divendres, 8 de gener del 2010

fotogènia

F. Vera: Articles per a turistes. Marràqueix. 2008

Deu ser difícil de trobar algú que no s'haja fotografiat al menys unes quantes vegades en la seua vida. El document d'identitat, el permís de conduir, la fitxa de matrícula en l'escola, l'institut o la universitat, són cites indefugibles amb la càmera fotogràfica per a qualsevol. Després hi ha tota una sèrie de rituals socials, des de festes d'aniversari a cerimònies de noces, que inclouen la fotografia. Hi ha, però, gent que no els agrada que els fotografien perquè, diuen, mai no surten bé a les fotos. Potser tots en coneguem algú amb aquestes característiques. En canvi, per regla general, aquestes persones no s'hi consideren, necessariament, ni lletges, ni poc agraciades, ni faltes d'encant; ans al contrari, quan s'observen a l'espill poden trobar-se atractives i, fins i tot, interessants. Per què, aleshores, en les fotografies mai no s'hi troben afavorides? La raó aduïda, causa i conseqüència alhora, és sempre la mateixa: que aquestes persones "no són fotogèniques".
Què és, però, la fotogènia? És una característica, una qualitat intrínseca, inherent a la persona o depén exclussivament de l'aparell fotogràfic? I, tanmateix, en què consisteix el ser o deixar de ser fotogènic? Qui determina què és en sí, la fotogènia? Com es categoritza aquesta qualitat? Potser l'única resposta possible s'hi referesca a un concepte tan vague i eteri com "quedar bé a les fotografies". Una resposta, doncs, que no respon a cap criteri mesurable i que, esdevé, per tant, impossible de categoritzar de manera objectiva. I no obstant això admetem, constatem i valorem l'existència de la fotogènia.
Pense ara en aquell retrat que Yousuf Karsh li feu a Churchill, aquell en què el mandatari britànic posa cara de pomes agres perquè, segons diuen, el fotògraf li tragué el cigar de la boca d'una manotada abans de prèmer l'obturador. És aquest un retrat fotogènic? Es consideraria Churchill, ell mateix, fotogènic? En tot cas, es consideraria afavorit en aquell retrat? Perquè, de fet, fins i tot aquells que s'hi consideren fotogènics, de vegades no s'hi troben afavorits. Pense també en la fotografia Tomoko al bany de l'assaig fotogràfic que Eugene Smith realitzà a Minamata. Són fotogèniques les deformacions de Tomoko? He emprat, a propòsit, dues peces mestres de la història de la fotografia per intentar de posar contra les cordes el concepte de la fotogènia.
Ja fa temps, en un text de caràcter acadèmic, em vaig atrevir a proposar una certa conceptualització de la fotogènia. Precísament, i com a conseqüència del que abans indicava, em calia, sense defugir-ne l'ús comunament emprat, intentar donar-li un enfocament mínimament objectivable. Bàsicament, la meua proposta partia de la idea de l'aplicació del cànon. És a dir, entenia la fotogènia com el resultat de comparar la imatge a valorar amb un model predeterminat, en referència a un cànon marcat d'antuvi, de manera que, en considerar la fotogènia, ho fem en relació al concepte, a la idea que s'en té del que hauria de ser la seua fotografia. Ara bé, el problema rau en quina mena de cànon és el plantejat per la fotografia. Altres mitjans de generació d'imatges poden establir un cànon a partir d'una idealitat, tot procurant que les distintes obres s'hi ajusten en la mida de les possibilitats, però la fotografia, necessariament, ho ha de fer a partir de la literalitat, de la individualitat. És a dir, el cànon fotogràfic s'estableix en funció de la diversitat, de la impossibilitat de defugir la individualitat. Aleshores, si se'm permet l'exemple, quan uns nuvis encarreguen el reportatge de noces el que esperen trobar és el cànon, la constatació de que "ells" en són el model en la mida en què el seu reportatge és com el del veí, i que, viceversa, són ells els que, tot reduïnt-se al model del que s'entén per fotogènic, determinaran el cànon de la fotografia de noces.
Des d'aquesta premisa, seria factible explicar la fotogènia com aquell efecte que fa que pugam valorar una fotografia en la mida en què s'ajusta o divergeix de la idea que en tenim del que és una fotografia i, d'eixa manera, podrem entendre els diferents tipus de fotogènia que s'estableixen al retrat de la regina de les festes del poble, a un paisatge de muntanya o a un conflicte bèlic.
I si, mentre, algú us diu que no és fotogènic, o que no s'hi troba afavorit en una fotografia que li heu fet, sempre podreu dir-li, com ho feia aquell fotògraf (de qui no en diré el nom) quan la seua dona li deia que no li agradava com havia quedat al retrat que li acabava de fer: "guarda'l a un calaix i el treus d'aquí a uns anys, ja veuràs com aleshores t'agrada". Però no feu com aquell altre (de qui tampoc no en diré el nom) que, ofés, responia: "senyora, jo faig fotografies, no miracles!".
.

