registres

F. Vera: Piazza San Giovanni. Florència. 2009

Una fotografia potser és, d'alguna manera, un registre; això és, una notació que permet recuperar detalls, qualitats o característiques d'allò fotografiat. Potser és per això que hom confereix a la fotografia una funció eminentment rememorativa: és un record, un souvenir.
El turista, davant la incapacitat per contemplar i retindre, en el curt període de temps de què disposa, cada detall de la façana de Santa Maria del Fiore, o de la Porta del Paradís del Baptisteri, necessita fotografiar-les per després refer la seua visita i delir-se en detalls només intuïts mentre hi era davant el monument. Talbot ja aportava aquesta particularitat de la fotografia, quan, en una carta adreçada a la Royal Society i en referència a una de les imatges que publicaria a The Pencil of Nature (1844), deia que s'hi podia veure un rellotge marcant l'hora exacta en què la imatge fou realitzada detall que li havia passat desapercebut en el moment de captar-la. Però, tanmateix, la idea, tan arrelada, d'identificació entre l'ull i la càmera fotogràfica (identificació ja assenyalada per Descartes el 1637 a La Dioptrique quan representa el funcionament de l'ull en comparació amb la càmera obscura) crea la il·lusió de que allò que veiem a la imatge capturada és el mateix que vàrem percebre en el moment de disparar el botó de l'obturador. Per tant, la fotografia seria un registre astigmàtic, en la mida en que recupera a posteriori els detalls enregistrats sense necessitat d'haver estat plenament conscients d'haver-los anotat.
Però de vegades, el registre no ho és tant del lloc, de l'objecte, com ho és de la situació, de l'experiència que hom hi té i, aleshores, potser interesa més transmetre emocions que enregistrar fredament, i no prima tant la intenció de denotar com la d'expressar.
El registre, en tant que document, ha de ser, per força, objectiu. L'obra expressiva, per contra ha de ser, necessàriament, subjectiva. Potser en eixa diferència s'ha volgut fer recaure la distinció entre el document i l'art, però la fotografia, mitjà paradoxal com cap altre, trenca eixa diferenciació i ultrapassa les fronteres. La fotografia té dificultats per marcar el límit entre denotació i expressió. És cert que hi ha fotografies que s'hi decanten més en un sentit que l'altre, però eixa característica aporètica de la fotografia fa que determinats artistes iniciadors de l'art conceptual empraren la fotografia com el registre (objectiu) d'una intervenció significativa (subjectiva), de tal manera que el document (la fotografia) s'ha d'interpretar mitjançant un codi particular (la intervenció artística). Hi ha qui vol trobar en aquesta característica paradoxal del mitjà la raó per la qual aquest es mou entre la realitat i la ficció, entre el document i l'art, però d'això, si en tenim ganes, ja en parlarem un altre dia.
.

Descobrir la mirada

Josef Sudek: Natura morta. (ca. 1950)

Sol passar quan s'acosten les vacances de Pasqua. Durant el segon quadrimestre impartesc una assignatura de lliure elecció anomenada Fotografia (un curs d'iniciació, en realitat). En aquesta matèria es matriculen alumnes de les més variades titulacions i nacionalitats (sol haver-hi un 40% d'erasmus). Durant els messos de febrer i març cal explicar les nocions bàsiques de la tècnica fotogràfica per tal de donar-los les eines mínimes per a què s'inicien en la realització de fotografies. Aprenen els rudiments de la càmera fosca, el concepte de profunditat de camp i coses semblants i això els satisfà i pensen que en dominar això esdevindran experimentats fotògrafs. Jo per dins, me'n ric compassivament de la seua ingenuïtat. Però en arribar el mes d'abril, quan se suposa que ja coneixen una mica la tècnica, agafant-los totalment desprevinguts, els parle de la natura morta en la fotografia, de diferents fotògrafs que, des de Nièpce i Talbot han realitzat bodegons i de com han sabut mirar les coses des d'un angle personal, creatiu, ja siga aquest sofisticat o senzill, tenebrista o lluminós, en color o en blanc i negre, intimista o exultant, i de com aquelles natures mortes, aquelles fotografies de natura morta responien sempre a les inquietuds personals o històriques en què es movien, o es mouen, els seus autors. Els parle, en definitiva, de la importància de "trobar la mirada", d'aprende a mirar, de connectar, com deia Cartier-Bresson, l'ull, el cor i el cervell (combinar el saber tècnic amb el saber poiètic i el saber teòric, quasi res!). Entre les cares dels assitents a la classe vaig veient aleshores algunes que canvien, que quasi es transfiguren. Hi ha sempre uns quants alumnes que anoten el nom dels fotògrafs dels quals mostre imatges, aleshores indique algun que altre llibre o el lloc on poden consultar-los o en quina llibreria poden trobar-los o quin web poden cercar i aquests mateixos tornen a prendre nota. És aleshores que sé quin d'entre tots els alumnes que tinc (passen dels quaranta) han descobert, si no la "seua" mirada, sí la possibilitat d'albirar-la. I en tot això, pense, hi ha l'ajuda inestimable de les imatges de les natures mortes i els "laberints" de Sudek.