la fotografia en cos i ànima

F. Vera: Basílica Superga, Torino. 2010

Amb l'entrada de l'any —una vegada acabat Sangre y champán, lectura ajornada per a aquests nadals i induïda pels sucosos comentaris de Paco Elvira—, he tornat a agafar un llibre que vaig llegint a trossos i mossos perquè em resulta una mica antipàtic, no pel contingut (que a vegades, també), sinó per qüestions materials i formals. Es tracta de El desnivel. La fotografía puesta a prueba, d'Hubert Damisch, editat per l'editorial argentina La marca editora.
Com que el llibre només té 167 pàgines, l'editorial degué considerar que calia emprar un paper de bon gramatge per fer-lo més gruixut i donar-li més presència, però se n'ha passat! El paper és tan rígid que passar les pàgines és bastant complicat i, si vols mantenir-lo obert, el llibre es desenquaderna perquè el relligat no aguanta. Això pel que fa a l'aspecte material, però en l'aspecte formal, la traducció deixa bastant que desitjar, una altra cosa que en dificulta la lectura. I damunt, de tant en tant, l'autor realitza uns tals circumloquis que et fan exclamar, com aquell personatge interpretat per Xavi Castillo, "xè, i tot això, pâ què!" D'altra banda, però, intente aplicar aquella màxima de què no hi llibre tan dolent que no tinga una idea, un paràgraf o una línia que pague la pena. Aleshores, entendreu que el vaja llegint d'aquesta manera tan sincopada.
L'autor dedica l'epígraf final del capítol segon a comentar una fotografia en què l'artista Michel Snow, mentre escriu o dibuixa amb una mà (que és el que es mostra en la imatge), prem, ell mateix l'obturador de la càmera amb la mà que no s'hi veu en la fotografia. No em detindré en les elucubracions que en fa Damisch al respecte, elucubracions que, al menys a mi m'ho sembla, no paguen la pena de detindre's. Si que ho faré, però, en una citació posada com a nota a peu de pàgina en què Snow diu:
"En la primera fase (la toma de la foto) éstas [les possibilitats del medi] incluyen el encuadre, el enfoque, la exposición y la iluminación, pero, a mi manera de ver, las elecciones efectuadas en esta fase también apuntan a satisfacer ciertas decisiones ya definidas en cuanto al estado físico final de la prueba [es refereix a la superfície, el format, la granulositat, el lloc on es situarà la imatge, etc] (...) La relación discursiva entre todos estos elementos, en mi opinón, constituye el corazón del verdadero Arte de la Fotografía, que a su vez se diferencia de todos los otros usos —publicidad, diversión, periodismo, etc— de la fotografía".
Catarroja descoberta!* L'artista "té en compte" en el moment de la captura de la imatge tot el procés posterior (algú no ha escoltat mai allò de la previsualització o allò altre del Sistema de Zones d'Ansel Adams?), mentre que els "altres usos" de la fotografia, segons ell, no ho tenen present això. És que un fotògraf publicitari no té en compte si les fotos que fa han d'anar reproduïdes en un fulletó o s'han de penjar en una tanca publicitària? És que un fotoperiodista no té present si les imatges que realitza han d'anar a l'edició d'un diari en blanc i negre o en les pàgines d'un magazine? Us recomane, a propòsit d'això, l'apunt més recent de Tino Soriano al seu blog de reportatges, o, per què no, determinats passatges de Sangre y champán on Alex Kershaw deixa constància de la premeditació amb que Capa fa les seues fotografies, tot pensant en si ocuparan una doble pàgina o simplement serviran per il·lustrar una notícia.
Per l'experiència que en tinc, i pel que conec, podria dir, llavors, que la major part dels fotògrafs que s'hi dediquen a aquestes ocupacions haurien de ser artistes, precíssament perquè, no ja quan capturen la foto, sinó des d'abans d'aixecar la càmera, saben com va resultar allò que estan fent. També sé, per experiència, que una gran part, la major part, dels artistes que empren la fotografia, no tenen ni idea d'això (als resultats tècnics, i estètics, em tramet) i capturen imatges (els registres, ai las!, els registres!) amb un absolut desconeixement del que estan fent i del que podran obtenir amb allò que fan.
La mirada, la mirada fotogràfica, és tot un procés conscient que, necessàriament, demana dels coneixements tècnics necessaris per fer previssible el resultat, sense que això implique l'actuació rígida ni la manca d'experimentació. De fet, el treball del fotògraf no pot defugir mai l'experimentació si no vol veure's abocat a l'estereotip. D'alguna manera es tracta de posar en sintonia l'ull, el cervell i el cor, com explicava Cartier-Bresson (sintonia que va enllà del concepte de moment decissiu, siga dit de pas). Experimentar amb la mirada i aprendre'n d'ella, potser eixa és la funció del fotògraf. Només d'eixa manera, pense, serà possible arribar al que diu Hamisch en aquest mateix passatge: conjugar la dada física i el concepte, la fotografia en cos i ànima.

