F. Vera: Articles per a turistes. Marràqueix. 2008Què és, però, la fotogènia? És una característica, una qualitat intrínseca, inherent a la persona o depén exclussivament de l'aparell fotogràfic? I, tanmateix, en què consisteix el ser o deixar de ser fotogènic? Qui determina què és en sí, la fotogènia? Com es categoritza aquesta qualitat? Potser l'única resposta possible s'hi referesca a un concepte tan vague i eteri com "quedar bé a les fotografies". Una resposta, doncs, que no respon a cap criteri mesurable i que, esdevé, per tant, impossible de categoritzar de manera objectiva. I no obstant això admetem, constatem i valorem l'existència de la fotogènia.
Pense ara en aquell retrat que Yousuf Karsh li feu a Churchill, aquell en què el mandatari britànic posa cara de pomes agres perquè, segons diuen, el fotògraf li tragué el cigar de la boca d'una manotada abans de prèmer l'obturador. És aquest un retrat fotogènic? Es consideraria Churchill, ell mateix, fotogènic? En tot cas, es consideraria afavorit en aquell retrat? Perquè, de fet, fins i tot aquells que s'hi consideren fotogènics, de vegades no s'hi troben afavorits. Pense també en la fotografia Tomoko al bany de l'assaig fotogràfic que Eugene Smith realitzà a Minamata. Són fotogèniques les deformacions de Tomoko? He emprat, a propòsit, dues peces mestres de la història de la fotografia per intentar de posar contra les cordes el concepte de la fotogènia.
Ja fa temps, en un text de caràcter acadèmic, em vaig atrevir a proposar una certa conceptualització de la fotogènia. Precísament, i com a conseqüència del que abans indicava, em calia, sense defugir-ne l'ús comunament emprat, intentar donar-li un enfocament mínimament objectivable. Bàsicament, la meua proposta partia de la idea de l'aplicació del cànon. És a dir, entenia la fotogènia com el resultat de comparar la imatge a valorar amb un model predeterminat, en referència a un cànon marcat d'antuvi, de manera que, en considerar la fotogènia, ho fem en relació al concepte, a la idea que s'en té del que hauria de ser la seua fotografia. Ara bé, el problema rau en quina mena de cànon és el plantejat per la fotografia. Altres mitjans de generació d'imatges poden establir un cànon a partir d'una idealitat, tot procurant que les distintes obres s'hi ajusten en la mida de les possibilitats, però la fotografia, necessariament, ho ha de fer a partir de la literalitat, de la individualitat. És a dir, el cànon fotogràfic s'estableix en funció de la diversitat, de la impossibilitat de defugir la individualitat. Aleshores, si se'm permet l'exemple, quan uns nuvis encarreguen el reportatge de noces el que esperen trobar és el cànon, la constatació de que "ells" en són el model en la mida en què el seu reportatge és com el del veí, i que, viceversa, són ells els que, tot reduïnt-se al model del que s'entén per fotogènic, determinaran el cànon de la fotografia de noces.
Des d'aquesta premisa, seria factible explicar la fotogènia com aquell efecte que fa que pugam valorar una fotografia en la mida en què s'ajusta o divergeix de la idea que en tenim del que és una fotografia i, d'eixa manera, podrem entendre els diferents tipus de fotogènia que s'estableixen al retrat de la regina de les festes del poble, a un paisatge de muntanya o a un conflicte bèlic.
I si, mentre, algú us diu que no és fotogènic, o que no s'hi troba afavorit en una fotografia que li heu fet, sempre podreu dir-li, com ho feia aquell fotògraf (de qui no en diré el nom) quan la seua dona li deia que no li agradava com havia quedat al retrat que li acabava de fer: "guarda'l a un calaix i el treus d'aquí a uns anys, ja veuràs com aleshores t'agrada". Però no feu com aquell altre (de qui tampoc no en diré el nom) que, ofés, responia: "senyora, jo faig fotografies, no miracles!".
.
