dilluns, 5 d’octubre del 2009

impenitent

F. Vera: Carretons de mercat. Piazza della Signoria. Florència. 2009

Sé que no tinc perdó de Déu, d'impenitent com sóc. Tot i no creure'n, he estat, una altra vegada, jurat d'un concurs. I potser no en serà el darrer cop. No ho serà perquè no sé negar-me si qui m'ho demana és algú amb qui m'uneix l'afecte o si la proposta ve des de qui treballa per una causa que considere encomiable, justa, l'acció del qual crec que és, fins i tot, necessària.
Un concurs de fotografia pot servir per a moltes coses: per establir una certa competència i guanyar-se un relatiu prestigi entre el col·lectiu de les agrupacions fotogràfiques, o per cohesionar socialment —esmorzars i sopars de germanor inclosos— un grup de gent aficionada als aparells fotogràfics; serveix, també, en ocasions, perquè una entitat determinada puga fer-se amb un stock d'imatges a un preu de risa i, en d'altres, en canvi, pot aprofitar per promoure una consciència crítica i emotiva (si és que tots dos conceptes ho són, de compatibles) entre els habitants d'un determinat territori envers el seu patrimoni ecològic i paisatgístic.
Tanmateix, qui hi participa ho farà en funció dels estímuls més variats: des de qui s'hi presenta esperonat per qüestions crematístiques fins a qui cerca un cert reconeixement públic que el destaque d'entre els seus iguals. Solen ser fotògrafs amateurs amb un domini suficient de l'aparell fotogràfic i una particular habilitat en el laboratori o l'ús del photoshop. Però hi ha també un tipus de participant que apareix indefectiblement en qualsevol concurs. És el cas d'aquell usuari que ha aconseguit una fotografia de la qual se sent particularment orgullós perquè li ha quedat d'una aparença superba i, havent trobat la convocatòria del concurs, la hi envia, convençut de que el món s'hi rendirà sense remissió als seus peus. Aquesta mena d'usuari —sempre sol passar així— es queda confós quan el jurat no selecciona, ni tan sols, aquella imatge en la que el seu fill menut, o el gatet o el gosset han quedat tan bé i que ell considerava inapel·lable. I a continuació, potser lamentarà haver fet una despesa tan inútil en una ampliació que no podrà posar en cap marquet damunt de la taula de centre de la saleta d'estar.
Ser jurat d'un concurs fotogràfic implica la possibilitat de trobar una imatge o un autor amb un cert interés, però també la seguretat de trobar fotos reiteratives, manides, tòpiques, de baixa qualitat tècnica i estètica tot i que el tema fotografiat en elles puga ser interesant, fins i tot noble.
Sol passar que, el fotògraf, sobre tot aquell que jo anomene "usuari", pensa que fotografiar el riuet, el penyal sobre la mar, els carretons del mercat, o les gràcies del net —coses dignes de mèrit, sense dubte— és suficient per obtenir una bona fotografia, però obliden, o més aviat no saben, que l'objecte fotografiat i la fotografia sols mantenen entre sí un fràgil vincle de realitat. Indefugible, necessari, determinant, però fràgil, tènue i, sovint, ambigu. Fins i tot podriem aventurar que es tracta d'un vincle tangencial entre dues realitats ben distintes. I així els hi va.
La fotografia pot ser equívoca perquè només ens mostra, però, tanmateix, hem aprés a veure fotografies i entendre-les com quelcom transparent, sense artifici, natural, com llenguatge sense codi, i és això el que ens crea la confusió. Però, tot just al contrari, més que una presència de l'objecte hi ha, en la fotografia, una interpretació, una manera particular d'aproximació i una intencionalitat indefugible. I si això, aquesta intencionalitat interpretativa, no s'hi dóna en qui fa la foto apareix el tòpic i l'estereotip, que no és cap altra cosa que la versió intencionada, i interesada, d'altri.
Les imatges oficials d'aquell parc temàtic, buit de contingut, faraònic i inútil —pou sense fons del diner públic— que és la Ciutat de les Arts i les Ciències de València es reiteren diàriament, per milers, en les càmeres de turistes (i —sí, també— en la de determinats alumnes meus), algunes de les quals, fins i tot, seran presentades a concursos. I és el conjunt de tota eixa producció visual reiterada la que dóna contingut a aquella ocurrència fofa i gratuïta, perquè, així m'ho sembla, tot aquell decorat pareix tenir l'única funció de ser fotografiat de manera massiva, d'oferir l'oportunitat al turista de disparar la seua càmera. I, tot d'una, allò cobra importància perquè és fotografiat fins a la sacietat i perquè el Google Earth satura aquell espai amb una indescriptible acumulació de quadrets del Panoramio.
Si fórem conscients de la trampa, potser ens estalviaríem tanta fotografia, però, impenitents com som, en l'intent de ser únics, no podem evitar disparar les nostres càmeres sobre allò ja fotografiat de manera tan reiterada.

2 comentaris:

  1. Gràcies per fer-nos reflexionar. Realment, coincideixo amb tu en que molts dels grans edificis i monuments que ens abrumen per tot arreu, anteposen la fotogènia a la funcionalitat i racionalitat econòmica. Salutacions d'un participant ocasional de concursos.
    Jordi

    ResponElimina
  2. Jordi, això és una cosa relativament freqüent arreu del món, però a València la qüestió té dimensions proverbials.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.