fotos fins en la dutxa

F. Vera: Al bany. Berlín. 2004

És evident, malgrat la imatge que hi adjunte, que no em dutxe amb la càmera penjant al coll (no em duu tan lluny la perversió), però, de vegades, per peregrina i quotidiana que siga la situació —com ara sortir de la dutxa—, podem trobar-nos amb una escena tan sorprenent o xocant que ens mena a prendre l'aparell i fotografiar-la. I, no sé ben bé perquè, les habitacions d'hotel ho solen ser, de sorprenents.
Amb relativa freqüència, tot i que no sempre, fotografie les habitacions dels hotels, dels hostals o de les pensions en els quals m'hi he hostatjat. La raó per la qual ho faig no sabria massa ben bé bé definir-la, però tot apunta a una mena de necessitat quasi biològica, qui sap si semblant a aquella de marcar el territori, tot aixecant la pateta, que tenen els gossos, perquè trobant-nos en viatge, l'espai reduït de l'habitació d'un hotel és l'únic reducte "propi" —al marge de l'aparell fotogràfic— de què, temporalment, disposem.
No m'hi he parat mai a enllestir tot un conjunt de fotografies d'habitació d'hotel, ni, de moment, he considerat la possibilitat de fer-ne cap sèrie. Tampoc no estic segur de què moltes d'aquestes imatges anassen enllà de la simple anècdota, però, ves per on, m'ha semblat oportú d'apuntar el cas. I no només perquè siga jo qui fa aquesta mena de fotografies, sinó perquè, em sembla, és un gènere bastant estés entre els fotògrafs: Lee Friedlander, Robert Frank i Josef Koudelka, per exemple, ens han deixat imatges d'aquesta mena; Koldo Chamorro en confesava la quantitat d'autorretratrats que s'havia fet en habitacions de "fondes infectes" i alguns autors, fins i tot han arribat a fer de les habitacions d'hotel el leit motiv del seu treball i en el cas d'Abelardo Morell l'habitació de l'hotel esdevé, ella mateix, càmera obscura i les seues fotografies metàfora de la mirada interior que aquesta mena d'indret suposa.
Una habitació d'hotel sol ser, per al comú de la gent, un indret on descansar i endreçar-se mentre s'hi està de visita a algun lloc i en el que es valora sobre tot la comoditat i la varietat de serveis. Per a un fotògraf, l'habitació de l'hotel no sempre és l'indret còmode i confortable on reposar, sinó el lloc on es posa en ordre el material acumulat al llarg del dia, on s'estructuren les idees per al treball de l'endemà, on es prenen notes i es planifica la jornada i, finalment el lloc on s'hi troba amb ell mateix, on es fa possible aquella mirada interior. I com la manera que tenim els fotògrafs de mirar interiorment passa indefectiblement per la càmera, no hauria de resultar estrany que acabem fotografiant qualsevol racó d'aquell espai on ens trobem.
Recorde que fa uns anys, bastants, en atreure'm diverses fotografies d'autors variats que tractaven el tema se'm passà pel cap la peregrina idea de comissariar una exposició sobre pollastres. Ara, però, i encara que la idea també ho siga, de peregrina, m'encantaria comissariar-ne una d'habitacions d'hotel. Seria divertit i, al mateix temps, una manera personal de compartir la intimitat de la mirada.

del viatger calotipista a la foto del turista

F. Vera: Nymphenburg. Munic. 2005

El viatge ha estat, ja des de l'època del calotip i el col·lodió, una situació propícia per a la producció de fotografies. Aquells viatgers de la segona meitat del segle XIX —els que pertanyien a les classes benestants, s'entén— solien incloure, entre la gran quantitat de baguls amb què s'hi movien d'un lloc a un altre, un voluminós equip fotogràfic que desplegaven davant les meravelles i exotismes que s'hi trobaven en els diversos mesos que durava aquell viatge.
Martínez Alonso, recull l'exemple de Tenisson, un viatger que recorre la península Ibèrica allà pel 1860 i que capta una trentena d'imatges en calotip. ¿Qui, en l'actualitat, carregaria amb una càmera i tot l'equipament del calotip anant amunt i avall durant mesos per obtenir només trenta imatges? I és que segle i mig llarg ha transformat molt la manera de viatjar i també la forma com obtenim fotografies. El viatger s'ha transformat irremissiblement en turista en la mesura en què el viatge ha esdevingut tour i que la dificultat de la pràctica fotogràfica s'ha anat reduint fins ser pràcticament inexistent. El recorregut de Tenisson el fan avui els turistes japonesos en quatre dies i en eixe temps poden capturar, cada un d'ells, un miler d'imatges. Una obvietat, és cert, però il·lustra clarament el que vull dir.
Entre els trenta calotips de Tenisson, referent important, patrimoni fotogràfic indefugible, i els milers de fotografies diàries actuals d'aquells mateixos indrets, redundants, previsibles i prescindibles dels turistes hi ha una pila d'anys que s'hi interposen. Però el canvi és molt més recent del que sembla. Siqui Sánchez, al seu blog, hi penja un apunt on relata la diferència entre un viatge de jove al Vaticà en què feu una imatge que li era molt emotiva i un altre acabat de fer on, entre tant de "fotògraf" no va poder fer cap fotografia, endut com era per la gentada.
Quan li preguntaren a Robert Frank per què hi havia tant de cotxe a les seues fotografies, contestava "eixiu al carrer i mireu que hi ha sinó cotxes". Potser per això, quan no hi ha manera de defugir el sentir-se turista enmig d'un allau de turistes, la única cosa que puc fotografiar és l'aglomeració, sobre tot si hi ha ningú que pren fotografies.