vida cibernètica

F. Vera: Arbre i llums a l'avinguda 5a. L'Havana. 1997

Quasibé fa un any que vaig iniciar el blog i amb aquesta són ja cent les entrades que hi hauré apuntat. Sembla, doncs, que és hora de fer-ne balanç.

Podria dir que m'iniciava des del més absolut desconeixement, ja que, per a mi el ciberespai s'acabava amb el correu electrònic, la visita a determinats webs i la transferència de feines via Skype o ftp. Un parell d'anys abans, però, havia registrar el domini francescvera.com i hi vaig penjar el meu web sense saber massa ben bé quin profit en trauria d'això. Una conversa amb Tino Soriano i la troballa casual de determinats blogs de fotògrafs, feu que, finalment i a rel de la inauguració de la meua exposició Urbs mínima a la galeria Railowsky, em llençara a l'aventura. D'aleshores ençà, i al marge del contingut que hi he anat vesant, el blog ha estat el camí a través del qual m'he introduït definitivament en allò que, amb una mica d'ironia, he denominat la meua "nova vida cibernètica".
Perquè si un blog s'assembla, d'una banda —exceptuant-hi la publicació instantània i la possibilitat de fer comentaris per part del lector—, a un dietari clàssic on s'hi van anotant reflexions, fets remarcables o quimeres personals, per una altra part, un blog és un fil més d'una xarxa que va eixamplant-se i et duu a d'altres blogs on pots comentar, proposar, suggerir i prendre part en el debat d'allò que t'interessa. És per això que dic que aquesta Cistella de llum m'ha obert les portes de la vida cibernètica, on, entre altres coses, puc participar de reflexions, fets remarcables i comentaris d'un ample ventall de gent dedicada a la fotografia.

Igualment, hi ha un aprenentatge, diem-ne, metabloguer. El temps i les informacions tretes d'altres blogs (gràcies a Paco Elvira que n'ha aportat moltes) m'han dut a afegir widgets i aplicacions com Alexa o Google analytics que ajuden a tenir una visió més clara de la incidència del blog, enllà del simple comptador de visites: fins ara, n'he rebut més de nou mil, amb una mitjana de més de vuit-centes mensuals, i ocupe el ranking 45.022 d'Alexa per a l'Estat espanyol, la qual cosa, i deixant de banda la modèstia, no està malament per a ser un blog de fotografia que no parla de càmeres ni de tècniques HDR, que fa posts una mica llargs i que, damunt, s'escriu en valencià/català (el mapa de Google Analytics identifica ben clarament que un noranta per cent de les visites provenen d'aquest àmbit lingüistic). Tanmateix, i açò és el que em sembla més interesant, he rebut comentaris i aportacions de lectors l'opinió dels quals valore en gran manera.
En aquest aprenentatge metabloguer no puc deixar de costat l'impacte del debat que es generà en el blog de Paco Elvira a partir de les aportacions de Fran Simó sobre fotografia i ús de les xarxes socials, allà pel mes de gener. Com crec recordar que deia Rafa Pérez en un comentari ple d'ironia, no teníem prou amb haver de triar entre Nikon o Canon, entre Mac o PC, que ara havíem de triar també entre Blogspot o Word Press. El cas és que aquella discusió ha dut a considerar certes coses, com ara el registre del domini (així ho han fet darrerament Paco Elvira i Maria Rosa Vila i també jo ho faig ara). És per això que aquesta entrada que llegiu és, tot d'una, un comiat i una benvinguda.
Aquest serà l'últim apunt de cistelladellum.blogspot.com però en serà el primer de cistelladellum.com. Tanmateix no serà aquest l'únic canvi, ja que he decidit d'allotjar el blog a un host propi (total uns quants euros més a l'any), i per a això he hagut de canviar al format Word Press, un format amb moltes més possibilitats de maquetació. més potent però que cal anar aprenent a emprar (jo no tinc ni idea de programació html, però amb una mica d'intuició i d'observació m'he anat apanyant). És per això que per a aquest moment de canvi, de moment refundador, he decitit d'il·lustrar aquesta darrera-primera entrada amb la imatge que vaig escollir com a capçalera des d'un bell inici. Fa un any no sabia si seria capaç de mantenir una certa periodicitat, ara espere poder seguir-la manenint i seguir-vos interesant.

