El centre del món

F.Vera: Habitació d'hotel. Perpinyà. 2009

Aquest cap de setmana he hagut d'anar a Girona, Perpinyà i Elna per fer unes fotografies. L'hotel, a Perpinyà, ja el podeu veure a la foto de la capçalera. Crec que hi ha pocs llocs on haja dormit que superen en coentor aquest que ací mostre. Els llençols i les estovalles mantenien el nivell de decència adequat, però l'ambientació era de pel·lícula americana de la sèrie B.
Potser si hagués estat una habitació més "normal" m'hauria tombat al llit i hauria llegit una estona, però aquesta cambra, des del mateix moment en què vaig obrir la porta i encendre els llums em va generar una forta atracció particular. Una pulsió escòpica —que ja havia vingut generant-se pel passadís tot de moqueta roja i llum incerta— es concentrà en aquell reduït espai. Aleshores, doncs, l'única solució possible era fotografiar l'indret.
Podrieu pensar que tractava de mostrar la coentor, d'establir una prova fefaent d'un lloc tan particular, però es tractava, més aviat, d'esbrinar on hi era el punt de fascinació de l'indret i què m'havia generat el desig d'obtenir una fotografia d'aquell fosc racó. La manca de gust, l'empaperat horrible, la cortina vetusta i els fanalets pengim-penjam els percebia com a ingredients amb els quals, combinats adequadament, s'hi podia confegir un atractiu plat amb un mínim d'interés visual.
Picasso, tan afeccionat a les sentències i a les frases lapidàries, digué en certa ocasió que només de les coses lletges es pot fer art. No ho sé, com tampoc no sé si sóc, o si vull ser, artista (d'això ja en parlarem un altre dia), però no sé per què a mi no se'm pot revelar la llum excelsa en una horrible habitació d'hotel, si Dalí —que no és sant de la meua devoció, no aneu a pensar— trobà que a pocs metres enfront d'aquest hotel, en l'estació de Perpinyà, hi havia el centre del Món.

.

L'enigma

F. Vera: Vall de l'Ourika, Marroc. 2008

Aquesta vesprada Philippe Dubois dóna una conferència a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Poliècnica de València. Dubois és un referent indefugible en l'aproximació teòrica a la fotografia i el seu llibre L'acte photographique, de la représentation à la réception (Editions Labor, Brussel·les, 1983) n'és un clàssic, font ineludible per qui vulga esbrinar mínimament què és això de la fotografia.
Copie un breu fragment del segon capítol:
"En aquest sentit, podem dir que la foto no explica, no intepreta, no comenta. És muda i nua, plana i opaca. Babaua en diran alguns. Mostra, simplement, purament, brutalment, signes que són semànticament buits o blancs. La fotografia és esencialment enigmàtica. Eixe és un sentiment que tots aquells que han mirat una fotografia han experimentat en major o menor grau. (...)"
Certament, en aquest breu fragment trobe condensada una gran part de l'esencialitat de la fotografia, del que fa que una imatge fotogràfica ens resulte colpidora.
En moltes ocasions se m'ha acudit pensar el paral·lelisme entre la fotografia i la poesia (em sorprengué que Josep Piera compartira amb mi aquesta apreciació). L'enigma que hi ha a una imatge fotogràfica potser rau a la seua ambigüitat indefugible, com passa en la poesia. Una fotografia, com un poema, presenta, amb una economia de mitjans, amb una concissió paradigmàtica, una capacitat suggeridora fora mida. Aleshores, mercés a una inevitable estructura paradoxal, la fotografia té, en la pròpia limitació la seua més gran potencialitat.
Potser haurem de concloure que la fotografia, com la poesia, és (i amb açò crec parafrasejar Fuster) a més d'ambigua i subjectiva, circumstancial?