* Catarroja i Massanassa són dues poblacions de l'Horta de València separades per un barranc. Diuen (i si l'expressió no ve d'ací que algú en faça l'oportuna correcció) que quan Catarroja posà un rellotge al campanar, els de Massanassa encara no en tenien. Els habitants de Massanassa per saber l'hora no havien de fer res més que mirar el campanar de Catarroja, cosa que molestava els catarrogins, de manera que aquests posaren un bon canyís per evitar que els dels poble veí se'n beneficiaren del rellotge. Un dia de vent el canyís se n'anà pels aires i els habitants de Massanassa exclamaren: "Catarroja descoberta!" Des d'aleshores s'empra l'expressió per dir que ix a la llum les intencions que s'hi volen amagar.
.

qui dia passa, any empeny

F. Vera: Restaurant El Pescadero. Marràqueix, matinada de l'1 de gener de 2008

El subtil moment que separa Sant Esteve de Cap D'Any té quelcom de màgic, de definitiu, de trencament d'un continuu. Fem balanç de l'any i en sonar la darrera campanada formulem desitjos de canvi, propòsits nous, de vegades ja vells. L'any s'ha endut amics estimats i admirats, no s'han fet realitat determinats projectes i hem tingut la sensació de què, com en aquells versos d'Espriu "entra la tranquil·la tarda / pel fosc camí de la mirada". Però l'any nou és com l'au Fènix i com diu el vell adagi valencià: qui dia passa, any empeny.
Bon any!

i tu, quina mena de fotos fas?

F. Vera: Graner, Camí d'Utxana. Sueca. 2009

Em passa sovint. Algú se n'assabenta que fas fotos, o que has fet una exposició, perquè ho ha vist ressenyat enlloc o perquè un conegut li ho ha dit i quan et troba i té oportunitat t'ho amolla així de directe: "ah!, fotògraf, i quina mena de fotos fas tu?"
A hores d'ara, al cap de tants anys, ja m'aniria bé saber-me una resposta ràpida i fàcil amb que contestar la pregunta, però, malauradament, la qüestió sempre m'agafa indefens i em provoca una mena de conflicte existencial. Sé que qui això em pregunta quedaria satisfet si li digués "fotografie animalets", o potser li agradara més sentire-me dir pomposament "home, faig fotos artístiques", amb la qual cosa, aquesta mena d'interlocutor, ja es donaria per satisfet. El problema, però, és que no faig fotos d'animalets (bé, alguna n'hauré fet, però em manquen coneixements, vocació i paciència per dedicar-m'hi de debó), ni faig, tampoc, fotos "artístiques", que això és d'una pretenciositat insofrible. Podria dir que faig fotos d'autor, però supose que deu d'haver quasibé tants tipus diferents d'autor com maneres distintes de fer fotografia, de manera què tampoc no s'hi defineix res així.
Com que la meua resposta sol ser "uf!" i em quede com quan li pregunten la lliçò a un xiquet que intenta trobar la resposta en el sostre, l'interlocutor pensarà "ja veus tu quin fotògraf és aquest que no sap ni quina mena de fotografia fa!", però afortunadament reaccione i parle de si les formes, de si els estímuls, d'allò que em sorprén i de tota una quantitat de coses que, tot i ser certes, no són en realitat la veritable contestació a la pregunta. I l'interlocutor, finalment, entén que ha de situar les fotografies que faig en algun punt indeterminat de la seua classificació, segurament en l'apartat de "rars". I, jo? Que hi he aclarit, jo? L'única cosa que em queda clara és que em resulta molt complicat explicar quina mena de fotografia faig.
Puc trobar explicacions a perquè fotografie açò o allò, puc fer un discurs sobre el per què d'una sèrie determinada, sobre quin ha estat el leit motiv, quin el criteri amb el qual m'ho he plantejat, sota quines premises he realitzat la selecció de les imatges i en funció de quina pretensió ho he conjuntat tot. Puc, fins i tot, explicar el criteri estètic i formal seguit en les meues fotografies. Respondre, però, a la pregunta de quina mena de fotos faig, se'm continua resistint.
He fet fotos d'arquitectura, però no sóc un fotògraf d'arquitectures, he fotografiat paisatges, però no sóc paisatgista, he fer retrats sense ser retratista i he fet reportatges sense ser-ne, en essència, un reporter. I això sense comptar les fotos que he hagut de fer de les coses més variades per les més diverses circumstàncies. I, malgrat tota eixa diversitat fotogràfica, si mire el gruix de les imatges que he realitzat en trenta anys, trobe, en el fons, que hi ha —enllà de l'evolució lògica i de l'aprenentatge— una certa coherència, una sèrie de constants compositives o d'aproximació que unifica el conjunt. Aleshores, pense, potser continuaré sense saber quina mena de fotos faig. Possiblement, fóra més fàcil tractar d'explicar la mirada que les provoca.