Una foto de falles

F. Vera: Fallera a l'ofrena. València. 1996

València, en març, és tota una falla. La ciutat de València i bona part dels pobles i viles de moltes comarques participen de la festa fallera. Les mascletades, a la plaça de l'Ajuntament del Cap i Casal, esclaten cada dia des de l'inici de març fins el dia de Sant Josep, amb l'afluència d'aficionats autòctons, de "guiris" diversos amb ulls com a plats, d'estudiants erasmus que no s'ho acaben de creure i de carteristes professionals vinguts dels llocs més diversos.

La festa gran de València, com passa també amb tantes altres manifestacions lúdiques i pintoresques, pot tindre un cert atractiu fotogràfic i, de fet, fotografiar falles, falleres i mascletades és quelcom habitual en aquests dies (i per a alguns una manera de treure rèdit dels diners invertits en una càmera). Tant és així que hom suposa que si eres fotògraf —i valencià— hauries de tenir tot un arxiu de tema faller que oferir-li. Segurament altres col·legues en tinguen de sobra, però no és el meu cas. De fet quan fa ja uns anys la revista Pensat i fet, de periodicitat anual i dedicada al món faller, em demanà alguna fotografia per al número d'aquell any —un número que es pensava il·lustrar amb imatges de diferents fotògrafs valencians, d'àmbits distints—, al voltant del tema, vaig pensar: «i ara, d'on trac jo una foto de falles!». Perquè com que no es tractava d'un encàrrec calia tirar mà de l'arxiu. Afortunadament vaig recordar que feia un parell d'anys, casualment, n'havia fet una. Una, només una!, però aquella imatge ja em salvava el compromís!

Era el dia de l'ofrena i havia hagut d'acompanyar un amic galès, músic, que no havia vist mai les falles i desitjava conèixer-les. Jo duia, penjada al coll, una Leica M4-P amb un Summicron de 35 mm. però no l'havia fet servir en tot el dia, bé per no haver trobat cap imatge interessant, bé perquè estava més pendent en fer de guia de l'amic "guiri" que de trobar-me imatges. No obstant això, ja de nit, quan ens en tornavem cap a l'estació del tren —anar en cotxe a València en falles, ja ho sabeu, és més que un acte suïcida—, a la cantonada del carrer de Russafa amb el de Xàtiva aparegué la foto: seleccionar 1/15 de segon i f:2, aixecar la càmera i disparar. Allò fou el que els francesos en diuen un coup de foudre, una revelació momentània, una conjunció astral, un ves a saber què en l'estòmac... tot quadrava en aquell reconeixement instantani i fugaç. Avui encara aquesta és l'única foto de tema faller que us hi puc lliurar.

valors, actituds i misèries

M. Lorenzo (El Periódico): Francisco Camps i el bisbe Osoro. 2009.

Una mirada pot tindre la facultat d'interpelar l'essència de les coses tot partint de l'aparença externa; i, segurament, és això el que li dóna capacitat expressiva a la fotografia.
Hi ha fotografies que en suggereixen la profunditat de certs valors, d'altres transmeten determinades actituds nobles, i algunes hi posen de relleu certes misèries humanes. Tanmateix, però, una fotografia encara continua sent una inevitable referència de la realitat i no hi ha cap possibilitat de deslligar la imatge d'allò fotografiat, de manera que els valors, les actituds i les misèries suggerides cal suposar pertanyen a allò que s'ha retratat.

El senyor Caturla, vicepresident de la Diputació de València, sembla haver-ho entés a la perfecció i per a això només li ha calgut trepitjar (el verb visitar no podria usar-se amb propietat), per primera i única vegada, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat. En la inauguració de Fragments d'un any, la mostra anual que recull una selecció del treball dels fotoperiodistes valencians, aquest senyor es mostrà indignat, veu en crit i de mala manera, amb una bona part de les imatges allà penjades, ordenant que foren retirades (el MuVIM és un museu que depén de la Diputació). Jo, per la meua part, ho entenc com una demostració palpable de què aquella "essència" que la forma externa suggeria, realment pertany al que s'havia retratat. La meua enhorabona, doncs, a uns fotoperiodistes que tan bé han sabut captar l'essència mitjançant les formes, perquè, d'aquesta manera ens ajuden a saber, una mica millor, quins són els autèntics "valors" d'aquesta gent.