A l'horabaixa

F. Vera: Marràqueix, prop de l'Avinguda Mohamed V. 2008

M'agrada la denominació que donen a les Illes al capvespre: s'horabaixa. resulta summament gràfic per a indicar la posició del sol respecte de l'horitzó. I, no sé per què, hom troba que és un moment inequívocament "fotogràfic". Els rajos del sol, en travessar l'atmosfera pateixen una difracció que llença els rajos més càlids, els de menor longitud d'ona, cap a terra, mentre els blaus i violetes es decanten en direcció contrària. El cel, que percebem blau la major part del dia, s'irisa en franges de colors.
Amics i coneguts que mai en la vida han fet una fotografia (bé, alguna n'hauran fet en el viatge de noces o en l'aniversari dels fills, tampoc cal exagerar) m'han dit en més d'una ocasió: "estàvem a tal lloc (generalment al camp o la muntanya) i hi havia una posta de sol amb uns colors extraordinaris, hauries d'haver estat per fotografiar-ho!". I jo, en canvi fotografie poques, poquíssimes, postes de sol. I, si alguna vegada ho he fet, els resultats han estat anodins, d'interés ben escàs. Però la llum del capvespre, eixa horabaixa, sempre presenta aspectes interesants a poc que la deixes en un segon pla i et centres en altres motius menys "elevats", sempre que la posta de sol no siga el motiu principal. He emprat eixa llum en fotografies realitzades en blanc i negre (els colors irisats eliminats tot d'una!), i ara, darrerament, també l'he emprat en color amb resultats no massa dolents.
Crec que moltes vegades, les fotos fallides, les imatges tòpiques, fins i tot cursis, s'hi donen per la incapacitat de veure la imatge com un conjunt en què tot ha d'estar plenament integrat, en què tots els elements s'hi relacionen. En eixes fotografies, generalment, hom només s'ha fixat en el detall aïllat —les irisacions del cel— i ha perdut de vista el context; és aleshores que només aconsegueix una imatge redundant, plena de tics i convencionalismes, a més d'una deficient qualitat, perquè, encara que semble el contrari, eixa llum tan impactant, tan atractiva, que pareix donar-ho ja tot fet, precisa d'una gran perícia tècnica per poder sortir-se'n.
.

Simplement un clic!

F. Vera: Vastveit, Skansen. Estocolm. 2006

Sense arribar a entendre-ho com a premissa indefugible, no sóc dels que introdueixen o lleven coses d’una fotografia, sinó que procure ajustar ja en l’enquadrament de la imatge tot el que hi ha d’aparéixer. No vull dir amb això que renuncie a cap tipus d’intervenció. Ans al contrari, entre la imatge capturada per la càmera i la final hi ha tot un procés, més o menys intens, més o menys dilatat, en funció del que vull emfatitzar i de l’equilibri global de la imatge que m’interessa. Es tracta d’establir una certa dialèctica entre el que hom veu i el que hom interpreta o mira. Es tracta de l’aplicació dels recursos tècnics, que procuren allò que denominem l’ofici, a l’exercici intel·lectual que suposa la creació d’una fotografia. I això és una cosa que sovint s’oblida.
S’oblida de vegades l’ofici i es confia només en el concepte, donant lloc a imatges poc acurades, fallides, on només s’hi veu la manca de perícia de l’autor i el concepte queda diluït. D’altra banda, però, hi ha qui oblida tot just el contrari, que els recursos tècnics per sí no tenen sentit, sinó què han d’estar el servei de la idea, de l’expressió del concepte. El primer cas el veig sovint en les fotografies de molts estudiants de Belles Arts, el segon en les fotografies de concurs de molts fotògrafs amateurs que s’hi passen hores, dies, mesos, anys, discutint d’absurdes qüestions tècniques (vegeu sinó la gran quantitat de fòrums i blocs sobre això que hi ha a la xarxa) però dediquen molt poc de temps, gairebé gens, a parlar de qüestions estètiques i conceptuals, limitant-se a seguir la moda del gurú de torn. I, malauradament, això no és nou; vinc observant-ho de lluny, de quan encara no s’emprava la tecnologia digital, tot i que ara resulte més exagerat.
Personalment, tota l’energia que hi dedique a aconseguir una tècnica el més perfecta possible procure que quede oculta a ulls de l’espectador, és a dir, intente que aquesta habilitat esdevinga transparent, que fins i tot els connaisseurs de la cuina fotogràfica, hi vegen primer que res el que he intentat transmetre amb la imatge i sols després, si no queda més remei, l’habilitat tècnica. M’agradaria que les meues fotografies donaren la sensació de què només m’ha calgut aixecar la càmera i prémer el botó de l’obturador.
I he comprovat que quan més m’aproxime al meu objectiu, quan més m’acoste a eixa transparència, a aquella característica d’obtusitat de la imatge que enunciara Barthes, més sorpresa genera i molta més gent em demana: i això, com ho has fet? Jo, aleshores, una mica malèvol, m’estalvie d’explicar-los les hores, dies, mesos de reflexió i de selecció que m’han calgut i simplement els dic: “fent clic!”.

