el dret,la propietat i la mirada

seguiu l'entrada a cistelladellum.com

nova entrada

Per si encara no heu actualitzat la subscripció a la nova adreça, aquest és el link de la darrera entrada (26-03-2010):

http://cistelladellum.com/2010/03/26/viatjar/


convé que actualitzeu la subscripció a Cistella de llum en

http://cistelladellum.com

.

nova url

Des d'ara endavant podreu seguir Cistella de llum i consultar totes les entrades del blog a

http://cistelladellum.com

(és recomanable d'actualitzar l'enllaç per poder rebre l'avís de noves entrades ja que blogspot no deixa redireccionar des de blogger cap a la nova adreça)

vida cibernètica

F. Vera: Arbre i llums a l'avinguda 5a. L'Havana. 1997

Quasibé fa un any que vaig iniciar el blog i amb aquesta són ja cent les entrades que hi hauré apuntat. Sembla, doncs, que és hora de fer-ne balanç.

Podria dir que m'iniciava des del més absolut desconeixement, ja que, per a mi el ciberespai s'acabava amb el correu electrònic, la visita a determinats webs i la transferència de feines via Skype o ftp. Un parell d'anys abans, però, havia registrar el domini francescvera.com i hi vaig penjar el meu web sense saber massa ben bé quin profit en trauria d'això. Una conversa amb Tino Soriano i la troballa casual de determinats blogs de fotògrafs, feu que, finalment i a rel de la inauguració de la meua exposició Urbs mínima a la galeria Railowsky, em llençara a l'aventura. D'aleshores ençà, i al marge del contingut que hi he anat vesant, el blog ha estat el camí a través del qual m'he introduït definitivament en allò que, amb una mica d'ironia, he denominat la meua "nova vida cibernètica".
Perquè si un blog s'assembla, d'una banda —exceptuant-hi la publicació instantània i la possibilitat de fer comentaris per part del lector—, a un dietari clàssic on s'hi van anotant reflexions, fets remarcables o quimeres personals, per una altra part, un blog és un fil més d'una xarxa que va eixamplant-se i et duu a d'altres blogs on pots comentar, proposar, suggerir i prendre part en el debat d'allò que t'interessa. És per això que dic que aquesta Cistella de llum m'ha obert les portes de la vida cibernètica, on, entre altres coses, puc participar de reflexions, fets remarcables i comentaris d'un ample ventall de gent dedicada a la fotografia.

Igualment, hi ha un aprenentatge, diem-ne, metabloguer. El temps i les informacions tretes d'altres blogs (gràcies a Paco Elvira que n'ha aportat moltes) m'han dut a afegir widgets i aplicacions com Alexa o Google analytics que ajuden a tenir una visió més clara de la incidència del blog, enllà del simple comptador de visites: fins ara, n'he rebut més de nou mil, amb una mitjana de més de vuit-centes mensuals, i ocupe el ranking 45.022 d'Alexa per a l'Estat espanyol, la qual cosa, i deixant de banda la modèstia, no està malament per a ser un blog de fotografia que no parla de càmeres ni de tècniques HDR, que fa posts una mica llargs i que, damunt, s'escriu en valencià/català (el mapa de Google Analytics identifica ben clarament que un noranta per cent de les visites provenen d'aquest àmbit lingüistic). Tanmateix, i açò és el que em sembla més interesant, he rebut comentaris i aportacions de lectors l'opinió dels quals valore en gran manera.
En aquest aprenentatge metabloguer no puc deixar de costat l'impacte del debat que es generà en el blog de Paco Elvira a partir de les aportacions de Fran Simó sobre fotografia i ús de les xarxes socials, allà pel mes de gener. Com crec recordar que deia Rafa Pérez en un comentari ple d'ironia, no teníem prou amb haver de triar entre Nikon o Canon, entre Mac o PC, que ara havíem de triar també entre Blogspot o Word Press. El cas és que aquella discusió ha dut a considerar certes coses, com ara el registre del domini (així ho han fet darrerament Paco Elvira i Maria Rosa Vila i també jo ho faig ara). És per això que aquesta entrada que llegiu és, tot d'una, un comiat i una benvinguda.
Aquest serà l'últim apunt de cistelladellum.blogspot.com però en serà el primer de cistelladellum.com. Tanmateix no serà aquest l'únic canvi, ja que he decidit d'allotjar el blog a un host propi (total uns quants euros més a l'any), i per a això he hagut de canviar al format Word Press, un format amb moltes més possibilitats de maquetació. més potent però que cal anar aprenent a emprar (jo no tinc ni idea de programació html, però amb una mica d'intuició i d'observació m'he anat apanyant). És per això que per a aquest moment de canvi, de moment refundador, he decitit d'il·lustrar aquesta darrera-primera entrada amb la imatge que vaig escollir com a capçalera des d'un bell inici. Fa un any no sabia si seria capaç de mantenir una certa periodicitat, ara espere poder seguir-la manenint i seguir-vos interesant.

