell que clamava contra la manca d'esperit de la màquina!
Curiosament, a l'igual que quan aparegué la fotografia molts pintors, aviat mediocres, canviaren el pinzell per l'aparell, ara en conec de fotògrafs que han canviat la càmera pel pinzell, tot i que aquest siga, ara, virtual. Les obres dels primers no aconseguien el llenguatge específic de la fotografia, el d'aquests darrers tampoc no assoleixen el llenguatge propi de la pintura. Uns i altres no realitzen cap altra cosa que pastiches, eixides de pompier d'un més que dubtós gust.
Dijous passat, vingueren a dinar el meu amic i company Juan Armenteros i una amiga seua, Merche. Ella és pintora i ens relatava, en un moment de la conversa, com un professor seu de dibuix, en la seua època d'estudiat, en encomanar-los un retrat als alumnes, els exigia que el feren del natural, amb el personatge al davant i no d'una fotografia. A continuació els hi afegia: "me n'adonaré de seguida si ho heu fet o no". I, pel que s'hi veu, se n'adonava. No és difícil, això. Fotografia i pintura, tot i les concomitàncies, empren llenguatges diferents. La pintura és binocular, esteroscòpica, i additiva, la fotografia és monocular, ciclòpia i substractiva, i això ja marca suficients diferències. Tanmateix (i aquesta reflexió la feia Merche), els pintors miren en colors, mentre que els fotògrafs ho fem amb llums, una diferència subtil, si ho voleu, però tanmateix definitiva.

dimarts, 7 d’abril del 2009

El saló de casa acabat de pintar. Francesc Vera, 18 de març de 2009

La setmana de falles em tenien preparada una de bona: "cal pintar el menjador", em diuen. El "menjador" és pràcticament la casa sencera, dons suposa el corredor, l'escala i el distribuidor de la planta superior, a més a més, el sostre de casa s'hi troba a 3,50 m. Ja podeu suposar la gràcia que em fan aquestes coses, i com em quedà el cos després de pujar i baixar incomptables vegades l'escala de tisora durant quasi una setmana.
Però l'enuig no sols era per la feinada, sinó, sobretot perquè la casa "desapareix" per un temps. El menjador concentra els mobles en el seu bell centre, la gran quantitat d'objectes que habitualment guarden mobles, tauletes o racons, s'amunteguen en la saleta on hi ha el sofà que habitualment uses per fer la migdiada i l'aparell de televisió on veus els partits de futbol. Aquell espai on fas la teua vida i que trobes còmode, s'esdevé un estret laberint d'objectes incerts i voluminosos coberts per plàstics i mantes. Però heus ací que, després de les tres passades de rigor a les parets per evitar que el color anterior es note, després de retirar algún que altre estri i d'arraconar algún moble, cansat, assegut damunt d'un dels pots de pintura, el laberint parla i esdevé intel·ligible. Realitzar fotografies estant de viatge té l'avantatge de què hi ha l'estimul permanent i la receptivitat a flor de pell, però "viatjar" per casa resulta més rar i requerix d'un particular estat d'ànim. Jo només ho he pogut fer en ocasions puntuals i potser és per això que tant admire l'obra de Josef Sudek (Kolin 1896, Praga 1976), sobre tot aquelles fotografies que realitzà sense eixir del seu estudi, aquelles que agrupà sota el títol de Laberints.