.

Baudelaire, Carjat i Nadar

Baudelaire per Nadar (esquerra) i per Carjat (dalt)

Urbà Lozano deixa avui a Més content que un gínjol un impagable poema en prosa de Baudelaire i hi adjunta la magnífica fotografia que de l'escriptor feu Étienne Carjat el 1865.
Hom considera aquest retrat com el més reixit dels que se li feren, molt més que els que li feu (jo li en conec tres de diferents) el gran Nadar.
El conjunt de l'obra nadariana supera amb escreix la de Carjat, però en el cas de Baudelaire, el segon supera el primer. Això sempre m'ha intrigat.
La diferència entre tots dos fotògrafs no és de tipus tècnic, ja que la comparteixen, la tècnica, sinó d'aproximació al subjecte. Nadar s'hi refereix en el seu mètode de treball a la interpretació de la psicologia del personatge, un aspecte que sembla descuidar Carjat. Nadar cerca l'expressió, Carjat potser la versemblança (com que no conec cap referència explícita de les intencions de Carjat, les he de suposar). Nadar "imposa" la posició i l'expressió als seus models i no sé si Carjat ho feia d'aquesta manera. Seguint la correspondència de Baudelaire, podríem conjeturar que, bel·ligerant com era amb la fotografia, l'escriptor vol imposar-se al fotògraf (mireu sinó la carta del 22 de desembre de 1865 enviada a sa mare en que li diu que voldria un retrat seu, però que cal que ell hi siga present perquè no se'n refia dels fotògrafs i vol dirigir l'operació).
Potser la mirada de Nadar, feta a dirigir, xoca amb un model de la mateixa polaritat, mentre que la de Carjat tal volta, deixant fer el model, és capaç de trobar la imatge que desitja. No ho sé, ho deixe simplement com una conjetura, posiblement plausible, però conjetura.
El que resulta evident és que davant d'un mateix motiu, hi ha mirades distintes, diferents maneres d'interpretar el que veu tothom, diferents sensibilitats i personalitats diferenciades, i això comporta estils diversos, maneres de fer distintes i particulars maneres de relacionar-se amb el món.
En la meua col·lecció hi ha dues woodburytípies, una de Carjat (retrat de Léon Gambetta) i una de Nadar (retrat de Manet), totes dues de l'edició de la Galerie Contemporaine de 1863. Dues maneres distintes d'abordar el retrat.

I per cert, què és eixa "hora immòbil que no marquen els rellotges", del poema de Baudelaire, que no siga una fotografia?

.