(P.E.: En una societat democràtica "normal", hauria d'estar el senyor Caturla —i el senyor Rus, president de la Diputació— qui hauria de dimitir. En canvi, ací, qui dimiteix, en un acte de dignitat que l'honora, és el director del museu. Romà de la Calle, que recollí el 2004 una entitat amorfa, quasibé inexistent, transformà el MuVIM en un referent inel·ludible de l'art, la cultura i el debat intel·lectual valencians, ara la seua actitud i els seus valors hauran de ser-ne el referent per qui encara vulga mantindre una mínima dignitat)

Carles Francesc (El País): Francisco Camps i Rita Barberà cel·lebren l'èxit del PP a les eleccions europees. 2009

de presències i d'absències

F. Vera: Sollana, sequer de Minguet (de la sèrie Paisatge mínim) 1999

Era en els primers anys en què jo m'havia interesat per la fotografia i m'afanyava a aprendre'n la tècnica i a generar imatges mínimament coherents. Consultava un volum (no sé si el tercer o el quart) de la Història de la Literatura Catalana quan va aparèixer una imatge en què s'hi veien tres personatges, dels quals no en puc precissar ara les identitats, asseguts al voltant del que podria ser la taula d'un bar o restaurant dels anys cinquanta. La taula s'hi situava tot just davant d'una finestra la llum de la qual havia estat feta servir pel fotògraf per il·luminar l'escena. La fotografia tenia en principi un interés il·lustratiu, potser fins i tot documental, però allò que em va cridar l'atenció fou un petit detall: a la taula hi havia, no tres tasses de café, sinó quatre; un indici evident de què una altra persona, ara absent, també hi sèia. La tassa en delatava tant l'absència com la presència de Francesc Català-Roca, l'autor d'aquella fotografia.
Amb el temps, i la lectura de diverses obres considerades cabdals per al pensament fotogràfic, he anat perfilant una mica aquesta qüestió de la presència i de l'absència en les fotografies, però recorde la visualització d'aquella imatge, reproduïda a una sola tinta i amb una trama bastant grollera, com la primera ocasió en què, espontàniament si més no, se'm plantejava la qüestió. Ara, la lectura en el blog de Pedro Arroyo, d'un apunt en què s'hi parla de la inclusió de l'ombra del fotògraf en la imatge, m'ha reviscolat aquesta reflexió.
Crec recordar que Susan Sontag parlava d'aquells "cementiris portàtils" que eren els àlbums de fotos familiars, llocs on poden trobar-se —com s'hi troben també en aquella mena d'«altars domèstics» confegits amb retrats emmarcats en portafotos— presències de l'absència. Però, independentment d'aquest ús icònic de la fotografia familiar, cal considerar que ja la fotografia és, en ella mateixa, un joc permanent d'absències i presències.
Traslladant la qüestió al pla de l'experiència personal, puc dir que m'ha sorprés com molts, quasibé la totalitat, dels que han vist les meues sèries Paisatge mínim i Urbs mínima, s'hi fixen en un primer moment més en les absències que no en les presències que imposa la fotografia. "No hi ha gent!", em diuen, i això els sobta. Els sobta la ciutat deserta, però també el paisatge desert, sobre tot si aquest no presenta un lloc plàcid, relaxant o bucòlic, que una cosa és la tranquil·litat i la placidesa i una altra de molt diferent la solitud. I heus ací, potser, el motiu pel qual qui observa aquestes imatges s'hi fixa sobre tot en l'absència: acaba de descobrir que, com a espectador, hi ha només una única presència que és la seua, ja que ha vingut a ocupar el lloc que fins ara ocupava el fotògraf i, aleshores, s'ha vist menat, indefectiblement, a participar de la intimitat i la solitud d'aquella mirada.

La mirada d'Espriu

F. Vera: Escala del Col·legi de Sant Domingo. Castelló de la Ribera. 2010

Entra la tranquil·la tarda
pel lent camí de la mirada.
S. Espriu

Hi ha qui entén la fotografia com una tècnica que només pot funcionar cercant imatges a l'exterior, alhora que pensa que la pintura plasma aquelles que li venen a l'artista des de l'interior. I qui així pensa, pot arribar a considerar que el pintor crea i que el fotògraf, com a molt, només recrea. Res més lluny, però, de la realitat si es considera que la fotografia depén exclussivament de la mirada, una estricta activitat mental de recepció i d'interpretació que permet de suggerir realitats enllà de la realitat.
La mirada, lluny de ser cap ciència infusa, necessita d'atenció, d'observació i de curiositat, però també, i no en menor dosi, de formació i de sedimentació cultural. La mirada no depén exclussivament del que el món exterior ens mostra, sinó, i sobretot, del que nosaltres hi afegim, de les imatges que s'ens han anat configurant al llarg del temps, pels més diversos camins, al nostre interior. Això és el que fa que cada mirada siga única, no sols perquè les capes sedimentades siguen distintes en cada un de nosaltres, sinó també, per aquell bri d'intuició o de sensibilitat diferent que cadascú hi aporta. Podríem dir que la combinació de cultura i d'intuició seria qui definiria aquell "lent camí de la mirada" que diu el vers d'Espriu. I si cite Espriu —al marge de col·laborar, ni que siga tangencialment a l'homenatge blogaire que avui, 22 de febrer, se li tributa en el vint-i-cinquè aniversari de la seua mort—, és perquè les imatges dels seus poemes han deixat en la meua mirada una empremta indeleble des de què llegira per primer cop La pell de brau o les Cançons de la roda del temps: "El rellotge, al blanc mur,/ diu com se'n va la tarda"... Podrieu trobar imatges més potents que aquelles que recullen alguns dels seus versos? Llegiu Espriu —la mirada no és propietat exclussiva dels fotògrafs—; llegiu-lo, a ell o a d'altres poetes, tant s'hi val, per multiplicar la vostra capacitat de generar imatges. No se'n penedireu d'això.
.

