Una paret blanca

F. Vera: Parets blanques i cel blau, Ares del Maestrat. 2009

Dissabte a la tarda. Museu de Belles Arts de Castelló. Hi ha l’exposició de Cartier-Bresson muntada per la Fundació La Caixa. Comente amb Paco Martí (com m’agraden les fotos de Paco!) els enquadraments ajustats de les imatges que tenim al davant, la precisió geomètrica amb que estructura la imatge, la qualitat i cura que s’ha posat en el tiratge de les copies de l’exposició, sobre l’estètica “Magnum” que ja algunes de les imatges finals manifesten. Fem reeixir, l’un i l’altre, aquelles fotografies que ens són predilectes (hi coincidim més que en discrepem), quan de sobte ens topem amb la fotografia presa a Sinfos, Grècia, en què una xiqueta puja a salts un carrer d’esglaons que passa entremig de cases de parets blanques i portes tancades, a sobre un breu cel fosc que delata l’ús d’un filtre taronja. Davant la imatge, Paco diu: “sempre que veig aquesta foto m’entren ganes de fotografiar una paret blanca, però quan en trobe una i la fotografie, mai no m’agrada el resultat, és ben difícil, això”. Em sorprén la confessió que em fa Paco. També a mi m’atreuen les parets blanques, o no tan blanques, com a motiu fotogràfic i també jo hi veig la dificultat. Aquell mateix matí, en què jo havia de fer unes fotos d’encàrrec a Catí i Ares i havia quedat amb ell per anar-hi, tots dos, davant d’una paret blanca acabada de pintar havíem reaccionat quasi a l’uníson. El que jo vaig mirar ho teniu en aquest post, el que mirà Paco potser ell ho penge, si li agrada el resultat, a llum invisible, el seu bloc.

.

Descobrir la mirada

Josef Sudek: Natura morta. (ca. 1950)

Sol passar quan s'acosten les vacances de Pasqua. Durant el segon quadrimestre impartesc una assignatura de lliure elecció anomenada Fotografia (un curs d'iniciació, en realitat). En aquesta matèria es matriculen alumnes de les més variades titulacions i nacionalitats (sol haver-hi un 40% d'erasmus). Durant els messos de febrer i març cal explicar les nocions bàsiques de la tècnica fotogràfica per tal de donar-los les eines mínimes per a què s'inicien en la realització de fotografies. Aprenen els rudiments de la càmera fosca, el concepte de profunditat de camp i coses semblants i això els satisfà i pensen que en dominar això esdevindran experimentats fotògrafs. Jo per dins, me'n ric compassivament de la seua ingenuïtat. Però en arribar el mes d'abril, quan se suposa que ja coneixen una mica la tècnica, agafant-los totalment desprevinguts, els parle de la natura morta en la fotografia, de diferents fotògrafs que, des de Nièpce i Talbot han realitzat bodegons i de com han sabut mirar les coses des d'un angle personal, creatiu, ja siga aquest sofisticat o senzill, tenebrista o lluminós, en color o en blanc i negre, intimista o exultant, i de com aquelles natures mortes, aquelles fotografies de natura morta responien sempre a les inquietuds personals o històriques en què es movien, o es mouen, els seus autors. Els parle, en definitiva, de la importància de "trobar la mirada", d'aprende a mirar, de connectar, com deia Cartier-Bresson, l'ull, el cor i el cervell (combinar el saber tècnic amb el saber poiètic i el saber teòric, quasi res!). Entre les cares dels assitents a la classe vaig veient aleshores algunes que canvien, que quasi es transfiguren. Hi ha sempre uns quants alumnes que anoten el nom dels fotògrafs dels quals mostre imatges, aleshores indique algun que altre llibre o el lloc on poden consultar-los o en quina llibreria poden trobar-los o quin web poden cercar i aquests mateixos tornen a prendre nota. És aleshores que sé quin d'entre tots els alumnes que tinc (passen dels quaranta) han descobert, si no la "seua" mirada, sí la possibilitat d'albirar-la. I en tot això, pense, hi ha l'ajuda inestimable de les imatges de les natures mortes i els "laberints" de Sudek.