La dura vida del turista

F. Vera: Piazzale Michelangiolo. Florència. 2009

Els més de 40º de la Toscana quasi desfà el cervell del viatger, el qual sobreviu, bé que mal, a base d'empassar-se litres i litres d'aigua que va adquirint en coves d'Alí Babà disfressades de botigues. I és que, realment, la del turista, és una vida exposada permanentment a les inclemències ambientals i els perills dels queviures prefabricats mentre intenta de quadrar horaris i llocs irreconciliables. Damunt, i per si això no fos poc, encara s'ha d'aplicar a fotografiar tot allò que visita.
A banda dels indrets més emblemàtics, el turista tendeix a visitar també llocs des d'on s'hi pot apreciar una vista panoràmica excepcional. I si ho visita, curt com va de temps la major part de les vegades, no és per delir-se amb la panoràmica, sinó per fotografiar-se amb aquell fons magnífic, senyal inequívoca de l'estada i que justifica, tanmateix, haver-se de desplaçar fins aquell paratge. Un indret d'aquests és, a Florència, el Piazzale Michelangiolo, una enorme terrassa presidida per una reproducció, en estil faller, del David i on s'hi barregen les parades de begudes fresques, les de souvenirs horribles i les dels emigrants subsaharians farcides d'ulleres de sol barates i làmines increïbles que combinen el Palazzo Vecchio, el Gran Canal i el Colisseu tot en una mateixa vista. La gent, però, s'amuntega a la barana que dóna a l'Arno, tot fent cua per retratar-se amb el fons del Duomo, Santa Croce i el Ponte Vecchio.
I si és dissabte, a tota aquesta barreja cal afegir-li les parelles de nuvis que van a fer-se allà dalt les fotos de noces i el resultat és explossiu! El fotògraf oficial intentant fer la seua foto, la turista japonesa que s'hi creua per obtenir-ne el souvenir panoràmic, la iaia de la núvia que també vol fotografiar els nous esposos, el turista que vol constatar l'anècdota per mostrar-la a les amistats i la famíla i algun altre, com jo, amb l'ull atent a la vida del turista, que intenta confegir amb una mica d'ironia un plat on no hi manque cap d'aquests ingredients sucosos.
.

fotografiant tòpics

F. Vera: Fotografiant la Mesquita Blava, Istanbul. 2003

Viatgem, o fem turisme, en funció d'apetències personals o de determinades expectatives generades. Hi ha qui viatja a la recerca de diversió nocturna i buscarà, per tant, destinacions on les cafeteries, les discoteques i les atraccions de fira estiguen garantides. D'altres cerquen deslliurar-se'n de l'stress a llocs paradísiacs, de platges d'arena blanca, aigües transparents i un acurat servei d'hostaleria, o potser prefereixen un tranquil hotel de muntanya on gaudir de l'aire pur i el cant dels ocells. Per contra, hi ha qui es decideix a patejar ciutats emblemàtiques on conéixer edificacions, costums o formes de vida singulars.
En qualsevol cas, però, sempre hi ha l'estereotip condicionant-ne l'elecció. La platja caribenya, el balneari termal o la ciutat mítica es trien en funció del que sabem, del que ens han contat i del que hem vist a revistes, documentals, pel·lícules o llegit en novel·les. És lògic, per tant, que quan hi arribem pretenem reconéixer allò que ens esperàvem veure, allò que ja veíem predisposats a trobar. I això no és ni més ni menys que el tòpic. I, per tant, quan hi som, el que fotografiem també és el tòpic. El tòpic fotografiat de manera tòpica. ¿Com ser originals quan aquell indret, aquell palau, aquell castell, han estat fotografiats ja de totes les formes possibles? Afortunadament, sempre hi ha la manera d'aproximar-se al tema des d'un vessant personal, diferent, però això demana temps i reflexió i la pressa del turista no és la que hi proporciona la millor disponibilitat, precissament. Conec fotògrafs que escullen els tòpics com a leit motiv per les seues imatges i un d'ells, Ramon Masats, ho fa magistralment, mentre que d'altres procuren evitar-los com qui fuig del dimoni. Jo, per la meua part, trobe divertit el que passa al voltant del tòpic. No cerque mostrar-lo directament —el confie a la memòria visual de l'espectador—, sinó que m'hi fixe en el que fa la gent en fotografiar-lo, ja que en la mida en què sabem com funciona això de la fotografia podem reconstruir el que el personatge o personatges que hi apareixen estan fotografiant (Shaeffer i el seu concepte del dispositiu!).
En aquest cas, en la foto que avui he triat, hi ha, a més, tòpics de propina: el japonés o la japonesa que tot ho fotografia i la "veracitat", confrontada a la foto digital, d'haver estat feta, la imatge, amb pel·lícula de blanc i negre i una vella Leica. Uns tòpics que, com la gran part dels tòpics, malgrat basar-se en una certa veritat, són, com a mínim, qüestionables.

del viatger calotipista a la foto del turista

F. Vera: Nymphenburg. Munic. 2005

El viatge ha estat, ja des de l'època del calotip i el col·lodió, una situació propícia per a la producció de fotografies. Aquells viatgers de la segona meitat del segle XIX —els que pertanyien a les classes benestants, s'entén— solien incloure, entre la gran quantitat de baguls amb què s'hi movien d'un lloc a un altre, un voluminós equip fotogràfic que desplegaven davant les meravelles i exotismes que s'hi trobaven en els diversos mesos que durava aquell viatge.
Martínez Alonso, recull l'exemple de Tenisson, un viatger que recorre la península Ibèrica allà pel 1860 i que capta una trentena d'imatges en calotip. ¿Qui, en l'actualitat, carregaria amb una càmera i tot l'equipament del calotip anant amunt i avall durant mesos per obtenir només trenta imatges? I és que segle i mig llarg ha transformat molt la manera de viatjar i també la forma com obtenim fotografies. El viatger s'ha transformat irremissiblement en turista en la mesura en què el viatge ha esdevingut tour i que la dificultat de la pràctica fotogràfica s'ha anat reduint fins ser pràcticament inexistent. El recorregut de Tenisson el fan avui els turistes japonesos en quatre dies i en eixe temps poden capturar, cada un d'ells, un miler d'imatges. Una obvietat, és cert, però il·lustra clarament el que vull dir.
Entre els trenta calotips de Tenisson, referent important, patrimoni fotogràfic indefugible, i els milers de fotografies diàries actuals d'aquells mateixos indrets, redundants, previsibles i prescindibles dels turistes hi ha una pila d'anys que s'hi interposen. Però el canvi és molt més recent del que sembla. Siqui Sánchez, al seu blog, hi penja un apunt on relata la diferència entre un viatge de jove al Vaticà en què feu una imatge que li era molt emotiva i un altre acabat de fer on, entre tant de "fotògraf" no va poder fer cap fotografia, endut com era per la gentada.
Quan li preguntaren a Robert Frank per què hi havia tant de cotxe a les seues fotografies, contestava "eixiu al carrer i mireu que hi ha sinó cotxes". Potser per això, quan no hi ha manera de defugir el sentir-se turista enmig d'un allau de turistes, la única cosa que puc fotografiar és l'aglomeració, sobre tot si hi ha ningú que pren fotografies.