Simplement un clic!

F. Vera: Vastveit, Skansen. Estocolm. 2006

Sense arribar a entendre-ho com a premissa indefugible, no sóc dels que introdueixen o lleven coses d’una fotografia, sinó que procure ajustar ja en l’enquadrament de la imatge tot el que hi ha d’aparéixer. No vull dir amb això que renuncie a cap tipus d’intervenció. Ans al contrari, entre la imatge capturada per la càmera i la final hi ha tot un procés, més o menys intens, més o menys dilatat, en funció del que vull emfatitzar i de l’equilibri global de la imatge que m’interessa. Es tracta d’establir una certa dialèctica entre el que hom veu i el que hom interpreta o mira. Es tracta de l’aplicació dels recursos tècnics, que procuren allò que denominem l’ofici, a l’exercici intel·lectual que suposa la creació d’una fotografia. I això és una cosa que sovint s’oblida.
S’oblida de vegades l’ofici i es confia només en el concepte, donant lloc a imatges poc acurades, fallides, on només s’hi veu la manca de perícia de l’autor i el concepte queda diluït. D’altra banda, però, hi ha qui oblida tot just el contrari, que els recursos tècnics per sí no tenen sentit, sinó què han d’estar el servei de la idea, de l’expressió del concepte. El primer cas el veig sovint en les fotografies de molts estudiants de Belles Arts, el segon en les fotografies de concurs de molts fotògrafs amateurs que s’hi passen hores, dies, mesos, anys, discutint d’absurdes qüestions tècniques (vegeu sinó la gran quantitat de fòrums i blocs sobre això que hi ha a la xarxa) però dediquen molt poc de temps, gairebé gens, a parlar de qüestions estètiques i conceptuals, limitant-se a seguir la moda del gurú de torn. I, malauradament, això no és nou; vinc observant-ho de lluny, de quan encara no s’emprava la tecnologia digital, tot i que ara resulte més exagerat.
Personalment, tota l’energia que hi dedique a aconseguir una tècnica el més perfecta possible procure que quede oculta a ulls de l’espectador, és a dir, intente que aquesta habilitat esdevinga transparent, que fins i tot els connaisseurs de la cuina fotogràfica, hi vegen primer que res el que he intentat transmetre amb la imatge i sols després, si no queda més remei, l’habilitat tècnica. M’agradaria que les meues fotografies donaren la sensació de què només m’ha calgut aixecar la càmera i prémer el botó de l’obturador.
I he comprovat que quan més m’aproxime al meu objectiu, quan més m’acoste a eixa transparència, a aquella característica d’obtusitat de la imatge que enunciara Barthes, més sorpresa genera i molta més gent em demana: i això, com ho has fet? Jo, aleshores, una mica malèvol, m’estalvie d’explicar-los les hores, dies, mesos de reflexió i de selecció que m’han calgut i simplement els dic: “fent clic!”.

.