4 comentaris:

  1. ei Francesc!
    La foto està molt xula però val a dir que fer una foto xula a Marraqueix no és massa difícil. Tot Marraquiex és una estampa. He estat allí este estiu i sé de que parle. Una gràcia.
    I una cosa que volia dir-te. L´altre dia vaig escoltar les primeres referències de tu, d´algú parlar de tu. I és que el mon, amb internet, és un mocadoret. Resulta que tinc molts amics a Riola, la meua nòvia, encara que és suecana, ara viu allí i jo amb ella. I els nostres amics són d´allí. I l´altre dia t´anomenaren i parlaren dels grans records que tenen de tu. I jo vaig dir, això li ho contaré al meu ciberamic. Ells són: Miquel Sanvenancio, Bernabe Bono, Rosa Pont, Mònica Gomis, Amparo Escrivà, Dani Fenoll, Xavier Pineda... Te´n recordes d´ells?

    ResponElimina
  2. Vaja si els recorde! Tot i que ja fa molts, molts, anys d'això. El que no sé és si els reconeixeria en veure'ls ara, que aleshores eren tots unes criaturetes. M'alegra saber que en guarden bon record de mi.
    Pel que fa a la foto hi estic d'acord en què fer fotos "exòtiques" a Marràqueix resulta relativament fàcil, el que ja no estic tan d'acord és que siga fàcil fer "bones" fotos, ni a Marràqueix nio a cap altre lloc. El perill de fotografiar a un indret com Marràqueix és el de caure en el tòpic simplista i esterotipat i encara que potser aquesta foto siga de les més "tòpiques" que hi vaig fer espere no haver caigut en l'esterotip estèril, que el tòpic, així ho pense, pot tan bé o tan malament com la sensibilitat i la perícia del fotògraf ho permeta.
    Dóna salutacions afectuoses als teus amics (i antics alumnes meus).

    ResponElimina
  3. Una addenda, Tibu: el tema d'aquesta entrada és la fotogènia, i no diràs que la foto que l'encapçala no respon a la fotogènia marraqueixiana...

    ResponElimina
  4. Hòstia Francesc, és difícil deinir la fotogènia, te n´adones? La gran subjectivitat del concepte no ajuda. Però més o menys estic d´acord cap on apuntes, no veig altra explicació. La fotogènia es pot resumir en el seguiment d´un cànon. O millor, en molts cànons. Perquè, i responent a una pregunta que deixes en l´aire, per supost que Churchil està fotogènic a la foto. Encara que no ell no eixiria afavorit – i ahí podriem trovar una diferencia entre fotogènic i afavorit-. Churchil està fotogènic perquè segueix el cànon, per exemple, d´un iaio enfadat. I està perfecte a la foto de Yousuf Karsh, seguint el cànon. Fins i tot, en este cas, ell és el canon de iaio enfadat. A eixes coses em refereriraia jo per dir ser fotogènic, com ja has avançat tu. Altra cosa és que ú es veja lleig. Si ha eixit amb el morro tort, d´acord, que parle amb el fotògraf i que li faça la foto nova. Ara, si després de 30 fotos segueix veient-se lleig, una de dos: o parla amb el seu psicòleg o parla amb el seu metge per fer-se una operación de cara. PErò que deixe al fotògraf en pau.

    Blocdeltauro.blogspot.com

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.