trenta anys, només

F. Vera: Hortènsia, Arles. 1988

Avui fa trenta anys en l'ermita del Romaní (pedania de Sollana), amb una pluja i un fred semblant al que avui patim, Hortènsia i jo ens casàvem. Pel camí hem tingut dos fills, Francesc i Mercé, que ja volen sols (bé, cadascú amb la seua parella). Han hagut moments de tota mena, però ha pagat la pena de fer aquest trajecte tots dos junts.
Uns dies després d'aquell 22 de desembre compràvem a París la primera rèflex de pas universal i al poc de temps Hortènsia em regalà el primer tanc de revelat de negatius i vaig començar a positivar en un laboratori improvisat a una habitació que feia d'estudi al pis de quaranta metres quadrats on ens havíem instal·lat. De manera que si he fet res en açò de la fotografia, li ho dec a ella. És per això, i per tenir-la sempre al meu costat, que avui vull dedicar-li aquest espai a ella, la crítica més contundent (i encertada, per regla general) del meu treball, amb el desig de poder-la tenir, com a mínim, trenta anys més, que aquests primers se'ns han fet curts.

Nostàlgia de Nadal?

F. Vera: Motiu nadalenc. Sigüenza. 2005

Hi ha certs ritus cíclics que quasibé resulten indefugibles. Un d'ells és el de Nadal. Recorde que de menut aquests ritus eren molt més evidents que no ara, i també molt més impactants. El dia de Nadal, per exemple, s'encetava una ampolla de bon vi blanc —a casa només s'hi bevia vi quatre cops a l'any: Nadal, Cap d'Any, Reis i el dia del Crist de la Pietat, sant patró del poble, el 10 d'agost— i el dinar, tot i que potser ara no el consideraríem tal, era un menú "especial" que només es repetia d'any en any. Després venien els torrons i la copeta de cava, que en dèiem xampany. No hi havia "amic invisible", però la sobretaula era llarga i amena i acabava amb l'estrena a cada un dels fills per part del pare a qui calia besar-li la mà. A la vesprada visitàvem els padrins i la tia que també ens estrenava. I esperàvem els Reis amb la il·lusió de qui només sap que tindrà regals per aquesta data.
Hi havia, també, el costum de muntar el betlem, amb tot de figuretes al voltant del pessebre, amb muntanyes de suro pintat, el pou, el castell d'Herodes, un teló simulant un cel nocturne i l'estrella de color de la plata penjant d'un fil. Tota una feinada que no s'iniciava fins el 22 de desembre, quan començaven les vacances de l'escola i tot es desmuntava l'endemà mateix de Reis. I la nit de Nadal sopàvem a vora del foc i cantàvem nadales.
Les coses han canviat, generalment a millor, no diré que no, però ja avui resulta difícil la il·lusió cíclica i la gent, una gran part de gent, odia el Nadal perquè ha de fer regals que no voldria, perquè ha de sopar o dinar amb gent que li fa fàstic, perquè es cansa del tòpic reiterat i repetit i perquè l'excés d'anuncis nadalencs no li fan la gràcia d'aquells de la televisió en blanc i negre.

Les fotografies, sovint, són objectes que en rememoren situacions, moments, indrets, persones i són portadores, per tant, d'un cert punt de nostàlgia. Només cal repassar l'àlbum familiar. Però, de vegades, la fotografia és el mitjà a través del qual podem canalitzar sentiments diversos, i entre ells, també, el de la nostàlgia. Així passa amb aquesta imatge de l'aparador d'una ferreteria a Sigüenza, un motiu nadalenc que em recordà, ves tu a saber per què aquells nadals de la meua infantesa, aquells extraordinaris nadalencs del TBO, amb la 13 Rue del Percebe i la Familia Cebolleta, i la vella nadala que deia: "Esta nit fa bona nit/ i demà serà Nadal./ Uns tindran arròs amb tito/ i uns altres mal de queixal".