Una foto de falles

F. Vera: Fallera a l'ofrena. València. 1996

València, en març, és tota una falla. La ciutat de València i bona part dels pobles i viles de moltes comarques participen de la festa fallera. Les mascletades, a la plaça de l'Ajuntament del Cap i Casal, esclaten cada dia des de l'inici de març fins el dia de Sant Josep, amb l'afluència d'aficionats autòctons, de "guiris" diversos amb ulls com a plats, d'estudiants erasmus que no s'ho acaben de creure i de carteristes professionals vinguts dels llocs més diversos.

La festa gran de València, com passa també amb tantes altres manifestacions lúdiques i pintoresques, pot tindre un cert atractiu fotogràfic i, de fet, fotografiar falles, falleres i mascletades és quelcom habitual en aquests dies (i per a alguns una manera de treure rèdit dels diners invertits en una càmera). Tant és així que hom suposa que si eres fotògraf —i valencià— hauries de tenir tot un arxiu de tema faller que oferir-li. Segurament altres col·legues en tinguen de sobra, però no és el meu cas. De fet quan fa ja uns anys la revista Pensat i fet, de periodicitat anual i dedicada al món faller, em demanà alguna fotografia per al número d'aquell any —un número que es pensava il·lustrar amb imatges de diferents fotògrafs valencians, d'àmbits distints—, al voltant del tema, vaig pensar: «i ara, d'on trac jo una foto de falles!». Perquè com que no es tractava d'un encàrrec calia tirar mà de l'arxiu. Afortunadament vaig recordar que feia un parell d'anys, casualment, n'havia fet una. Una, només una!, però aquella imatge ja em salvava el compromís!

Era el dia de l'ofrena i havia hagut d'acompanyar un amic galès, músic, que no havia vist mai les falles i desitjava conèixer-les. Jo duia, penjada al coll, una Leica M4-P amb un Summicron de 35 mm. però no l'havia fet servir en tot el dia, bé per no haver trobat cap imatge interessant, bé perquè estava més pendent en fer de guia de l'amic "guiri" que de trobar-me imatges. No obstant això, ja de nit, quan ens en tornavem cap a l'estació del tren —anar en cotxe a València en falles, ja ho sabeu, és més que un acte suïcida—, a la cantonada del carrer de Russafa amb el de Xàtiva aparegué la foto: seleccionar 1/15 de segon i f:2, aixecar la càmera i disparar. Allò fou el que els francesos en diuen un coup de foudre, una revelació momentània, una conjunció astral, un ves a saber què en l'estòmac... tot quadrava en aquell reconeixement instantani i fugaç. Avui encara aquesta és l'única foto de tema faller que us hi puc lliurar.

valors, actituds i misèries

M. Lorenzo (El Periódico): Francisco Camps i el bisbe Osoro. 2009.

Una mirada pot tindre la facultat d'interpelar l'essència de les coses tot partint de l'aparença externa; i, segurament, és això el que li dóna capacitat expressiva a la fotografia.
Hi ha fotografies que en suggereixen la profunditat de certs valors, d'altres transmeten determinades actituds nobles, i algunes hi posen de relleu certes misèries humanes. Tanmateix, però, una fotografia encara continua sent una inevitable referència de la realitat i no hi ha cap possibilitat de deslligar la imatge d'allò fotografiat, de manera que els valors, les actituds i les misèries suggerides cal suposar pertanyen a allò que s'ha retratat.