un número f per a l'ull?

F. Vera: Motor de la sèquia Escalona. Castelló de la Ribera. 2010

Introduir el concepte de número f en un curs d'iniciació a la fotografia sempre resulta una mica complicat i qui ho explica haurà de ser conscient de què tot i ser senzill, fins i tot simple, presenta dificultat per a qui ho sent per primera vegada, ja que respon a una lògica a la qual encara no s'hi ha habituat. Això està, obviament, assumit i hom sap, ja d'antuvi, quins dubtes i quines preguntes formularan els alumnes. Però, ves per on, de vegades la pregunta més insospitada, com una llebre inesperada, salta al camí i se't planta al davant: "quin és el número f de l'ull humà?" No sé si hi ha ningú més que s'ho haja plantejat això, i he de reconéixer que tampoc jo no m'ho havia qüestionat mai.
Vaig eixir del pas amb algun argument sobre la dificultat de determinar un ull "estandard" i per tant de determinar un valor de lluminositat generalitzat. Tanmateix les variacions de la pupil·la, pensava, en dificultarien el càlcul, així com els "defectes" de la miopia i la hipermetropia. No sé si el meu alumne quedaria satisfest amb la resposta, però, un cop acabada la classe, em replantejava a mi mateix i amb major força la pregunta. Tindria l'ull un determinat número f i jo no ho sabia? Vaig fer un ràpid càlcul mental: suposant que la pupil·la puga dilatar-se fins a un centímetre aproximadament i, suposant també que per regla general el diàmetre del globus ocular siga més o menys de dos centímetres i mig, podríem deduir (sense entrar a considerar el grau de transmissió lluminosa de la còrnia ni els canvis de focalització del cristal·lí) que l'ull humà tindria una apertura màxima f:2.8 de manera bastant aproximada. No sé si això té cap importància des del punt de vista oftalmològic, però, des de la perspectiva purament fotogràfica —tot i l'habitual identificació entre el funcionament de l'ull i el de la càmera i que potser motivara la pregunta del meu alumne—, en tenia alguna, de rellevància?.
Des de què Descartes, el 1637, establí el símil per primera vegada a La Dioptrique, hom explica el funcionament de la càmera fosca com si fos un ull i la percepció visual d'aquest com si fos la captació de la imatge per un aparell fotogràfic, però si el model pot servir per explicar certes similituds òptiques entre tots dos elements, resulta evident que és incapaç d'explicar cap dels importants aspectes que els diferencien.
Independentment de la relació entre "distància focal" i "obertura", que teòricament en determinaria el número f de l'ull, la visió funciona mitjançant un sistema sinàptic en què les neurones potencien determinats estímuls en detriment d'altres que s'inhibeixen. Tanmateix, tot i que la pupil·la s'obri o es tanca en funció de la quantitat de llum, de vegades ho fa en funció dels estats anímics i no de la lluminositat i així l'iris se'ns dilata quan sentim ira o se'ns contrau quan ens entra la malenconia. Uns acomodaments "fisiològics" i "psicològics" per als quals la càmera s'hi troba inhabilitada.