coses habituals

F. Vera: Construccions d'ús agrícola. Camí d'Utxana. Sueca. 2009

Entre l'anar i el vindre per viaranys coneguts, familiars, quotidians, si el nostre és un ull mínimament atent, potser albire, ací o allà, en una revolta del camí o en un racó del carrer quelcom que de cop i volta pren una significació particular. Certament, allò que ens sobta ho hem conegut des de sempre i no és cap novetat; el cas és, però, que mai no l'havíem vist d'aquesta manera ni se'ns havia presentat amb aquella potència. O potser sí. Perquè hi ha la possibilitat de què descobriments com aquest s'hi donen perquè hem aprés a deixar-nos sorprendre per les coses habituals.
La troballa exòtica, allunyada del que ens és habitual, ens sobta, en la seua novetat, de manera tan immediata com immediata és la nostra resposta. L'indret habitual, però, ens pilla avisats i necessita, no sols d'una més gran atenció, sinó, sobretot, d'una voluntariosa reiteració de la mirada per sobtar-nos. Quasi podria dir-se que, perquè un indret nostrat ens sobte, cal abans un temps d'aprenentatge, un procés que en transforme el costum en estima i que, d'alguna manera, ens mene a comprendre, i entendre, allò que ens envolta.
Des de ben jove, en bicicleta o en cotxe, fins i tot a peu, he anat pels camins de la marjal i m'he familiaritzat amb les construccions que esquitxen, ací i allà, el terme. Són ben poques les coses que s'hi han modificat en aquest paisatge en bastants anys. Potser un camí de pols s'ha asfaltat, una sèquia s'ha vist eixamplada o una d'aquelles edificacions agrícoles, on abans s'hi trillava l'arròs, s'ha dedicat a d'altres menesters. Hi estic habituat a veure les variacions estacionals d'aquests camins i d'aquests camps de marjal, a trobar-m'hi garses i agrons i a sentir-ne el cant de les granotes, però darrerament m'hi he sorprés, una vegada més, amb aquest paisatge, i m'han captivat de nou les formes i les llums d'aquest indret, fins fer-se part indestriable de la meua mirada.

les fotos ja no són registres?

F. Vera: Palau El Badi. Marràqueix. 2008

Una de les obligacions acadèmiques que tinc, com a professor, és la de formar part d'algun tribunal per jutjar les tesines dels estudiants. Aquesta setmana n'he format part d'un. Es tractava del projecte final del Màster en Producció Artística d'un alumne que havia desenvolupat un treball fotogràfic al voltant de com persones diverses s'organitzaven la quotidianetat en els aspectes més comuns del dia a dia: roba estesa, prestatgeries amb llibres i apunts diversos, la vaixella escurada... En resum un treball ben plantejat i resolt amb un grau de pulcritud notable.
Després de la disertació de l'alumne, un dels meus companys de tribunal ha fet l'apreciació de què donat que havia realitzat un exercici de registre de situacions quotidianes, i a la vista de què les imatges realitzades presentaven un grau d'interpretació i un estil personal, hauria estat més efectiu encomanar a les persones, a la quotidianetat de les quals s'hi accedia, que enregistrasen elles mateix aquells aspectes, mitjançant el que tinguesen a mà, una càmera digital compacta, una de video o un telèfon mòbil, que la selecció del material la feren persones alienes al projecte i que la distribució en la sala dexposicions es deixara al personal de serveis, ja fos el conserge o l'encarregat de la neteja. Tot açò ho justificava conceptualment, el meu col·lega, en la diferenciació entre el registre i la fotografia, entenent totes dues com a coses diferents. Entenia que el registre és quelcom impersonal i independent de l'aparell mitjançant el qual s'enregistra, mentre que la fotografia implica una captura del moment, de la relació entre qui realitza la imatge i la situació o el objecte enregistrat, i que per tant, segons entenia ell, sempre té un component personal ineludible. El registre, per a ell hauria d'obviar preocupacions fotogràfiques com l'elecció de l'ISO o la combinació adequada entre el valor de diafragma i el temps d'obturació, no patir per la qualitat de la imatge resultant ni, molts menys encara, pel seu rigor compositiu. Jo hi vaig discrepar d'aquesta apreciació i vaig valorar molt positivament el treball presentat precíssament per les seues peculiaritats fotogràfiques i pel rigor formal i conceptual en què s'havia desenvolupat. Però tanmateix, em vaig alegrar de la intervenció del meu company de tribunal perquè venia a confirmar la capacitat creativa de la fotografia, la potencialitat que manifesta per interpretar el món i l'eficiència que hi té per copsar-nos.
¡Qui li havia de dir a Baudelaire, el qual menystenia la fotografia com a art perquè només oferia la possibilitat del registre, que arribaria un dia en què als fotògrafs se'ns faria el retret de què les nostres imatges, com que capten el moment, com que interpreten de manera personal el que és fotografiat, no serveixen per enregistrar, que pel que es veu és el que ara importa!