El senyor Caturla, vicepresident de la Diputació de València, sembla haver-ho entés a la perfecció i per a això només li ha calgut trepitjar (el verb visitar no podria usar-se amb propietat), per primera i única vegada, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat. En la inauguració de Fragments d'un any, la mostra anual que recull una selecció del treball dels fotoperiodistes valencians, aquest senyor es mostrà indignat, veu en crit i de mala manera, amb una bona part de les imatges allà penjades, ordenant que foren retirades (el MuVIM és un museu que depén de la Diputació). Jo, per la meua part, ho entenc com una demostració palpable de què aquella "essència" que la forma externa suggeria, realment pertany al que s'havia retratat. La meua enhorabona, doncs, a uns fotoperiodistes que tan bé han sabut captar l'essència mitjançant les formes, perquè, d'aquesta manera ens ajuden a saber, una mica millor, quins són els autèntics "valors" d'aquesta gent.

(P.E.: En una societat democràtica "normal", hauria d'estar el senyor Caturla —i el senyor Rus, president de la Diputació— qui hauria de dimitir. En canvi, ací, qui dimiteix, en un acte de dignitat que l'honora, és el director del museu. Romà de la Calle, que recollí el 2004 una entitat amorfa, quasibé inexistent, transformà el MuVIM en un referent inel·ludible de l'art, la cultura i el debat intel·lectual valencians, ara la seua actitud i els seus valors hauran de ser-ne el referent per qui encara vulga mantindre una mínima dignitat)

Carles Francesc (El País): Francisco Camps i Rita Barberà cel·lebren l'èxit del PP a les eleccions europees. 2009

de presències i d'absències

F. Vera: Sollana, sequer de Minguet (de la sèrie Paisatge mínim) 1999

Era en els primers anys en què jo m'havia interesat per la fotografia i m'afanyava a aprendre'n la tècnica i a generar imatges mínimament coherents. Consultava un volum (no sé si el tercer o el quart) de la Història de la Literatura Catalana quan va aparèixer una imatge en què s'hi veien tres personatges, dels quals no en puc precissar ara les identitats, asseguts al voltant del que podria ser la taula d'un bar o restaurant dels anys cinquanta. La taula s'hi situava tot just davant d'una finestra la llum de la qual havia estat feta servir pel fotògraf per il·luminar l'escena. La fotografia tenia en principi un interés il·lustratiu, potser fins i tot documental, però allò que em va cridar l'atenció fou un petit detall: a la taula hi havia, no tres tasses de café, sinó quatre; un indici evident de què una altra persona, ara absent, també hi sèia. La tassa en delatava tant l'absència com la presència de Francesc Català-Roca, l'autor d'aquella fotografia.
Amb el temps, i la lectura de diverses obres considerades cabdals per al pensament fotogràfic, he anat perfilant una mica aquesta qüestió de la presència i de l'absència en les fotografies, però recorde la visualització d'aquella imatge, reproduïda a una sola tinta i amb una trama bastant grollera, com la primera ocasió en què, espontàniament si més no, se'm plantejava la qüestió. Ara, la lectura en el blog de Pedro Arroyo, d'un apunt en què s'hi parla de la inclusió de l'ombra del fotògraf en la imatge, m'ha reviscolat aquesta reflexió.
Crec recordar que Susan Sontag parlava d'aquells "cementiris portàtils" que eren els àlbums de fotos familiars, llocs on poden trobar-se —com s'hi troben també en aquella mena d'«altars domèstics» confegits amb retrats emmarcats en portafotos— presències de l'absència. Però, independentment d'aquest ús icònic de la fotografia familiar, cal considerar que ja la fotografia és, en ella mateixa, un joc permanent d'absències i presències.
Traslladant la qüestió al pla de l'experiència personal, puc dir que m'ha sorprés com molts, quasibé la totalitat, dels que han vist les meues sèries Paisatge mínim i Urbs mínima, s'hi fixen en un primer moment més en les absències que no en les presències que imposa la fotografia. "No hi ha gent!", em diuen, i això els sobta. Els sobta la ciutat deserta, però també el paisatge desert, sobre tot si aquest no presenta un lloc plàcid, relaxant o bucòlic, que una cosa és la tranquil·litat i la placidesa i una altra de molt diferent la solitud. I heus ací, potser, el motiu pel qual qui observa aquestes imatges s'hi fixa sobre tot en l'absència: acaba de descobrir que, com a espectador, hi ha només una única presència que és la seua, ja que ha vingut a ocupar el lloc que fins ara ocupava el fotògraf i, aleshores, s'ha vist menat, indefectiblement, a participar de la intimitat i la solitud d'aquella mirada.