Un dia gris, de pluja fosca, en què fins i tot neva durant una curta estona, una colla d'amics escriptors i jo ens trobem a les dependències d'uns antics motors a vapor que treien aigua per al reg de la sèquia Escalona. Mentre l'encarregat explica el funcionament i els usos, mire el recinte i les màquines: "f:4 i 1/15 de segon", em dic, cerque un punt de vista, calcule la distància en què m'he de situar per fer servir el 20 mm que duc muntat, aixeque l'aparell, enquadre, pose cura en què no hi haja convergència de les paral·leles i prem amb suavitat el botó de l'obturador (els meus vells objectius no saben d'estabilitzadors ni d'autofocus). D'aquesta senzilla manera, aquell indret ombrívol, fosc, pla, sense matissos que l'ull percep ha quedat convertit (si se'm permet la immodestia) en la imatge de llum peculiar, de contrast marcat, amb una certa atmosfera i la relació espacial inopinada que havia previsualitzat. Aleshores el càlcul de lluminositat que havia fet per a l'ull deixa de tenir cap sentit i s'em reforça la idea de què aquest i la càmera pertanyen a paradigmes tan diferents que els possibles punts de contacte potser són una pura i simple anècdota. I ho són perquè la visió té un sentit funcional amb el qual se'ns permet de determinar la distància, la disposició i les característiques dels objectes, una funcionalitat que ens evita d'ensopegar amb un fanal o saber si el plat que posem a taula està el suficientment net. En ajustar els elements mecànics, segons unes normes rígides i inflexibles, però, estem responent a un concepte, una intenció, una idealitat, un imaginari que comporta una intencionalitat, una organització mental i una càrrega cultural que li confereix subjectivitat, creativitat i expressivitat. Si l'ull ens connecta a la realitat més immediata, la fotografia ens trasllada al terreny de l'aparença, del simulacre, de la simbolització i, en definitiva, concretitza determinades idees.
No ens cal saber, tanmateix, com funciona l'ull per emprar-lo de manera adequada, però no podem, en canvi, realitzar bones fotografies si no sabem com ajustar, entre altres coses, l'inflexibe i rígida relació entre temps d'obturació i diafragma. La pregunta del meu alumne ha deixat, doncs, de preocupar-me, tot i que potser algun dia, per satisfer-ne la curiositat, li demane allò del número f de l'ull a un amic que es guanya la vida venent ulleres.

creuar-se les línies

F. Vera: Empúries. L'Empordà. 2001

Els qui em coneixen, saben del meu poc entusiasme pel que sol definir-se com a art conceptual. És per això que el que diu John Baldessari —un dels pocs artistes catalogats com a conceptuals que, d'alguna manera, m'han interesat— a una entrevista m'han fet sentir-me una mica identificat, sobre tot quan ens diu que és una persona en conflicte permanent, perquè és "un formalista secret" a qui li "preocupa enormement on i com es creuen les línies d'una fotografia". És curiós, perquè també jo estic tocat per eixa mateixa obsessió, en el meu cas, però, amb símptomes clars d'evidència.
Hi ha moments, objectes, situacions que capten la meua atenció i que em menen a respondre-hi tot fotografiant-los: és el que s'anomena el tema, el motiu. Però, fotògraf com sóc, sé que això pot no ser suficient, és més, per regla general no ho és i, aleshores em cal quelcom més, cercar l'incidència adequada de la llum, contraposar una tonalitat càlida a una altra de freda, jugar amb el contrast d'un joc de llums i d'ombres o quelcom que ajude a posar de relleu allò que enregistre. I això no obstant, però, encara em quedarà per determinar, com apunta Baldessari, de quina manera i com "es creuen les línies" en la imatge resultant.
És cert, sóc capaç de rebutjar una imatge en la que tots els elements "estan bé" si la composició no s'ajusta al que entenc què ha de ser. També és cert, que en ocasions, situacions, motius que no donen més de si, s'intenten apanyar fent que les línies s'hi creuen d'una determinada manera, i aleshores, malgrat la utilitat i la correcció, tampoc el resultat m'és satisfactori. Aporètica com és, la fotografia té aquesta mena de contradiccions paradoxals, de manera que per aconseguir una bona imatge només cal seguir la mateixa sèrie de pautes més o menys estandaritzades que per a fer-ne una de dolenta. És aleshores l'atzar qui en determina la qualitat final de la foto? No seré jo qui negue el component casual de moltes fotografies —també de les meues—, però em resistesc a pensar que en siga l'aspecte fonamental. I em resistesc perquè la mirada, com a acte conscient, discriminador, reflexiu i, sobre tot, actiu, consisteix precíssament en això, en ser capaç d'organitzar sobre un espai bidimensional totes aquelles coses en una única entitat, fent que continent i contingut s'hi fusionen en un mateix pla, en una sola cosa, en una entitat indisoluble. Això passa a fotografies com la Fourchette de Kertész o en la fotografia d'un jukebox feta per Robert Frank. Aleshores, quan això passa, el fotògraf, d'alguna manera, ho nota, com jo ho note amb un no-sé-què a l'estòmac.
I si després, la imatge no resulta, és que en compte de cruear-se les línies, el que se'ns han creuat són els cables.