Una paret blanca

F. Vera: Parets blanques i cel blau, Ares del Maestrat. 2009

Dissabte a la tarda. Museu de Belles Arts de Castelló. Hi ha l’exposició de Cartier-Bresson muntada per la Fundació La Caixa. Comente amb Paco Martí (com m’agraden les fotos de Paco!) els enquadraments ajustats de les imatges que tenim al davant, la precisió geomètrica amb que estructura la imatge, la qualitat i cura que s’ha posat en el tiratge de les copies de l’exposició, sobre l’estètica “Magnum” que ja algunes de les imatges finals manifesten. Fem reeixir, l’un i l’altre, aquelles fotografies que ens són predilectes (hi coincidim més que en discrepem), quan de sobte ens topem amb la fotografia presa a Sinfos, Grècia, en què una xiqueta puja a salts un carrer d’esglaons que passa entremig de cases de parets blanques i portes tancades, a sobre un breu cel fosc que delata l’ús d’un filtre taronja. Davant la imatge, Paco diu: “sempre que veig aquesta foto m’entren ganes de fotografiar una paret blanca, però quan en trobe una i la fotografie, mai no m’agrada el resultat, és ben difícil, això”. Em sorprén la confessió que em fa Paco. També a mi m’atreuen les parets blanques, o no tan blanques, com a motiu fotogràfic i també jo hi veig la dificultat. Aquell mateix matí, en què jo havia de fer unes fotos d’encàrrec a Catí i Ares i havia quedat amb ell per anar-hi, tots dos, davant d’una paret blanca acabada de pintar havíem reaccionat quasi a l’uníson. El que jo vaig mirar ho teniu en aquest post, el que mirà Paco potser ell ho penge, si li agrada el resultat, a llum invisible, el seu bloc.

.

Per què fotografiem el que fotografiem?

F. Vera: Begudes, Fontanars dels Alforins. 2009

Acabava l'anterior post amb una frase de Clemente Bernard que venia a dir que no sols cal tenir en compte què i per què fotografiem, sinó també com ho fem. Si en aquell moment posava l'èmfasi en el com, avui voldria centrar-me en el què.
Dèia Susan Sontag que en fotografia el tema sempre condiciona el resultat, però també que fotografiar és conferir importància. Si de la primera afirmació en tinc algun dubte, amb la segona n'estic més d'acord. És cert que si el que fotografiem és una porta, el que apareixerà a la imatge serà una porta, però eixa no és la qüestió, sinó el "com" s'hi mostrarà, el sentit que aquesta porta tindrà en la imatge. En canvi, però, si dirigim l'objectiu de la càmera cap a una porta en concret és perquè l'hem triat d'entre altres possibles portes (o d'altres possibles objectes), perquè la nostra mirada l'ha diferenciat per algún tret especial (independentment de la seua singularitat o banalitat intrínseca).
Ara bé, com s'hi produeix eixe efecte de diferenciació que ens mou a fotografiar res? Potser per a un fotoperiodista implique donar informació d'un fet, d'un esdeveniment, d'una situació. Qui sap si per a un fotògraf, diem-ne, "creatiu" es tracta de la inclusió de la imatge resultant dintre d'un cert discurs estètic, conceptual o programàtic. Però tant els uns com els altres —i entre mig hi podeu posar totes les activitats fotogràfiques que vulgueu— poden trobar-se en ocasions en què es veuen menats a fotografiar coses, objectes, situacions que res tenen a veure amb el que respon al programa (tot i que de vegades les imatges resultants poden engegar-ne un de nou). Aleshores què és el que ho motiva? Resulta difícil d'explicar. La fotografia, en el fons, no faria cap altra cosa que donar resposta a una pulsió, a un impuls incontrolat de la visió, a la revelació momentània, intuïtiva, d'un significat oculte de la realitat només perceptible en la ordenació de l'escena en el visor de la càmera. Un significat que, tot revelant-se, no en desvetlla el secret i només suggereix interpretacions possibles a partir d'una única evidència: el que la imatge mostra.
En la foto d'avui, no sabria dir que em motivà la imatge, si la porta i la finestra, si l'aparell d'aire condicionat o les caixes de begudes... Cap d'aquestes coses, per elles mateix, haurien atret la meua atenció, potser només es va tractar d'una ordenació de totes elles en el disc dur del meu imaginari personal. El secret..., tempteu de trobar-lo en el que us suggeresca l'evidència.